A recer de Montserrat

Som una nació. Nosaltres decidim.

2010-07-10T17:58:00.012+02:00

L´ahir i l´avui d´Igualada

2009-09-11T21:21:00.107+02:00

l´Ajuntament d´Igualada,

a la darreria del segle XIX

l´Ajuntament d´Igualada, actualment

l´Ajuntament d´Igualada. 1910

l´Ajuntament d´Igualada. 2009

l´Ajuntament d´Igualada entre la porxada de la plaça
i el mercat de la Pajarera. Primera meitat del segle. XX

l´Ajuntament d´Igualada rere
la porxada de la plaça, actualment

****

Plaça de la Constitució (avui, de l´Ajuntament)
Començament del segle XX

Aspecte actual de la plaça de l´Ajuntament

Plaça de la Constitució (avui, de l´Ajuntament)
Començament del segle XX

Plaça de l´Ajuntament, actualment

Mercat de la Pajarera a la plaça de l´Ajuntament
10 de maig de 1934

Enderroc del mercat de la Pajarera
Setembre de 1963

La plaça de l´Ajuntament d´avui, sense la Pajarera

****

Carrer del Born. 1913-1915

Carrer del Born. 2009

****

Basílica de Santa Maria d´Igualada. 1948

Aspecte actual de la basílica de Santa Maria d´Igualada

Interior de la basílica de Santa Maria. 1923

Altar major de la basílica de Santa Maria,
a la primeria del segle XX

Altar major de la basílica de Santa Maria,
actualment

Capella del Sant Crist a la basílica de Santa Maria
Dècada dels 50

Capella del Sant Crist a la basílica de Santa Maria
2009

Detall del sostre de la capella del Sant Crist
2009

****

Carrer del Roser i baixos de Cal Barrab (avui, Cal Franquesa)
Començament del segle XX

Carrer del Roser i baixos de Cal Franquesa, actualment

****

Plaça del Rei, al tombant del segle XX

Plaça del Rei, actualment

Plaça del Rei, al tombant del segle XX

Plaça del Rei, actualment

****

Carrer de la Soledat. Començament del segle XX

L´actual carrer de la Soledat

****

Carrer de Sant Jordi. Agost de 1935

Carrer de Sant Jordi. 2009

****

Travessia de Sant Roc
Primeres dècades del segle XX

Aspecte actual de la travessia de Sant Roc

****

El carrer de l´Argent a les primeries del segle XX

L´actual carrer de l´Argent

****

Plaça del 17 i 18 de juliol (avui, de la Creu)
Anys 20

L´actual plaça de la Creu

****

Plaça de Sant Joan. Començament del segle XX

Plaça de Sant Joan, actualment

****

Carrer Nou. Començament del segle XX

Carrer Nou, actualment

****

Rambla de Sant Pere Màrtir (avui, del General Vives),
al tombant del segle XX

Rambla del General Vives. 2009

****

Rambla de Sant Isidre. Anys 40

Rambla de Sant Isidre. 2009

Rambla de Sant Isidre. Anys 40

Rambla de Sant Isidre. 2009

****

Rambla Nova. Anys 40

Rambla Nova. 2009

****

l´Ateneu Igualadí abans de l´incendi de 1909

El renovat Ateneu Igualadí. Anys 20

l´Ateneu Igualadí, actualment

Sala del teatre de l´Ateneu Igualadí,
abans de l´incendi de 1909

Sala del teatre de l´Ateneu Igualadí,
actualment

****

El Cercle Mercantil a les darreries del segle XIX

L´actual Cercle Mercantil

****

Edifici de La Cooperativa Económica. 1939

La Cooperativa Económica,
convertida en el Teatre de l´Aurora. 2009

****

Convent dels Caputxins i processó de Corpus
Primera dècada del segle XX

Convent dels Caputxins, actualment

****

Passeig de Jacint Verdaguer
Començament del segle XX

Passeig de Jacint Verdaguer, actualment

Passeig de Jacint Verdaguer i la torre de Cal Maurici
Anys 50

Passeig de Jacint Verdaguer i la torre de Cal Maurici
2009

Passeig de Jacint Verdaguer i l´estació vella. 1893

Parc de l´Estació Vella. 2009

****

Escola Pia d´Igualada. Anys 30

L´actual Escola Pia d´Igualada

L´actual Escola Pia d´Igualada

****

La llar del Sant Crist d´Igualada. 1943

La llar del Sant Crist d´Igualada. 2009

La llar del Sant Crist d´Igualada
Aspecte nocturn. 2009

****

l´Escorxador municipal
Començament del segle XX

l´Escorxador, futura seu de la "Fàbrica de les arts",
en procés de restauració. 2009

****

Escola Garcia Fossas. Anys 50

Escola Garcia Fossas, actualment

****

Vista aèria d´Igualada. 1929

Vista aèria d´Igualada, actualment

Vista aèria d´Igualada. Anys 40-50

Vista aèria d´Igualada, actualment

****

La nova Igualada

Igualada, carrer de Barcelona

2009-08-30T18:43:00.051+02:00

El 30 d´agost de 1381, un tal dia com avui de fa 628 anys, el rei Pere III el Cerimoniós concedia el privilegi de "carreratge" a la vila d´Igualada, amb el qual el municipi assolia la definitiva seguretat jurídica de permanència sota el domini reial que tant havia bregat per aconseguir després de quatre centúries d´existència marcades per les confrontacions amb els senyors feudals locals i les seves escomeses constants. D´aquesta manera Igualada es convertia en "carrer de Barcelona" i, per tant, s´assolia la plena equiparació dels igualadins amb els barcelonins, bo i comptant amb el Consell de Cent com a garant d´aquest privilegi a partir de 1385. Per abastar a comprendre´n la rellevància, però, convindrà fer una repassada al recorregut vital de la vila abans que no arribés aquell moment.

El rei Pere III el Cerimoniós

Els inicis del poblament de la zona d´Igualada cal anar a cercar-los en el transcurs de la segona meitat del segle X. El primer testimoni documental que esmenta el topònim Aqualata data de l´any 978, si bé sembla tenir un valor geogràfic més que no pas poblacional. En canvi, un document de l´any 1003 ja fa referència explícita a una esglesiola posada sota l´advocació de Santa Maria i depenent del monestir de Sant Cugat del Vallès, l´existència de la qual pressuposa un nucli de població al seu voltant.

Igualada, doncs, va néixer a redós de l´església de Santa Maria (el "quilòmetre zero" igualadí) i d´una mota de defensa al marge esquerre del riu Anoia, a l´extrem del terme del castell d´Òdena i confrontant amb els termes dels senyors de Montbui i Claramunt, al bell mig d´un territori fronterer amb el califat de Còrdova. Aquesta zona era d´una gran importància estratègica, atès que el "quilòmetre zero" igualadí era el punt d´encreuament de dues vies importants: l´una, anava dels Pirineus a les terres frontereres del sud (és a dir: comunicava la Catalunya Vella amb la Catalunya Nova), i coincidia amb el traçat de l´actual carrer Custiol; l´altra, seguia el curs d´una antiga via romana que anava de Barcelona a Lleida i d´allà a l´interior de la península, coincident amb el traçat dels actuals carrers del Roser, de Santa Maria i de l´Argent (vegeu el plànol de la Igualada medieval). Cal consignar que, a més, la importància d´aquestes dues vies mai no va deixar de créixer. Així, la reconquesta del territori català va revaloritzar la primera via, mentre la reconquesta de la resta de la península i la formació i consolidació dels altres regnes ibèrics van revaloritzar la segona via, que va esdevenir camí ral i, per tant, via principal de comunicació entre Barcelona, la Corona d´Aragó i el regne de Castella.

Plànol de la Igualada medieval
(cliqueu al damunt per engrandir-lo)

En vista d´aquest complex context geopolític és fàcil de deduir que els primers anys de vida d´Igualada no van ser gens planers, si bé bona part dels problemes que hagué d´afrontar la vila vingueren de la mà dels senyors feudals locals, a destacar-ne els d´Òdena. Els senyors d´Òdena eren, com sol dir-se popularment, "uns peces", ben coneguts per la seva bel·licositat, de la qual ens n´han arribat força mostres. És el cas de Guillem I d´Òdena, que féu tallar els peus a un vassall de Sant Cugat del Vallès sense massa miraments; o el cas de Guillem II d´Òdena, que va participar en les bandositats durant la minoria d´edat del rei Jaume I al costat dels Cardona, amb qui estaven emparentats, i al final morí excomunicat. De la mateixa manera sabem que Raimon Guillem II d´Òdena va atacar amb cruesa el castell de l´Espelt i hi ocasionà una gran mortaldat, i l´any 1248 fou excomulgat perquè havia maltractat els homes de Santa Maria del Pla del Penedès. Novament tornà al camí de la violència participant en una revolta nobiliària contra l´infant Pere, i un cop capturat fou jutjat i ofegat en el mar.

Fos com fos, els senyors d´Òdena eren els propietaris de les terres on la vila d´Igualada començava a deixondir-se, dels quals depenia, si bé l´esglesiola de Santa Maria, el germen igualadí, depenia del monestir de Sant Cugat. De mica en mica, però, el monestir va anar adquirint propietats a l´entorn de l´església, ja fos mitjançant donacions, cessions de propietat o cessions de jurisdicció sobre Igualada per part dels mateixos senyors d´Òdena, i és arran d´aquest procés de dotació patrimonial que l´any 1058 s´esdevingué l´acta de consagració i erecció en parròquia de l´església de Santa Maria, que llavors ja comptava amb un espai de trenta passes al seu entorn en raó de sagrera i cementiri, i el terme parroquial afrontava, per la banda de migdia, amb el riu Anoia.

L´actual basílica de Santa Maria d´Igualada

L´any 1132 Guillem d´Òdena i l´abat Rotllant de Sant Cugat, a fi de determinar l´autoritat d´ambdós senyors sobre el territori d´Igualada, van signar una acta de definició de drets pactats, amb què van acordar un règim baronial de condomini, que establia la jurisdicció conjunta dels dos senyors sobre la vila.

En els anys successius el monestir de Sant Cugat va seguir engreixant el seu patrimoni igualadí d´una manera substancial, i l´any 1187 va obtenir la cessió dels drets de presa i aprofitament de les aigües del riu Anoia, signada pel vescomte Guillem de Cardona, en representació del casal d´Òdena, i per Guillem de Claramunt, a la qual s´hagué d´afegir Bernat de Montbui l´any 1205 després d´haver perdut el plet contra el monestir.

Amb tot, la importància creixent de la vila va intensificar els estira-i-arronses amb els senyors feudals locals, de manera que l´any 1233 l´abat Pere va fer cessió de la meitat del domini a favor del rei Jaume I, a canvi de defensar la vila de qualsevol intromissió senyorial, i es va establir un règim de condomini reial i baronial, palès en l´existència de dos batlles nomenats pels respectius senyors. Fins i tot l´escut de la vila es féu ressò d´aquest nou status, i al costat del bàcul abacial s´afegiren les quatre barres com a símbol de la casa comtal de Barcelona.

Aquesta astuta estratègia defensiva de l´abat Pere va suposar l´emancipació feudal d´Igualada sota el patronatge reial, que es va oficialitzar l´any 1240 amb la renúncia per part de Raimon Guillem d´Òdena a qualsevol dret o jurisdicció que pogués mantenir sobre Igualada. Per altra banda, la protecció reial va esdevenir una barrera efectiva contra les ambicions de la casa vescomtal de Cardona, que en l´esdevenidor s´aniria apropiant de tots els castells que envoltaven la vila. Així, a mitjan segle XIV comptava amb els castells d´Òdena, Claramunt, Montbui i Castellolí, i n´eren feudataris els castells de Tous, Jorba, Rubió, Miralles i Vilademàger.

Carrer de Sant Roc d´Igualada
(l´antiga plaça Vella)

Detall de la porxada del carrer de Sant Roc

Carrer de Sant Roc d´Igualada
(l´antiga plaça Vella)

De mica en mica Igualada es va anar convertint en un centre mercader d´intercanvi comarcal de gran importància, com ho exemplifiquen l´existència de tres espais urbans dedicats a l´activitat comercial (vegeu el plànol de la Igualada medieval): la plaça Vella (l´actual carrer de Sant Roc, que fou el primer espai mercantil de la vila), la plaça Nova i la plaça del Blat (ambues conformen l´actual plaça de l´Ajuntament). Paral·lelament, Igualada va beneficiar-se del favor reial amb l´atorgament de privilegis que van acabar d´esperonar aquesta puixança comercial, com són el privilegi de celebrar mercat cada dimecres concedit per Jaume II l´any 1292, o el de la fira de Reis concedit per Pere III el Cerimoniós l´any 1373, ambdós encara vigents. Al mateix temps, l´empara reial amb què comptava Igualada va atreure nous pobladors a la vila que fugien dels abusos feudals de les poblacions veïnes, i que cercaven guanyar llibertats i treballs més ben remunerats.

Banda porxada de la plaça de l´Ajuntament d´Igualada
(les antigues places Nova i del Blat)

Detall de la porxada de la plaça de l´Ajuntament

Diferents aspectes dels passatges del Capità Galí i del Forn,
a les voltes de la plaça de l´Ajuntament,
que concentraven bona part del mercat medieval

Cal consignar, però, que a Igualada no tot van ser flors i violes amb el domini reial. És ben conegut el costum dels monarques d´estirar més el braç que la màniga i, efectivament, l´any 1299 el rei Jaume II empenyorà la vila al vescomte Ramon Folch de Cardona, amb la condició d´ésser reintegrada al domini reial en morir el vescomte. Novament, l´any 1365 el rei Pere III el Cerimoniós, en guerra amb Pere el Cruel de Castella, va cedir la jurisdicció de la vila a Enric de Trastàmara com a pagament de la seva aliança en els avatars polítics de la monarquia, que va mantenir fins la seva coronació com a rei de Castella, esdevinguda un any després. Immediatament, Pere III va alienar de nou el seu domini a Maria de Portugal, vídua del seu germà Ferran, la qual en mantingué la jurisdicció fins l´any 1373.

L´any 1381 la necessitat del monarca d´obtenir diners amb urgència va portar-lo a entrar en tractes amb el comte de Cardona, enemic de la vila, amb la intenció de vendre-la-hi, moment en què els igualadins s´oferiren a pagar els 3.500 florins que el rei pensava demanar-ne, a canvi del privilegi de "carreratge", amb el qual Igualada esdevenia "carrer de Barcelona" i assolia els mateixos drets i privilegis del cap i casal. D´aquesta manera els igualadins asseguraven la permanència de la vila sota el domini reial, atès que si el monarca mai tornava a provar d´alienar la vila, el Consell de Cent es convertiria en propietari de la jurisdicció d´Igualada.

Així, les autoritats locals, que fins llavors s´havien anomenat jurats, van passar a anomenar-se consellers, com a Barcelona, i l´escut de la vila es va substituir pel de Barcelona, al qual es van afegir les aigües inferiors per representar-hi el riu Anoia, que és l´escut que avui coneixem.

L´actual escut d´Igualada

Val a dir que, d´alguna manera, avui dia Igualada segueix sent un carrer de Barcelona, encara que curt i estret. Si mai us passegeu pel barri de Gràcia, el trobareu entre els carrers de Banyoles i Monistrol; els carrers de Bailén i de Milà i Fontanals en són les fites. És, per cert, el mateix carrer on l´any 1933 va néixer la soprano Montserrat Caballé.

La vida

2009-08-27T10:43:00.011+02:00

Per bé que sóc amic (per no dir un fanàtic) de l´òpera i un assidu del gènere, he de dir que mai no he suportat les incursions que alguns cantants lírics han fet en l´anomenada (per al meu gust, mal anomenada) "música lleugera", pel fet que en aquests casos, si bé hauria de ser ben al contrari, la música sol acabar al servei de l´intèrpret, i encara hem d´aguantar que alguns cantants fins i tot es vanin d´haver "dignificat" el gènere amb la seva incursió "culta". Se m´acuden, a tall d´exemple, alguns discos de tango o ranxeres mexicanes que van néixer una mica bufats en la veu d´un popular tenor, però deixarem a banda els noms personals.

Amb tot, he de dir que darrerament he fet una descoberta feliç en aquest camp que no acostuma a donar-me gaire satisfaccions, com és el darrer disc de la soprano basca Ainhoa Arteta, per títol La vida, on la cantant posa les seves qualitats d´intèrpret al servei de gèneres tan allunyats del seu com ara el jazz o el pop. El resultat és, a parer meu, reeixit, sincer i humil, i fins goso a dir que la versió de l´eterna Tears in heaven d´Eric Clapton que Arteta ens ofereix en el seu disc no només és deliciosa, sinó que caldria oficialitzar-la com a exemple perfecte d´adaptació al medi musical.

Recentment, una amiga que m´és molt estimada ha tingut un petit ensurt vital d´aquells que, tot d´una i sense esperar-nos-ho gens ni mica, ens desperten d´una sacsejada de la letargia en què la quotidianitat monòtona ens ha fet caure, i ens fa adonar de la sort que tenim de ser vius i el poc cas que en fem. Afortunadament, ahir vam saber que la notícia no passarà d´ensurt, i tot plegat m´ha fet recordar la versió que Arteta fa d´una cançó escrita i composta per Silvio Rodríguez, la qual dóna títol al disc i esdevé un vertader cant a la vida.

Sovint he pensat que vivim tan capficats en el nostre reguitzell d´ocupacions banals diàries (moltes de les quals, certament, ens han vingut imposades, però això no ens ha de servir pas d´autoexculpació pel nostre ofuscament vital) que acabem perdent de vista la vida veritable i les coses que són significatives de debò. La cançó de Silvio Rodríguez és precisament una reivindicació d´aquestes petites grans coses de la vida, les úniques que li donen sabor i sentit.

En el meu cas, res me la fa tan saborosa com els meus amics, i és per això que vull dedicar l´entrada d´avui a aquesta amiga estimada que tant ha contribuït a la meva qualitat de vida.

LA VIDA

La vida de un pájaro en vuelo,
la vida de un amanecer,
la vida de un crío,
de un bosque y de un río,
la vida me ha hecho saber.

La vida del sordo y del ciego,
la vida que no sabe hablar,
la del triste loco,
la que sabe a poco,
la vida me ha hecho soñar.

La vida voraz que se enreda,
la vida que sale a jugar,
la vida consciente que queda,
la vida que late en el mar.

La vida que brota de un muerto,
la vida que no se murió,
la de los desiertos,
la de un libro abierto,
la vida me ha hecho cual yo.

La vida que alumbra en el trueno,
la vida final de un adiós,
la vida goteando de un seno,
la vida secreta de un dios.

La vida que pende de todo,
la vida de cada emoción,
la vida en exceso,
la vida de un beso,
la vida me ha hecho canción.

Lletra i música: Silvio Rodríguez

Enric Sagnier i Villavecchia

2009-08-11T17:50:00.028+02:00

Recentment he sabut que l´atzar, aquell guionista capriciós i de vegades una mica malparit que ens escriu la vida dia rere dia, aquesta vegada ha volgut donar-me dues satisfaccions d´una sola tongada (ja tremolo només de pensar en el preu que hauré de pagar per aquest rampell de generositat del meu guionista): ampliar el meu cercle personal amb una nova coneixença del tot especial i descobrir que, a més de ser un encís de persona, està emparentada amb un dels meus arquitectes predilectes, qui va donar-me no pas poques satisfaccions quan estudiava història de l´art i a tothora remenava llibres relacionats amb la matèria, l´obra del qual sempre m´ha acompanyat d´ençà. Parlo d´Enric Sagnier i Villavecchia, l´arquitecte prolífic i imaginatiu a cavall dels segles XIX i XX amb qui Barcelona va contreure un deute incalculable, però que, desagraïda i un xic encegada per la lluïssor gaudiniana, ha oblidat de manera injusta i inexplicable en comptes d´honrar-lo com mereix.

Enric Sagnier i Villavecchia

Enric Sagnier i Villavecchia, fill d´una família benestant de la ciutat comtal, va rebre una educació sòlida i acurada, que també comprenia la formació artística, gràcies a la qual va poder desenvolupar els seus dots innats per a la pintura (un talent que, sense cap mena de dubte, ha heretat la seva descendent, sigui dit tot passant), i amb què fins i tot va assolir un domini notable del violí.

La vinculació familiar a l´alta societat barcelonina, la fortalesa de la formació de l´arquitecte i la seva religiositat, amb l´afegitó de la seva capacitat de treball i el seu rigor pressupostari, van afavorir que rebés nombrosos encàrrecs de la burgesia acabalada i l´Església, bo i coincidint amb una època de bonança econòmica que es va traduir (i això potser us resultarà familiar) en una febre constructiva promoguda en bona part per aquests dos estaments, i que prengué la forma de grans residències privades, edificis oficials i edificis religiosos. Així, no ens ha d´estranyar la seva extraordinària prodigalitat d´obres, que només a Barcelona sobreïx per damunt de la trentena d´edificis, essent un dels arquitectes que més ha contribuït a l´aspecte i el caràcter de la ciutat comtal que avui coneixem.

Sagnier i Villavecchia sovint és encasellat d´una manera un xic simplista com a arquitecte modernista, si bé cal consignar que aquesta definició mai no ha estat prou acurada ni certa del tot. El modernisme, que vivia el seu zenit en l´època de l´arquitecte, va esdevenir una influència innegable per a la seva obra, però sempre va haver de passar pel fi sedàs de l´arquitecte, que n´extreia tan sols els elements que més s´adeien als seus objectius i gustos personals. Dit d´una altra manera: el modernisme estava al servei de l´arquitecte, i no pas al contrari.

L´estil de Sagnier i Villavecchia és, doncs, genuí i eclèctic; rep influències modernistes, però també en rep de l´arquitectura medieval i del classicisme, i totes són garbellades per la mestria i la forta personalitat de l´arquitecte.

Les obres dels seus inicis professionals són potser les de natura més eclèctica, i són alhora les més monumentals, com és el cas del Palau de Justícia de Barcelona (en un estat actual de conservació que deixa força a desitjar), l´edifici de la Duana de Barcelona, la casa Pascual i Pons, la casa Antoni Roger Vidal, el col·legi de Jesús-Maria de Barcelona, o el desaparegut Frontó Barceloní, que tingué una vida efímera de nou anys.

Palau de Justícia de Barcelona

Edifici de la Duana de Barcelona

Casa Pascual i Pons
Passeig de Gràcia, Barcelona

El desaparegut Frontó Barceloní

Posteriorment, l´obra de Sagnier i Villavecchia rep una major influència del modernisme, com és palès en la casa Garriga Nogués, la casa Fargas, la casa Mulleras o la residència privada Evarist Arnús, coneguda com "El Pinar", totes a Barcelona.

Casa Evarist Arnús, "El Pinar"
Barcelona

D´aquesta època, però, destaca d´una manera molt especial el Temple Expiatori del Sagrat Cor al Tibidabo, fortament inspirat pels cànons del romànic i el gòtic, i que va haver de concloure el fill de l´arquitecte, Josep Maria Sagnier i Vidal.

Temple Expiatori del Sagrat Cor
Tibidabo, Barcelona

Finalment, l´obra de maduresa de Sagnier i Villavecchia es defineix majoritàriament per una estètica d´inspiració classicista de gust afrancesat. Són d´aquesta darrera època la casa Doctor Genové (encara d´un gust molt modernista), l´església i convent de Pompeia a Barcelona, l´edifici de la Banca Arnús, la basílica de Sant Josep Oriol a l´Eixample, la seu central de la Caixa de Pensions a la Via Laietana de la ciutat comtal, o la sucursal de la Caixa de Pensions a Igualada, la primera oficina de tot l´estat que aquesta entitat instal·lava fora de Barcelona.

Casa Doctor Genové
Rambla de Barcelona

Església i convent de Pompeia
Diagonal de Barcelona

Edifici Banca Arnús
Plaça de Catalunya, Barcelona

Seu central de la Caixa de Pensions
Via Laietana, Barcelona

Seu central de la Caixa de Pensions (edifici annex)
Via Laietana, Barcelona

Sucursal de la Caixa de Pensions
Rambla d´Igualada

Així mateix, l´estreta relació de Sagnier i Villavecchia amb l´Església va afavorir que fos nomenat arquitecte diocesà de Barcelona, així com arquitecte del Monestir de Montserrat i de la Catedral de Barcelona, i l´any 1923 el Papa Pius XI li concedí el marquesat de Sagnier.

Deixant a banda els títols nobiliaris, el valor dels quals mai no he sabut capir (ja em perdonareu), vull dedicar aquesta entrada, això sí, al geni immesurable d´aquest home oblidat de manera injusta per la seva ciutat i, molt especialment, a l´encant, talent i profunda humanitat de la seva digna descendent, igualadina d´adopció.

Cambalache

2009-08-05T18:27:00.020+02:00

"El tango es un pensamiento triste que se baila"

Enrique Santos Discépolo

Enrique Santos Discépolo

Ja siguin tristos (que, certament, és el cas de la majoria) ja siguin alegres, els tangos tenen un denominador comú: duen una lliçó magistral de com són la naturalesa humana i el món que ens ha tocat de viure. De fet, és tanta la precisió de l´anàlisi que en fan que gairebé podríem considerar-los petits tractats filosòfics.

A parer meu, cap tango exemplifica millor aquest caràcter alliçonador com ho fa Cambalache, el tango escrit i compost l´any 1934 per Enrique Santos Discépolo, àlies Discepolín, per a la pel·lícula El alma del bandoneón, i que va esdevenir un clàssic etern del gènere des del mateix moment del seu naixement.

Santos Discépolo ens explica, en un to que troba l´equilibri entre l´humor i l´amargor, les misèries que ha dut el tan esbombat segle XX, i el retrat que en fa és tan acurat que mai no ha deixat de ser actual, bo i esdevenint profecia de la natura del segle XXI.

Julio Sosa

Us convido a escoltar-lo en la versió que el genial Julio Sosa, El varón del tango, en va fer l´any 1955, i ja em direu si no hi veieu retratats els nostres temps:

CAMBALACHE

Que el mundo fue y será una porquería:
ya lo sé...
(¡En el quinientos seis
y en el dos mil también!).
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
valores y dublé...
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos
en un merengue
y en el mismo lodo
todos manoseaos...

¡Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor!...
¡Ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador!
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
¡Lo mismo un burro
que un gran profesor!
No hay aplazaos
ni escalafón,
los inmorales
nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
¡da lo mismo que sea cura,
colchonero, rey de bastos,
caradura o polizón!...

¡Qué falta de respeto, qué atropello
a la razón!
¡Cualquiera es un señor!
¡Cualquiera es un ladrón!
Mezclao con Stavisky va Don Bosco
y "La Mignon",
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín...
Igual que en la vidriera irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remaches
ves llorar la Biblia
contra un calefón...

¡Siglo veinte cambalache
problemático y febril...
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil!
¡Dale nomás!
¡Dale que va!
¡Que allá en el horno
nos vamo a encontrar!
¡No pienses más,
sentate a un lao,
que a nadie importa
si naciste honrao!
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura
o está fuera de la ley...

Lletra i música: Enrique Santos Discépolo

Partitura de Cambalache

Tango

2009-07-31T12:32:00.021+02:00

Carlos Saura, amb qui ja havíem contret un deute que mai no podrem pagar amb pel·lícules com Bodas de sangre (1981), El amor brujo (1986) o la magistral ¡Ay, Carmela! (1990), l´any 1998 va regalar-nos la pel·lícula Tango, una joia on, tal com va fer l´any 1995 amb Flamenco i posteriorment amb la pel·lícula Fados l´any 2007, Saura va retre un homenatge personal i apassionat (com ho són tots els homenatges de gènere a què ens té acostumats) al món del tango.

Per tal de fer-ho amb tots els ets i uts, tal com mereix el gènere, Saura va envoltar-se de figures de l´alçada del ballarí i coreògraf Juan Carlos Copes, el ballarí Julio Bocca o el director de fotografia Vittorio Storaro, i tot sota l´acurada direcció musical del mestre Lalo Schifrin, compositor argentí de gran mestria i versatilitat que ha sabut cultivar una gran varietat de gèneres i tots amb encert, com ara la música clàssica, el jazz o les bandes sonores, si bé res ha fet bategar el seu cor amb més força que el tango, gènere que ha contribuït a enriquir i renovar amb les veus i les estètiques dels nous temps, tal com va fer el seu coetani i compatriota Astor Piazzola, amb qui, sigui dit de passada, va treballar de pianista.

La pel·lícula de Saura es compon d´una garlanda d´escenes de ball que, trenades amb saviesa, formen un tot d´una certa coherència argumental. Per altra banda, el ventall de coreografies és d´una diversitat esbalaïdora, i n´ofereix per a tots els gustos: d´intimistes i de multitudinàries, de colors esclatants i en blanc i negre, d´heterosexuals i d´homosexuals, de clàssiques i de contemporànies... Totes, però, són sublims, alhora que esdevenen un bon exemple de com un conjunt d´elements heterogenis poden formar un cos harmònic.

Amb tot, sempre he tingut una debilitat especial per l´última escena de la pel·lícula, sens dubte la més emotiva, perquè trobo que retrata d´una manera extraordinària l´essència de l´Argentina, un país que a principis del segle XX va rebre una allau d´emigrants europeus que fugien d´aquell vell continent corcat i podrit pels mals usos i costums de tantes centúries de feudalisme, el qual, per afegitó, vivia immers en els conflictes interns entre els seus estats que lluitaven per aconseguir l´hegemonia dins del continent, després que les polítiques colonialistes se n´anessin en orri.

Tot això se´ns explica amb un escenari buit que, de mica en mica, comença a rebre una munió de gent humil i esparracada que arriba de totes bandes mentre sentim el "Va, pensiero", el cor d´esclaus hebreus de l´òpera Nabucco de Giuseppe Verdi, un vertader encert musical no només per la temàtica de l´òpera, sinó perquè bona part d´aquells emigrants provenia d´Itàlia. I essent la música la veu d´aquells pobles vinguts d´ultramar, en arribar al nou país ben aviat esdevindrà tango i, per tant, som testimonis del naixement d´una nova veu i un nou poble sorgits d´aquella suma de pluralitats. Aquí teniu l´escena:

Sigui dit tot passant que Europa, amb Espanya al capdavant fent de banderer, mai no ha estat a l´alçada de la generositat amb què països com l´Argentina van rebre la seva gent afamada. Només cal veure, a tall d´exemple, les dificultats que les autoritats policials espanyoles han posat a l´escriptor capelladí Joan Pinyol quan ha volgut convidar uns parents argentins a casa seva, com bé explica en aquesta entrada del seu bloc.

La veu popular, però, sempre tan assenyada, ho explica ben clar: "De porc i de senyor, se n´ha de venir de mena".

El Ateneo Grand Splendid

2009-07-29T17:25:00.024+02:00

El Ateneo Grand Splendid. Façana

Max Glucksmann, un emprenedor empresari autríac que havia emigrat a l´Argentina l´any 1890 i que sempre duia negocis al cap, va decidir de promoure la construcció d´un nou teatre a la ciutat de Buenos Aires, bo i aprofitant l´extraordinària bonança econòmica i el clima d´optimisme eixelebrat que vivia el país sud-americà.

Va ser així com va néixer l´Splendid Theatre, que va inaugurar-se el 14 de maig de 1919 al número 1.860 de l´Avenida de Santa Fe, el mateix emplaçament que havia ocupat el desaparegut Teatro Nacional Norte, al cor de Recoleta, el barri residencial de les famílies benestants de la capital.

Com no podia ser d´una altra manera, aquesta ubicació privilegiada va condicionar fortament l´aspecte del nou edifici, a càrrec dels arquitectes Peró i Armengol, que van projectar un teatre elegant a to amb el veïnat. De la decoració de la sala, ricament adornada i bastida amb tots els detalls i les comoditats que hom hauria pogut trobar al millor teatre d´òpera europeu (butaques entapissades de seda, velluts, relleus de guix i estuc daurats i policromats, mascarons, llotges i balcons espaiosos, etc...), en destacava el fresc de la cúpula, obra del mestre italià Nazareno Orlandi, una al·legoria de la pau per a celebrar la fi de la Primera Guerra Mundial.

El teatre va introduir la novetat dels abonaments a la manera de les sales nord-americanes, amb els quals es podia accedir a esdeveniments com els anomenats "Viernes de Moda" o els "Domingos Selectos", vertaderes vetllades socials i artístiques, i ben aviat l´Splendid va esdevenir un lloc preferent de les dames de l´alta societat per a celebrar-hi les seves gales benèfiques.

Carlos Gardel ("¡Cada día cantás mejor!"), Ignacio Corsini, Azucena Maizani, Lola Membrives o Roberto Firpo, per esmentar-ne uns pocs, són algunes de les personalitats que van actuar a l´Splendid els primers anys de vida del teatre. Paral·lelament a aquesta activitat teatral, entre els anys 1921 i 1930 l´Splendid va esdevenir la seu de la Compañía Max Glucksmann, estudi de gravació que va enregistrar cançons de Carlos Gardel i Ignacio Corsini entre d´altres per al segell discogràfic Nacional Odeón, que també era propietat de Glucksmann.

Per altra banda, el 23 de maig de 1923 van començar les transmissions de Radio Splendid, instal·lada a un pis superior del teatre, i propietat d´Antonio Devoto i Benjamín Gaché.

L´any 1926 el teatre va començar a funcionar com a cinema, ara amb el nom de Cine-Teatro Grand Splendid, i el 12 de juny de 1929 s´hi va estrenar la primera pel·lícula sonora de tot Buenos Aires, La divina dama (The Divine Lady, 1929), que narra l´afer amorós entre l´almirall Nelson i Lady Hamilton. Cal consignar que aquest clàssic del cinema, dirigit pel genial Frank Lloyd i protagonitzat per Victor Varconi i Corinne Griffith, és en realitat una pel·lícula muda, si bé compta amb música incidental i una cançó.

Posteriorment, l´Splendid va recuperar les funcions de teatre, que va exercir fins els anys 70. L´última representació que s´hi va fer fou 40 quilates, una comèdia interpretada per Mirtha Legrand i Arnaldo André, i dirigida per Daniel Tinayre.

El teatre havia estat adquirit per l´empresari Clemente Lococo l´any 1964, que va remodelar-lo i va voler donar-li un nou impuls, i en aquest procés l´any 1973 va tornar a funcionar com a cinema. Malauradament, i malgrat tots els esforços esmerçats, la fi d´aquell Splendid era propera.

La greu crisi econòmica que va patir l´Argentina a finals dels anys 90 va ferir de mort el teatre, i quan el tancament definitiu de la sala semblava un destí ineludible, s´esdevingué el miracle. El Grupo Ilhsa, que integra les cadenes de llibreries El Ateneo i Yenny, va agafar-ne el relleu i va salvar-lo de l´oblit i la ruïna, moment en què l´antic Splendid va patir la transformació més profunda de tota la seva història, que l´acabaria convertint en allò que mai ningú no hauria imaginat: una llibreria.

El Ateneo Grand Splendid, avui. Vista general

La seva conversió en llibreria va mantenir bona part de la decoració original del teatre: la marquesina de l´entrada, el fresc de la cúpula, els balcons originals, les llotges, el teló de vellut... Tot va ser curosament restaurat i degudament adaptat a les noves necessitats. Així, les fileres de butaques entapissades de seda de la platea van donar pas a les lleixes curulles de llibres, l´escenari va convertir-se en el cafè La Imprenta Café y Letras, els passadissos laterals van ser transformats en galeries d´art (una de les quals fa un repàs fotogràfic a la història del teatre), i les llotges de prosceni van esdevenir petites sales de lectura.

El 4 de desembre de l´any 2000 naixia El Ateneo Grand Splendid amb l´esplendor renovat del passat gloriós del teatre, i d´una manera immediata ocupava un lloc preeminent entre les millors llibreries del món. De fet, l´any 2008 el diari britànic The Guardian la reconeixia com la segona llibreria més bella del món d´una llista de deu, a la qual podeu accedir mitjançant aquest enllaç.

Actualment, El Ateneo Grand Splendid compta amb un fons de més de 120.000 títols, i rep una mitjana de 3.000 visites diàries. No falten les veus que afirmen que l´Splendid mai no ha lluït tan esplèndid com ho fa ara.

Detall d´un dels balcons

Detall de la cúpula

Detall de les llotges de prosceni

L´escenari, convertit en el cafè
La Imprenta Café y Letras

El Ateneo Grand Splendid vist des de la platea

L´ahir i l´avui de Buenos Aires

2009-07-27T11:28:00.063+02:00

Plaza del Congreso. 1918

L´actual Plaza del Congreso

****

Congreso de la Nación. 1930

El Congreso de la Nación, avui

****

Avenida de Mayo. 1920

Avenida de Mayo, actualment

****

Palacio Barolo a l´Av. de Mayo.
Anys 50

Aspecte actual del Palacio Barolo
a l´Av. de Mayo

El Palacio Barolo, actualment

****

Avenida de Mayo. 1923

Avenida de Mayo, actualment

Avenida de Mayo. 1920

Avenida de Mayo, actualment

****

Plaza de Mayo. 1923

Plaza de Mayo, actualment

La Plaza de Mayo d´avui

****

El Cabildo a la Plaza de la Victoria
(Plaza de Mayo). 1867

El Cabildo a l´actual Plaza de Mayo

****

La catedral metropolitana a l´inici del s. XX

La catedral metropolitana, avui

****

Avenida Pres. Roque Sáenz Peña. 1951

Avenida Pres. Roque Sáenz Peña, avui

****

Diagonal Norte. 1925

La Diagonal Norte d´avui

La Diagonal Norte d´avui

****

Calle Florida. Anys 40

L´actual Calle Florida

****

L´obelisc en construcció. 1936

L´obelisc, actualment

****

Teatro Colón. 1923

El Teatro Colón, actualment

****

Palacio de las Aguas. 1894

El Palacio de las Aguas, avui

****

Avenida Callao. 1925

L´actual Avenida Callao

****

Plaza General San Martín. 1900

L´actual Plaza General San Martín

****

Edifici Kavanagh. Anys 40

L´edifici Kavanagh, actualment

****

Puerto Madero. 1937

L´actual Puerto Madero

L´actual Puerto Madero

****

Vista aèria de Buenos Aires.
Microcentro. Anys 40

Vista aèria de l´actual Buenos Aires

Vista aèria de l´actual Buenos Aires

"Siempre he sentido que hay algo en Buenos Aires que me gusta. Me gusta tanto que no me gusta que les guste a otras personas. Es un amor así, celoso".

Jorge Luis Borges

La conca d´Òdena

2009-07-16T11:23:00.008+02:00

De vegades la vida ens mena per un camí pedrós que travessa camps erms i, sense voler-ho ni saber com, ens trobem caminant enmig d´un paisatge despullat d´il·lusions, on cada passa que fem ens afeixuga una mica l´ànima.

Quan això s´esdevé, m´agrada d´enfilar la Tossa de Montbui i deixar que les vistes de la conca d´Òdena m´alleugin l´ànim, i val a dir que sempre ho fan. Només cal seure a la miranda de l´espadat i deixar que el paisatge faci la resta.

Cap al tard sol aixecar-se una brisa que fa xiular les agulles dels pins i n´escampa la flaire, que es barreja amb les sentors de farigola i romaní. De vegades, segons d´on bufa, fins ens porta la remor llunyana del trànsit de la ciutat i alguna veu esparsa.

Si esperem prou, aviat la posta encendrà el firmament i allargarà les ombres de les muntanyes. Les parets de pedra de Montserrat sempre són les darreres a acomiadar-se del sol, i quan s´haurà post, els llums de la conca n´agafaran el relleu i trencaran la fosca nocturna. Tot és silenci.

Si el paisatge vital que ens ha tocat de viure és ensopit, de segur que el paisatge natural ens l´acolorirà una mica. La sort de viure on vivim és que no ens cal caminar gaire per anar-lo a trobar.

Cançó de primavera

2009-04-23T10:43:00.009+02:00

La cançó d´aquesta estació arriba tard, però amb una bona excusa: a parer meu, no hi ha cap altre dia que reculli millor l´esperit de la primavera que el dia de Sant Jordi, per com omple els carrers de flors, llibres, gent i festa.

De segur que la veu neta i sincera de Maria del Mar Bonet aconseguirà d´embellir-nos-el encara un xic més:

DANSA DE LA PRIMAVERA

Febrer m´ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s´obrin pels dits
i, en el cor, m´hi creixi una palmera.
Que exigent que ve la primavera!

Que exigent que ve la primavera,
i el meu cor tan malaltís,
tenc por que es cremi dins de la foguera,
no puc desfer-me del seu encís.

No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar les llunes de les seves nits.

Cantar les llunes de les seves nits,
cantar vermells de la tardor,
cantar el silenci de la nova neu,
cantar, si torna, el dolorós amor.

Cantar, si torna, el dolorós amor
i créixer un poc més en l´intent,
i créixer un poc més cada entretemps,
volar amb el vent i les noves llavors.

Volar amb el vent i les noves llavors;
qui sap on el vent ens portarà, a
dins el cor d´una terra antiga,
o creixerem al fons de la mar.

Música i lletra: Maria del Mar Bonet i Gregorio Paniagua

BONA DIADA DE SANT JORDI PER A TOTHOM!!

El miracle igualadí

2009-04-20T10:29:00.022+02:00

El 26 de maig de 1589, Nicolau, un pelegrí francès que venia de Barcelona, mor sobtadament d´una estranya afecció en arribar a la vila d´Igualada. En aquell moment res no fa pensar que la mort d´aquell pobre pelegrí aconseguirà de fer-se un lloc de trista memòria en la història del municipi, bo i marcant el seu esdevenidor d´una manera fatal.

Així, pocs dies després s´esdevé el traspàs d´un teixidor de la vila afectat del mateix mal, i abans no acaba el mes de juny es produeixen quatre noves defuncions. Les temences inicials de les autoritats locals aviat esdevenen certeses quan a mitjan juliol les morts ja són comptades per desenes, i malgrat les mesures profilàctiques adoptades pel consell municipal, entre les quals tapiar els carrers de Sant Sebastià i Sant Roc per haver esdevingut els focus més infecciosos, l´extensió del contagi ja és del tot imparable.

En els mesos següents, l´epidèmia de l´anomenada pesta bubònica (pels bubons o bonys amb què es manifesta) s´ensenyoreix de la vila d´una manera irremeiable, i quan finalment es produeix la darrera defunció al mes de desembre, l´epidèmia ha deixat un rastre de 112 morts (que en una Igualada de poc menys de 800 habitants, esdevenen un 14 % del total) i una població supervivent temorenca en excés de possibles rebrots del contagi, especialment si tenim en compte que la malaltia segueix manifestant-se amb tota la seva virulència a la ciutat comtal, on no remetrà fins el mes de març.

Com sol dir-se, sempre plou sobre mullat, i certament la pesta bubònica no podia haver arribat en un moment pitjor (si és que hi ha bons moments per a rebre una epidèmia, cosa que dubto). La baixa edat mitjana catalana havia estat marcada per les males collites, les plagues (com la plaga de llagostes soferta l´any 1421 a les rodalies de casa nostra), la fam i les mortalitats epidèmiques, i en el context anoienc i igualadí les coses no havien anat pas millor.

La guerra civil en època de Joan II, que s´estengué entre la dècada de 1462 i 1472, no féu més que empitjorar la situació. Cal consignar que Igualada va patir aquest conflicte d´una manera molt directa, atès el seu valor estratègic. Així, en el decurs de la guerra la vila hagué de suportar el domini alternatiu dels dos bàndols fins a quatre vegades, i el raval de Capdevila (l´actual barri de Sant Agustí), que creixia fora del clos de la muralla, en resultà destruït, i el convent dels Agustins enderrocat. Per afegitó, en acabar el conflicte, el triomf de les forces reialistes comportà fortes sancions econòmiques per a castigar la desafecció de la vila a la causa reial, de les quals a principis del segle XVI encara no se n´havia refet.

Per acabar-ho d´adobar, la marginació desaforada de les decisions de la monarquia que posteriorment patí Catalunya en la seva unió amb Castella i el desplaçament del centre d´interès comercial del Mediterrani a l´Atlàntic de resultes del descobriment d´Amèrica generaren una greu crisi econòmica i una gran inestabilitat social en el marc del territori català. Aquest context de penúria i marginació afavorí l´emergència del fenomen del bandolerisme, que a les terres anoienques tingué un protagonisme i una incidència especialment remarcables, tal com testimonieja l´abundor de denúncies i informes oficials i particulars de l´època. És sabut que pels volts de 1570 els bandolers que poblaven l´Anoia superaven el centenar. En concret, només l´escamot que comandaven els bandolers Mateu Palau i Pere Cosconell i amb què amenaçaren de saquejar la vila d´Igualada l´any 1573 ja comptava una vuitantena d´homes.

Aquesta concurrència de malfactors i assaltadors de camins a la comarca s´explica per la presència del camí ral que la travessava, convertit en ruta de la plata i, per tant, transitat a tothora pels combois de carros carregats amb els metalls preciosos de l´espoliació d´Amèrica que la Cort enviava a través d´aquesta ruta a Barcelona per embarcar-los amb destinació a Itàlia. Igualada, doncs, que havia nascut i creixia al peu del camí ral (la darrera remodelació de la plaça de la Creu va deixar al descobert una part del seu paviment), fou un espectador d´excepció d´aquesta desfilada luxosa i dels saltejaments que patia, i era tanta la carestia d´aquella època que la gent local sovint ajudava els bandolers en aquests assalts.

El Divendres Sant del 20 d´abril de 1590, un tal dia com avui de fa 419 anys, quan la ferum de la darrera epidèmia de pesta encara és present a l´aire i enmig d´aquell clima descassetat, inseguretat, delinqüència i desencant profunds, es produeix el prodigi de la suor de sang del Sant Crist d´Igualada. Una imatge gòtica de Crist crucificat que durant l´any es guarda a l´església de Santa Maria és traslladada a l´església del Roser i exposada a l´adoració dels fidels. A mig matí, dues dones que hi són en oració, la criada Coloma i la vídua Massarda, s´adonen que la imatge sembla amarada de suor i sang. Espaordides, surten de l´església i criden al barber Miquel Quadres, que en aquell moment passa per davant del Roser, perquè també ho vegi. Ben aviat la notícia s´escampa arreu de la vila, i quan les autoritats municipals compareixen al lloc dels fets, troben l´església plena de gom a gom per la gentada encuriosida.

Església del Roser, escenari del prodigi

En un intent de posar seny i ordre en aquell clima d´alteració creixent, es decideix d´efectuar un examen curós de la imatge i que se´n faci un seguiment en els dies següents a càrrec de persones expertes i formades de la vila, com són doctors, notaris i consellers municipals, dels quals cal destacar el pintor Francesc Gomà i el metge Francesc Pere pels seus esforços per esbrinar si les taques de la imatge són de sang o bé de pintura. Per la seva banda, la comunitat sacerdotal escriu al bisbe, el qual envia el canonge Pere Perpinyà en representació per tal que col·labori en el procés.

Imatge de l´antic Sant Crist d´Igualada

Aquesta investigació s´allargarà no pas pocs dies, i és recollida en un informe exhaustiu que duu per títol Instrumento Publico, la minuciositat del qual verament aconseguiria de fer trontollar les conviccions de les persones més escèptiques (on m´incloc), i que també recull les declaracions d´alguns testimonis d´excepció del fet prodigiós, com ara la criada Coloma, que s´hi expressa de la següent manera:

"El dia de Divendres Sant propassat al matí, jo tornava sola de l´església de Sant Agustí, on havia anat per adorar. Quan ja era dins la vila vaig sentir que tocaven les deu. Vaig anar a casa de la senyora Ferriola, on jo estic de criada, i em vaig trobar la porta tancada. Em vaig quedar parada una estona, i després vaig dir a unes dones i fadrines que estaven allí si volien venir a l´església del Roser per adorar. Em van respondre que ja hi havien anat. Llavors em vaig determinar d´anar-hi sola.

A la capella no hi havia ningú. Però just en el moment d´entrar i agenollar-me, va comparèixer la vídua Massarda, i vam fer oració totes dues plegades. Jo vaig adorar la primera el Crucifix, que estava a la capella, posat a la veneració dels fidels. Després ho féu ella. Al cap de poca estona d´haver-lo besat, continuant allí dient oracions, jo vaig dir a na Massarda, tot mirant la imatge:

- Na Massarda, sembla que el Crist està tot suat.

I ella em féu:

- També m´ho sembla.

Llavors totes dues ho miràrem una bona estona. Em semblà que tenia el front, el pit i el costat dret tots suats; i dels llavis talment com si li sortís saliva, com aigua clara. En canvi la suor del front i de la cara m´aparegué talment com si fos sang. A més, sobre l´ull dret, segons em semblà, tenia una gota molt petita, com un cap d´agulla gran. La gota era molt clara i lluïa. També el braç dret tenia altres gotes, una més gran que l´altra. No puc dir si en tenia de l´altre braç, perquè no ho vaig mirar. On en tenia una era al cap del nas, i era petita. Totes aquelles gotes em van semblar sang veritable, ja que vermellejaven molt i eren molt clares. Vam pensar que si algú hauria pogut prendre aigua beneïda de la pica de l´entrada, per tal de mullar la imatge. Per això vaig anar a mirar si de fet a la pica hi trobaria aigua, i no n´hi havia ni gota".

Quadre al·legòric al prodigi del Sant Crist
Segimon Ribó i Mir, 1844

El prodigi de la suor de sang del Sant Crist revifa l´ànim de la societat igualadina, fins llavors atuïda per més d´una centúria de calamitats ininterrompudes. D´alguna manera, la vila se sent dipositària d´una sort de privilegi diví, i és a l´empara d´aquest nou clima emocional que s´inicien les obres d´ampliació i remodelació de l´església de Santa Maria, que són encomenades al mestre Pere Blai, introductor dels corrents renaixentistes a Catalunya, qui temps després executarà les obres del Saló de Sant Jordi i de la façana del Palau de la Generalitat que avui coneixem.

Retaule barroc de l´altar major
Basílica de Santa Maria d´Igualada

No cal dir que la magnitud d´aquestes obres d´ampliació de l´església gran, a les quals s´afegiran la construcció de la capella del Santíssim i de l´extraordinari retaule barroc de l´altar major, suposen un esforç colossal per a aquella vila esquifida i empobrida, motiu pel qual s´allargaran durant més de cent anys.

Capella del Santíssim
Basílica de Santa Maria d´Igualada

Són d´aquesta mateixa època la construcció del claustre renaixentista del convent dels Agustins, que a partir de l´any 1858 esdevindrà col·legi dels Escolapis, així com la fundació del primer convent dels Caputxins i la construcció de la primitiva església de la Soledat, ambós bastits extramurs. De mica en mica, doncs, la vila es deixondeix i recupera l´autoestima, i l´aposta econòmica que Igualada havia fet en les seves primeres centúries d´existència a favor del comerç, ara en crisi per l´hegemonia castellana en l´emergent mercat americà, es decantarà amb decisió a favor dels oficis menestrals, que li portaran les esplendors futures que li coneixem i que definiran el perfil i el caràcter de la ciutat futura.

Claustre del convent dels Agustins

Deixant a banda les lectures i consideracions religioses, atès que no sóc la persona més escaient per a fer-les, resulta innegable que l´episodi de la suor de sang del Sant Crist ha marcat la història de la ciutat d´una manera indeleble, tot esdevenint un punt d´inflexió extraordinari per a la seva recuperació anímica i econòmica. Cal consignar, però, que una part del miracle igualadí rau en la capacitat d´aquells igualadins que, mortificats per penúries i dificultats molt més crues que les que ens ha dut la tan esbombada crisi d´avui, van saber trobar les forces i l´enginy necessaris per tombar la sort a favor seu.

El canvi sempre depèn de nosaltres, de la nostra actitud i el nostre esforç, i aquest és el missatge que el Sant Crist duia per als nostres avantpassats. Per què no hauria de ser possible, doncs, un nou miracle igualadí?

Homenatge a Itàlia

2009-04-07T19:44:00.011+02:00

Quina seria la vostra definició de pàtria? Ve´t aquí la descripció que en dóna l´Institut d´Estudis Catalans:

1 1 f. [LC] Terra on hom ha nascut.
1 2 f. [LC] País al qual hom pertany com a ciutadà.

Certament són dues definicions possibles, però he de dir que en cap cas coincideixen amb la meva. Així doncs, a parer meu, el terme pàtria s´hauria de descriure de la manera següent:

1 1 f. [LC] Terra no subjecta als límits geogràfics ni als poders polítics que determinen una nació i on hom se sent còmode d´una manera especial, talment fos a casa seva i s´hi pogués passejar amb espardenyes.

D´acord amb la meva definició, doncs, jo compto amb tres pàtries. La primera és l´Anoia i les seves terres limítrofes anomenades Catalunya (agraeixo a l´amic Jorge aquesta descripció anoiacentralista de Catalunya en resposta al barroer barcelonacentralisme a què el govern català sovint ens té acostumats).

La segona pàtria és l´Argentina, per motius familiars, sentimentals i... Què coi! Per sentit comú, atès que si algú no es deixa seduir per una terra d´una bellesa tan rotunda i variada i per un poble tan acollidor com l´argentí, és senzillament perquè és ben foll.

Finalment, la darrera pàtria és Itàlia, per la qual tinc debilitat des que era petit, i ha estat aquesta dèria immemorial la que m´ha portat a visitar-la força vegades, i he de dir que mai no em semblen suficients, de manera que és segur que hi tornaré tan aviat com em sigui possible. Com no podia ser d´una altra manera atenent el tarannà del poble italià, sempre que m´hi he trobat m´han tractat amb amabilitat i simpatia encisadores, i sempre n´he tornat amb l´ànima una mica més feliç.

Malauradament, la meva pàtria italiana, que estimo i sento tan pròpia com l´anoienca, us ho ben asseguro, viu dies molt tristos. El terratrèmol d´ahir dilluns al centre d´Itàlia, amb l´epicentre proper a la ciutat de l´Aquila, ha deixat un rastre de mort i destrucció que m´encongeix el cor, i ara més que mai necessito recordar la Itàlia alegre que conec i, de pas, retre un petit homenatge a un poble que m´és tan estimat i que m´ha donat tantes satisfaccions.

L´homenatge és, tal com dic, petit i insignificant, però deliciós com el poble a què va dedicat. Així doncs, us convido a recordar la Itàlia alegre que tant m´estimo amb la darrera escena de la pel·lícula Ieri, oggi, domani (Ahir, avui, demà, 1963), dirigida per l´entranyable Vittorio De Sica i protagonitzada pels genials i imprescindibles Sophia Loren i Marcello Mastroianni (versió original subtitulada en anglès).

Forza Italia!!

Adéu-siau, amic Maurice

2009-03-31T10:39:00.021+02:00

Amic Maurice,

He sabut que te n´has anat. Sembla ser que et reclamen a alguna altra banda per omplir-ho tot de música, com has fet aquí. Has marxat amb les mans buides, perquè en aquest darrer viatge no has de menester equipatge, i ens has deixat totes les teves pertinences: melodies delicioses amb què has embellit un món que tants i tants personatges foscos com la sutja s´esforcen a enlletgir. És per això que la teva partença ens dol tant, estimat Maurice; mai no hi ha prou persones que sàpiguen fer llum de la fosca com has fet tu. Guardarem curosament les melodies que ens has deixat per tal que en aquest món mai no faltin les teves pinzellades acolorides.

Et demanem un darrer favor abans no siguis massa lluny per sentir-nos: si trobes l´amic David Lean, que de ben segur el trobaràs, fes-li una forta abraçada carregada de gratitud i enyor, i digues-li que el seu llegat segueix omplint-nos l´ànima com el primer dia.

Bon viatge, amic Maurice. Mai no t´oblidarem.

Jordi

Maurice Jarre, compositor
(13 de setembre de 1924 - 29 de març de 2009)

Suite de Doctor Zhivago.
Maurice Jarre dirigeix la Royal Philharmonic Orchestra.
Concert d´homenatge a David Lean, 1992.

Allò que el vent s´endugué

2009-01-26T19:04:00.045+01:00

Quan hom és petit i es meravella davant la grandària d´alguna cosa, sovint algun adult li etziba allò tan desmitificador de "No pateixis, que quan siguis gran ho veuràs més petit". Val a dir que és cert, però amb comptades excepcions. En el meu cas, una d´aquestes excepcions era el cedre que creixia a recer de l´edifici Punto Blanco d´Igualada, prop de casa. Aquest gegant del món vegetal era un arbre majestuós d´edat avançada que assolia una alçada de 20 metres (només us diré que, vivint com visc a un cinquè pis, si l´hagués tingut davant la finestra de casa, m´hauria tapat les vistes de què tant presumeixo), la capçada del qual abraçava la cantonada de l´edifici a banda i banda, i cal fer constar que no és pas una cruïlla petita. Recordo que quan s´apropaven les festes de Nadal, els operaris havien de menester una grua per guarnir-lo de bombetes, i tot i això només aconseguien d´abastar els primers trams de branques, de manera que la part alta de l´arbre sempre quedava despullada d´enllumenat nadalenc.

Sóc un admirador fervorós dels arbres des de ben petit, un tret meu que de segur no ha passat desapercebut a la gent que em coneix, i és per això que sovint m´embadocava davant el nostre gegant, la grandesa del qual m´ha acompanyat tota la vida. Sabia que ell ja era allà molt abans que jo nasqués, i estava segur que seguiria dempeus en el seu emplaçament molt temps després que jo morís, motiu pel qual l´admirava i l´envejava a parts iguals, convençut com estava que ell tindria la sort de veure una Igualada futura que jo mai no coneixeria. Poc podia imaginar, doncs, que aquest cap de setmana el veuria caure després d´hores de lluita heroica contra un vent titànic.

Sempre havia cregut que les dimensions extraordinàries d´aquest cedre passaven desapercebudes a bona part de la gent pel fet de trobar-se al costat de l´edifici més alt de la ciutat, la proximitat del qual n´aigualia les proporcions, però en això també m´equivocava: avui he pogut comprovar que tot Igualada va ple de la caiguda del gegant arbori, a la qual s´al·ludeix per fer palesa la magnitud del temporal.

Aquest matí he sortit de casa a l´hora d´habitud, i he pogut veure a la llum del dia i a peu de carrer el buit que ha deixat el nostre petit colós. Segurament molts pensareu que estic sonat (i segurament teniu raó), però he de confessar que he sentit una fiblada de tristor... Què voleu que us digui: el trobo a faltar.

El gegant caigut

Un gegant amb peus de fang

El temporal d´aquest cap de setmana ha castigat tot Catalunya d´una manera despietada, però cal consignar que la comarca de l´Anoia i les seves veïnes immediates han rebut un bon gruix dels vents més intensos d´aquest temporal, els quals han assolit els 202 km/h a Mediona, els 170 km/h a la Llacuna o els 140 km/h a la conca d´Òdena, per posar només tres exemples, tot deixant al seu darrere un panorama desolador difícil de pair: places i parcs amb l´arbrat arrencat de soca-rel o partit per la meitat com si tan sols fossin branquillons, naus industrials sense teulada, façanes arrencades, escampall de vidres, teules i persianes pertot arreu...

Us posaré uns pocs exemples amb noms i cognoms per tal d´acabar d´il·lustrar l´abast de la desfeta: els vidres del pis superior de la Biblioteca Central d´Igualada (que de moment haurà de romandre tancada al públic) van esclatar, i els finestrals del Museu Comarcal de l´Anoia també han quedat despullats de vidres. El jardí de l´asil del Sant Crist d´Igualada està arrasat, i fins i tot un dels seus arbres va encastar-se a la façana d´un edifici contigu. De la mateixa manera, els desperfectes que ha patit l´entorn històric de la Tossa de Montbui són incalculables i escruixidors, mentre els municipis de Calaf i Santa Margarida de Montbui han hagut de cancel·lar les classes de secundària per la desfeta que han patit els seus instituts.

Tot fa pensar que la natura vol recordar-nos la nostra petitesa.

Desfeta a la plaça de Set Camins d´Igualada (1)

Desfeta a la plaça de Set Camins d´Igualada (2)

Desfeta a la plaça de Set Camins d´Igualada (3)

Desfeta a la plaça de Set Camins d´Igualada (4)

Desfeta a la pineda davant de l´Hotel Amèrica d´Igualada

Nau industrial de la botiga de joguines Drim del polígon d´Igualada

Tanca publicitària als afores d´Igualada

El primer vestit blanc del 2009

2009-01-07T10:46:00.015+01:00

Igualada i la conca d´Òdena, aquest matí

Igualada, aquest matí

La Tossa de Montbui, aquest matí

Montserrat, aquest matí (webcam monestir)

Exsultate Justi

2008-12-25T17:13:00.030+01:00

L´Exsultate Justi de John Williams no és una cançó de Nadal, però en té tot l´esperit. Composta l´any 1987 per a la banda sonora de la pel·lícula L´Imperi del Sol (Empire of the Sun, 1987) d´Steven Spielberg, és l´exemple més reeixit que la mestria inesgotable de Williams no es redueix a les espectaculars fanfares a què ens té tan acostumats, les quals han servit, sigui dit de passada, per a retornar el moviment simfònic a la música cinematogràfica.

L´acurada interpretació de l´Exsultate Justi és a càrrec de The Ambrosian Junior Choir, el cor de veus blanques que d´alguna manera esdevé la pedrera de The Ambrosian Singers, la prestigiosa formació vocal londinenca que forma part de l´envejable xarxa de cors professionals de la capital britànica, on el món coral coneix més esplendors que no pas a casa nostra.

Lamentablement, les dades parlen prou clar: Catalunya, malgrat la seva prolífica tradició coral (Igualada, a tall d´exemple, compta amb més de deu formacions corals), tan sols disposa de dos cors professionals, i encara vull afegir que en un dels casos els cantaires reben un sou paupèrrim. Ni tan sols la tan esbombada OBC (l´Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya) compta amb un cor professional. Ultra això, la resta de formacions vocals són menystingudes per les institucions, deixades de la mà de Déu, i si sobreviuen és gràcies a la bona voluntat de moltes persones que esmercen no pas pocs esforços i treuen temps de sota les pedres per a fer possible la supervivència del món coral a casa nostra.

L´entrada d´avui és dedicada a totes aquestes persones.

Cartell de L´Imperi del Sol (1987)

BON NADAL A TOTHOM!!

Puro teatro

2008-12-23T15:16:00.024+01:00

- Actualment, Catalunya rep el 25 % de la immigració de l´Estat, amb què la població catalana ha augmentat en 1.200.000 habitants en tan sols 10 anys. Amb tot, són la Comunitat de Madrid i el País Valencià els que rebran del govern central una partida pressupostària compensatòria per l´augment de població.

- El 25 % de la població d´Extremadura treballa a l´administració pública.

- El percentatge de funcionariat d´Andalusia supera en un 60 % el percentatge de funcionariat de Catalunya.

- El 70 % de la recaptació de les autopistes espanyoles surt dels peatges de Catalunya.

- S´aproven els projectes d´ampliació i millora de les estacions madrilenyes d´Atocha i Chamartín, però es parla d´ajornar el projecte de l´estació de la Sagrera de Barcelona.

Malauradament, la llista de greuges comparatius podria continuar força més enllà, però tampoc no cal allargar l´entrada d´avui fins a l´infinit. Tot fa pensar, doncs, que caldrà canviar allò tan repetit d´"Spain is different" per un emfàtic "Catalonia is different indeed!".

Val a dir que a l´hora de cercar els culpables d´aquesta situació seria molt recomanable fugir de l´actual maniqueisme en què vivim escarxofats (allò altre de "Madrid és l´únic culpable dels nostres mals") i practicar un xic més l´autocrítica, que bona falta ens fa. Dit d´una altra manera: si cada dia et prenen el pèl, o t´agrada que t´engalipin o ets un beneït sense remei.

Darrerament, aquesta evidència ha estat més clara que de costum amb la posada en escena que el PSOE i el PSC han fet de les Escenas de matrimonio de José Luis Moreno, la qual ha acabat tal com era d´esperar: amb l´aprovació dels pressupostos de l´Estat malgrat que el finançament català romangui pendent de resoldre, i que ha estat sacrificat en pro de l´estabilitat del govern central (Ooooh! Quin altruisme tan entendridor! Ploraria d´emoció si tingués sentiments).

Tot plegat em recorda d´una manera inevitable la cançó Puro teatro del compositor porto-riqueny Catalino Tite Curet Alonso, i que va popularitzar La Lupe, l´extraordinària cantant cubana que avui mateix hauria complert 69 anys si no fos pel seu traspàs prematur l´any 1992. Aprofito aquesta avinentesa per convidar-vos a escoltar-la, i ja em direu si la cançó descriu o no (jo trobo que ho fa a la perfecció) el paper del govern català:

Guadalupe Victoria Yolí Raymond, La Lupe

Cançó d´hivern

2008-12-21T18:12:00.039+01:00

El genial i prolífic compositor i lletrista nord-americà Frank Loesser, pare de la incombustible Guys and Dolls (1950) i mereixedor d´un bon grapat de premis en el decurs de la seva carrera professional, a destacar-ne el premi Pulitzer, l´any 1944 va escriure la cançó Baby, it´s cold outside, un duet còmic compost com a divertiment per a interpretar-lo a les festes familiars amb la seva muller, la cantant Lynn Garland, que havia conegut en els seus inicis de pianista acompanyant.

El matrimoni Loesser-Garland, que residia al novaiorquès Navarro Hotel, tenia l´habitud de celebrar festes sonades amb la família i els amics a l´esmentat hotel, els quals fins llogaven habitacions per hostatjar-s´hi uns dies, i va ser en aquest context familiar i festiu que la cançó va sonar els primers anys de néixer, fins que l´any 1948 Loesser va vendre´n els drets als estudis cinematogràfics Metro-Goldwyn-Mayer, moment en què Baby it´s cold outside va començar a sonar arreu del globus, i val a dir que de llavors ençà mai no ha deixat de fer-ho.

Són moltes, més exactament moltíssimes, les gravacions que se n´han fet, però potser una de les més populars sigui la de l´any 1949 a càrrec de la cantant Margaret Whiting i el també compositor i lletrista Johnny Mercer, que d´alguna manera ha esdevingut la versió clàssica, i que és la que us convido a escoltar tot seguit:

Loesser, per tal de distingir els personatges a la partitura i potenciar el joc "presa-depredador" de la cançó, va escriure The Mouse (el ratolí) per referir-se a la veu femenina, i The Wolf (el llop) per fer-ho a la masculina:

BABY, IT´S COLD OUTSIDE

El ratolí / El llop

I really can´t stay / Baby, it´s cold outside
I´ve got to go away / Baby, it´s cold outside
This evening has been... / Been hoping that you´d drop in
... So very nice / I´ll hold your hands, they´re just like ice
My mother will start to worry / Beautiful, what´s your hurry?
My father will be pacing the floor / Listen to the fireplace roar
So really I´d better scurry / Beautiful, please don´t hurry
Well maybe just a half a drink more / Put some records on while I pour

El ratolí / El llop

The neighbors might think / Baby, it´s bad out there
Say, what´s in this drink? / No cabs to be had out there
I wish I knew how... / Your eyes are like starlight now
... To break the spell / I´ll take your hat, your hair looks swell
I ought to say no, no, no, sir / Mind if I move in closer?
At least I´m gonna say that I tried / What´s the sense in hurting my pride?
I really can´t stay / Baby, don´t hold out

Baby, it´s cold outside

El ratolí / El llop

I simply must go / Baby, it´s cold outside
The answer is no / Oh baby, it´s cold outside
This welcome has been... / How lucky that you dropped in
... So nice and warm / Look out the window at that storm
My sister will be suspicious / Gosh, your lips look delicious
My brother will be there at the door / Waves upon a tropical shore
My maiden aunt´s mind is vicious / Gosh, your lips are delicious
Well maybe just a cigarette more / Never such a blizzard before

El ratolí / El llop

I´ve got to get home / Oh baby, you´d freeze out there
Say, lend me a coat / It´s up to your knees out there
You´ve really been grand... / I´m thrilled when you touch my hand
... But don´t you see? / How can you do this thing to me?
There´s bound to be talk tomorrow / Think of my lifelong sorrow...
At least there will be plenty implied / ... If you caught pneumonia and died
I really can´t stay / Get over that hold-out
Baby, it´s cold outside.

Música i lletra: Frank Loesser

Avui hi ha postres. En aquest cas es tracta del petit homenatge que reten al clàssic de Loesser a Elf (2003), l´esbojarrada pel·lícula nadalenca protagonitzada pel còmic Will Ferrell, on interpreta el paper d´un follet que treballa pel plom (i ja em perdonareu, però personalment trobo que és un plom) del Pare Noel. L´encisadora companya de duet de l´elf és l´actriu Zooey Deschanel:

El pare Kolbe

2008-12-18T17:58:00.034+01:00

A l´altra cara de la darrera entrada d´aquest bloc, que vaig dedicar de manera afectuosa a Esperanza Aguirre, trobem la figura del pare Maximilià Kolbe, un frare frasciscà polonès que va morir al camp de concentració nazi d´Auschwitz el 14 d´agost de 1941, la història personal del qual bé mereix ser contada pel valuós exemple d´humanitat que conté.

En el decurs de la invasió nazi de Polònia, el pare Kolbe va caure presoner i va ser conduït al camp d´extermini d´Auschwitz, d´on, poc temps després, un presoner va aconseguir fugir. En aquests casos, i a manera de norma dissuasiva, els nazis havien establert que, per cada fugitiu que aconseguís escapar, moririen deu presos escollits a l´atzar, i aquest va ser el protocol que van seguir en aquella ocasió. Un dels escollits va ser el sergent polonès Franciszek Gajowniczek, qui, en saber la dissort del seu destí, va començar a plorar i a lamentar-se per la seva dona i els seus fills. El pare Kolbe, present a l´escena, va demanar d´ocupar el lloc del sergent, bo i al·legant que ell era sacerdot i, per tant, la seva mort no deixaria ningú desemparat. L´oficial nazi s´avingué al canvi.

Així doncs, el pare Kolbe i nou homes més van ser condemnats a morir d´inanició, essent el pare Kolbe el darrer de tots a morir després d´una agonia de tres setmanes. La posterior caiguda del règim nazi va suposar l´alliberament del sergent Franciszek Gajowniczek, qui va poder retornar a casa al costat de la seva muller, tot i que malauradament mai no va tornar a veure els seus fills, els quals havien mort durant la guerra. El sergent polonès va morir l´any 1995 a l´edat de 95 anys, i des del seu alliberament fins a la seva mort mai no va deixar d´anar a Auschwitz any rere any per honorar la memòria del seu salvador.

La història del pare Kolbe és, a banda d´escruixidora, l´exemple clar que encara hi ha esperança, contràriament a allò que podem pensar si un migdia dinem amb les notícies posades, amb què de segur ens convencerem que l´ésser humà ha perdut el nord d´una manera irremeiable. L´acte d´amor infinit pel proïsme d´aquest sacerdot és, sense cap mena de dubte, el millor consol que hom pot trobar en moments de desencant per la raça humana, i poc ens cal la posterior canonització (deixant a banda que, personalment, qüestiono la capacitat de l´Església per a destriar els homes sants dels que no ho són) per adonar-nos del valor del seu exemple.

Maximilià Kolbe

Vaig conèixer la història del pare Kolbe a través del meu admirat Wojciech Kilar, compositor polonès que juntament amb Krzysztof Penderecki i Henryk Górecki ha protagonitzat i definit la influent avantguarda musical de Polònia, i el qual ha contribuït a millorar la meva qualitat de vida de manera substancial, tot sigui dit de passada.

Empès per la meva dèria de cercar obres d´aquest compositor, doncs, fou com un dia vaig topar amb l´extraordinari Requiem Father Kolbe, obra per a orquestra composta l´any 1994 per retre homenatge a la figura del sacerdot, i amb la qual m´agradaria acomiadar l´entrada d´avui, tot oferint-vos-en un petit tast que duu per títol Records d´infantesa:

Ha nascut una màrtir

2008-12-16T18:13:00.015+01:00

Mortificada pels molts afronts morals rebuts, només arribar a la basílica l´Esperanza es deixa caure de genollons davant l´altar i es desfà en llàgrimes, tot tapant-se el rostre amb les mans tremoloses en un darrer gest de pudor. És ben sabut que les nafres de l´esperit couen més que no pas les del cos, i de tantes com en duu sent l´ànima dessagnada, seca com una pansa, i el dolor del seu naframent espiritual és tan insuportable que li ve la pruïja de deixar-se anar d´una vegada i desfogar-se del tot. I ho fa. Aviat el seu plor desconsolat esdevé un bram histèric que dóna espant: udola, espeternega, xiscla, sanglota, esgaripa i moqueja a dolls. Una corrua de caramells de baves i mocs s´escola entre els seus dits, i la manca de mocador l´obliga a aspirar-los amb molt d´estrèpit.

Les quatre iaies que eren allà per dir l´àngelus, vençut aquell astorament inicial que glaça el raonament i els membres, surten cames ajudeu-me com fa temps que no corren, i en la fugida una d´elles fins oblida el bastó que abans li era tan necessari per a assegurar cada passa vacil·lant, essent la que corre davant de totes.

L´Esperanza mai no ha estat una dona bonica, per més esforços que un observador benèvol arribi a fer per trobar-li algun indici de beutat i per més esforços que ella faci per semblar-ho, però a favor seu direm que sempre va neta i polida. Amb tot, després d´un esbravament d´una tal vehemència el seu aspecte pulcre d´habitud n´ha resultat perjudicat en grau superlatiu: els cabells esbullats, el rímel i el llapis d´ulls decorreguts, el pintallavis escampat pel rostre a la manera d´un pallasso grotesc, i el darrer vestit de Pedro del Hierro tacat i rebregat. Aquesta desfeta de la seva pulcritud és tan catastròfica que ara la manca d´encants naturals no solament resulta evident al primer cop d´ull sense l´obstacle dels filtres cosmètics, sinó que es veu reforçada amb escreix, i quan per fi s´asserena i enretira les mans del rostre, el seu visatge és tan esfereïdor que fins i tot el retaule major reacciona amb un espetec sorollós, talment com si les imatges dels sants patrons que el guarneixen haguessin fet un esforç coordinat per deseixir-se´n i sortir corrent rere les iaies.

- Pare, per què m´has abandonat??? -implora amb la veu presa per l´emoció i els ulls fits en la cúpula, i tot seguit es felicita per l´encert dramàtic de la frase, que diria haver sentit alguna vegada però que ara no sabria dir on ni quan, i es promet que la recordarà per tal d´anotar-la al seu diari personal quan arribi a casa i faci la crònica detallada d´aquest nou capítol dramàtic de la seva vida.

Dissortadament, el pare espiritual a què s´encomana la nostra heroïna, fundador de l´orde a la qual pertany, no pot escoltar els seus laments perquè és lluny d´allà, sempre atrafegat en les seves tasques d´evangelització, sempre dedicat en cos i ànima a combatre l´amenaça de l´avanç dels nacionalistes, els infidels mesquins que posen en perill la convivència i la unitat hispàniques. "Se´ls hauria de penjar d´algun lloc...", declara en públic tot melangiós. Quina nostàlgia li produeix el record d´aquells temps en què els seus desigs no morien en paraules, sinó en fets! Quina mala pensada que fou la democràcia!

L´Esperanza, quan s´adona que duu el vestit brut i rebregat, llança un xiscle tan estrepitós que fa udolar els gossos del barri, i fins les alarmes dels cotxes propers es disparen. S´alça d´una revolada i intenta arranjar-ne els desperfectes amb manotades nervioses, però és en va, i al final es dóna per vençuda i s´asseu en un banc. Aviat el seu pensament se l´emporta lluny d´allà, i resta tan embadocada en el repàs mental de la seva tragèdia personal que un captaire que ha presenciat tot l´episodi amagat rere una columna aprofita l´avinentesa per furtar-li el moneder de la bossa, i surt del temple cofoi i impressionat per la rapidesa amb què Sant Isidre ha donat resposta a les seves oracions.

Per més esforços que fa, i hem de consignar que no n´ha fet pas pocs, la nostra heroïna no aconsegueix de pair l´allau de crítiques i befes que darrerament ha rebut per la seva apressada fugida de Bombai. "Què esperaven que fes, doncs? Que restés allà i em deixés matar?", es diu. Sembla que no pot capir que hi hagi qui de veres cregui que ella, la comtessa consort de Murillo, una Grande de España, hauria d´haver romàs al costat de la delegació que l´acompanyava, i potser fins troba que aquest retret és d´una ingratitud esbalaïdora, atenent la natura altruista que sempre ha definit la seva exemplar tasca pública, com són, a tall d´exemple, l´endegament del procés de privatització del Canal de Isabel II, amb què permetrà que els madrilenys recuperin la propietat de la seva aigua, o les privatitzacions d´alguns centres sanitaris de la Comunitat de Madrid, amb què els madrilenys de segur gaudiran d´una sanitat de millor qualitat i més propera a la ciutadania.

Tot d´una, els seus ulls es fixen en un fresc dedicat al martiri de Sant Sebastià. La visió del cos mig nu del sant lligat a la soca d´un arbre amb els músculs en tensió, assagetat i amb una expressió de dolor heroic al rostre, la retorna a la realitat, mentre una onada de plaer, mig luxúria mig consol, l´arrabassa de les mans despietades de l´aflicció. Per fi ho veu clar: talment com els màrtirs de l´Església, aquest martiri d´avui serà la glòria de demà que l´entronitzarà a les altures hispàniques. I és amb l´ajut d´aquest pensament consolador que finalment l´Esperanza es refà i abandona la basílica, descalça i amb mitjons, però digna com mai.

Mentrestant, el populatxo, sempre malagraït i envejós de la natura superior dels nobles, es convenç que la grandesa a què fa esment el títol de Grande de España no fa referència a la talla moral.

Qui canta els mals espanta, dona!

El castell de Queralt

2008-12-05T18:21:00.039+01:00

NOTA INTRODUCTÒRIA

La Catalunya central és, sense cap mena de dubte, una de les grans desconegudes del territori català, i no crec pas pecar d´exagerat si afirmo que de ben segur l´Anoia ocupa la primera posició d´aquest pòdium d´honor dubtós. Tanmateix això no hauria d´estranyar a ningú (per bé que dubto molt que, a aquestes alçades, cap anoienc se n´estranyi), especialment si tenim en compte que bona part de les moltes guies de promoció turística que edita la Generalitat (la mateixa que pretén exhortar-nos amb un "som-hi!" cada cinc minuts) sovint passen de puntetes per les terres centrals, i en redueixen els llocs d´interès a Montserrat i poca cosa més. Llis i ras: som desconeguts perquè som ignorats, i tot fa pensar que, si seguim per aquest camí, ben aviat esdevindrem una terra tan mítica i misteriosa com l´Atlàntida.

Avui enceto una nova etiqueta on, sota el títol de "l´Anoia", intentaré compilar, en la mesura dels meus possibles, els llocs d´interès de la nostra comarca, que ja us avanço que no són pas pocs. Sóc ben conscient que això no els farà pas més coneguts, atès que aquest bloc no encapçala les llistes de popularitat, però si més no serà la meva manera de reivindicar-los i de recórrer casa nostra amb vosaltres. M´hi voleu acompanyar?

Sant Miquel al castell de Queralt

Encimbellat a l´extrem occidental de la serra de Queralt per damunt dels 850 metres i arran mateix de l´espadat, el conjunt del castell de Queralt segueix dominant amb altivesa el terme municipal de Bellprat, a l´Anoia, malgrat la conjuració concertada per l´abandó humà i el pas indefectible de les centúries.

La primera notícia documental del castell de Queralt és de l´any 976, quan el comte Borrell II n´efectua la venda al vescomte Guitard de Barcelona, per bé que trobem una referència documental indirecta del castell l´any 960, quan el comte Borrell fa donació del castell de la Roqueta (al terme de Sant Martí de Tous) a un fidel seu, i que es troba a tocar del de Queralt. Amb tot, hi ha prou indicis històrics que fan pensar que l´existència d´aquesta fortalesa es remunta al govern del comte Guifre el Pilós, qui va fer repoblar aquestes terres entre els anys 880-897.

La propera notícia documentada que ens arriba del castell és datada l´any 1002, quan Sendred de Gurb, el nou propietari del castell, pledeja en contra del bisbe d´Urgell per defensar els seus drets de propietat sobre la fortalesa. En morir l´antic propietari del castell, els seus dos fills havien venut la totalitat del castell, però cadascú per la seva banda. Així doncs, mentre que l´un l´havia venut a Sendred de Gurb, l´altre l´havia venut al bisbe Sala d´Urgell i, com és lògic, aquesta duplicitat de propietaris va originar el conflicte. Sabem que el judici va celebrar-se a l´església de la Santa Creu de Barcelona, i si bé ens han arribat força detalls del procés, se´n desconeix la sentència. Tot fa pensar, però, que es va sentenciar a favor de Sendred de Gurb, amb la condició de satisfer una indemnització econòmica al bisbe d´Urgell.

A mig camí del castell

Per altra banda, el llinatge de Queralt s´origina a finals del segle XI, quan Guillem Bernat de Gurb decideix adoptar el topònim. Posteriorment, els senyors del castell esdevenen els barons de Queralt, amb un notable patrimoni familiar engreixat amb les diverses infeudacions rebudes d´importants senyors de les comarques veïnes de la Conca de Barberà i la Segarra.

D´aquest període cal destacar la figura de Pere II de Queralt, que fou cavaller de l´orde del Temple, del qual fou comanador de Montsó i lloctinent a Aragó i a Catalunya. Es conta que Pere II de Queralt, conegut amb el sobrenom de Cor de Roure pel seu coratge guerrer, va matar un lleó en un combat concertat a vida o mort per alliberar un presoner amic que era en poder dels moros valencians. En memòria d´aquest fet, a l´escut d´armes sobresurt la figura d´un lleó rampant amb un punyal clavat al pit, i a una de les claus de volta del panteó familiar dels nobles de Queralt, a l´església de Santa Maria de Bell-lloc, Pere II de Queralt és representat lluitant amb un lleó.

Escut dels comtes de Queralt

L´any 1599 els barons de Queralt reben el títol de comtes de Santa Coloma de Queralt, motiu que afavorirà el progressiu abandó del castell a favor d´aquesta vila. Actualment el recinte de la fortalesa es troba força malmès, però encara és evident gran part del perímetre emmurallat, així com murs de la zona residencial, testimonis d´una cisterna i estables, corrals i pallisses. Destaquen del conjunt les restes de Sant Miquel, que fou la capella privada del castell, de la qual encara resten dempeus el mur de ponent i una de les arcades del campanar d´espadanya, a l´extrem del cingle.

Al peu del castell, poc abans d´arribar al cim del turó, trobem l´església romànica de Sant Jaume de Queralt (abans, de Sant Cristòfol), que des del seu origen va exercir les funcions de parròquia, fins que l´any 1425 les va assumir l´església de Sant Salvador, al nucli de Bellprat, després d´una visita efectuada pel bisbe Galceran Sacosta, qui va poder constatar les dificultats d´accés que tenien els habitants.

Sant Jaume de Queralt

Per les seves característiques, aquesta bonica església és pròpia del segle XI. Es compon d´una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular i campanar d´espadanya al mur de ponent. Els murs exteriors són decorats amb arcuacions cegues i bandes llombardes.

El conjunt del castell de Queralt forma part de la complexa xarxa que teixeixen més de 20 castells escampats i aturonats de manera assenyada arreu de la geografia accidentada de la comarca de l´Anoia, i que nasqué per defensar aquestes terres frontereres amb l´Islam, que les ràtzies freqüents van fer tan perilloses.

A l´interès històric de les despulles del castell de Queralt cal afegir l´interès paisatgístic del seu entorn. Cal destacar-ne el bosc del Pany, reconegut com el millor bosc comunal de la comarca, i per al qual fins i tot el conegut polític Pascual Madoz Ibáñez, actiu opositor d´Espartero, va tenir paraules elogioses al seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar: "... van desapareciendo los bosques por las repetidas cortas, siendo ya el único notable por la valentía y la espesura de sus árboles el llamado bosque del Pany, en el término de Bellprat".

Vistes des del castell de Queralt

El castell esdevé una talaia d´excepció per la seva alçada considerable, des d´on s´albira una panoràmica impressionant de les comarques de la Conca de Barberà i l´Anoia. De ben segur que aquest paisatge feréstec de muntanyes cobertes de boscúries inacabables (incloses al Pla d´Espais d´Interès Natural de la Generalitat) esquitxades pels camps de cultiu de les planes farà les delícies del visitant, i li retornarà un bocí de la pau perduda en el tràfec d´aquest món desmanegat.

El castell de Queralt segueix vetllant pels seus dominis

Lluny de casa

2008-12-02T00:23:00.016+01:00

La Coruña, 2 de Diciembre de 1941

Sta. Teresa Marimón

Mi querida Teresa:

Estamos en vísperas de Navidad; fiestas que se acostumbra poner en práctica aquel refrán catalán que dice: "Per Nadal, cada ovella al seu corral". Sin embargo para muchos no reza este refrán, pues por ejemplo: yo mismo, no me será posible este año como no me lo fue en el pasado, y en algunos otros más, también pasados.

En estas lejanas tierras de Galicia, no puedo menos que evocar estas fiestas donde tantos años las había pasado en casa en compañía de mis padres y hermanos.

Este año hubiese podido tener la dicha de poder añadir una persona más; la que más quiero en el mundo. Esta persona, eres tú.

Deseo pases muy felices fiestas de Navidad y Año Nuevo, en compañía de tus padres, hermanas y demás personas de tu afecto, y que por muchos años lo puedas celebrar.

Yo por aquí, no creo pasarlas muy felices, puesto que me encuentro como oveja descarriada. Solo, muy solo, puesto que cuanto me rodea, me es completamente indiferente, pero me sentiré dichoso que tú y "cuantos te rodean" las paséis con toda felicidad.

Te quiere mucho tu

José

Avui fa 67 anys que l´avi Josep va escriure aquesta carta a la seva estimada Teresa (qui, temps després, esdevindria la seva muller i, per tant, la meva estimada àvia) des del retir forçós de quatre anys a què el regim franquista va condemnar-lo per tal d´expiar el pecat del republicanisme i "reeducar-lo" per a la "veritat nacional". La carta, que anava acompanyada d´una petita postal nadalenca, hagué de ser escrita en castellà, atès que, com bé sabeu, era l´única llengua oficial i, per altra banda, tota la correspondència era degudament revisada pels oficials abans de ser remesa, no fos cas que contingués al·lusions ofensives a la professió de la mare del dictador o alguna crítica al règim beneït, segons deien, por la gracia de Dios, motiu pel qual calia adreçar-la en "llengua cristiana" (encara avui, quan algú diu allò de "háblame en cristiano", sento un desig irrefrenable de vomitar-li damunt les sabates) per tal que fos intel·ligible per als censors.

Tot plegat no solament explica la llengua en què va redactar-se la carta, sinó les moltes explicacions que mon avi va haver de donar per l´inofensiu refrany català que havia decidit de mantenir en la llengua original, i que de poc no li va costar que la hi requisessin i no arribés al seu amorós destí.

Quan recordo aquest petit episodi familiar, inevitablement em ve al cap l´afirmació que en una ocasió el rei Joan Carles I va etzibar en un d´aquells discursos tan amens a què ens té acostumats. L´objectiu del discurs era cantar les virtuts de la llengua castellana (que, sense cap mena de dubte, en té moltes, i qui ho negui té ben bé pa a l´ull), però... Ai las! Segons el monarca (o segons qui va escriure-li el discurs), el gran èxit de la llengua castellana raïa en el fet que "mai no havia estat imposada, sinó que havien estat els pobles els qui, lliurament, s´hi havien acollit".

He de confessar-vos que, per més vegades que he intentat de trobar una explicació bonhomiosa d´aquesta espifiada tan flagrant, mai no me n´he sortit (qualsevol teoria que pugui aportar una mica de llum a la qüestió, doncs, serà ben rebuda), però no hi ha cap mena de dubte que la sentència és d´una inexactitud històrica alarmant, així com d´una manca de sensibilitat escruixidora, especialment si tenim en compte que, tot i l´enrenou que va generar en el seu moment, la casa reial mai no va fer cap gest per a rectificar-la.

La premsa balear conta que darrerament la Corona ha donat una nova mostra d´insensibilitat en aquest sentit (i en tants d´altres, però no són el tema d´avui). En trobar-se el rei a Menorca per a inaugurar el curs escolar 2008-09, en el moment de descórrer la cortina i descobrir la placa commemorativa de costum, el monarca va trasmudar la cara, i tot seguit va fer palès el desgrat de veure el seu nom escrit en català. "Me llamo Juan Carlos", va dir als presents. Pel que sembla, al rei no li agrada de veure el seu nom traduït, com tampoc no va agradar a molts ciutadans que ho fossin els seus durant aquella repressió lingüística que, sempre d´acord amb les paraules reials, mai no va existir. No cal dir que les autoritats locals es van apressar a disculpar-se, bo i prometent al monarca que hi posarien remei ben aviat.

La veritat és que no en veig pas la necessitat per enlloc. El rei (o el seu assessor, m´és ben igual) sembla desconèixer que l´IEC (l´Institut d´Estudis Catalans), la màxima autoritat acadèmica en llengua catalana reconeguda com a tal per un reial decret signat pel mateix monarca el 26 de novembre de 1976, ha reglat que els noms personals no es tradueixen, a excepció precisament dels noms de reis, papes i sants. Així doncs, mentre que el Sr. Carod-Rovira es diu Josep Lluís, ja sigui aquí o a la Xina popular, el rei, sempre que es trobi a terres de parla catalana, podrà ser anomenat Joan Carles I, malgrat que això pugui no ser del seu gust, la qual cosa és del tot irrellevant. No hem d´oblidar que no parlem pas d´un ciutadà comú, sinó d´una institució, en tant que cap d´estat.

Després hi haurà qui s´estranyi que el sentiment de pertinença a Espanya no hagi quallat a algunes contrades, però el cert és que aquestes manques de tacte reiterades des dels alts estaments de l´Estat no ho posen pas fàcil. En aquest cas concret, podríem fer dues lectures del gest reial: o Joan Carles I no és el monarca de tots els espanyols, o no tothom qui viu a Espanya és espanyol. Que cadascú triï la que li faci més profit.

Amb tot, vull fer de l´entrada d´avui un homenatge afectuós a totes aquelles persones que, sigui per una raó o per una altra, hauran de passar aquestes festes lluny de la gent que estimen. Per a tots ells, doncs, la més càlida de les abraçades, i els millors desigs d´un retrobament ben proper.

Solpostada igualadina

2008-11-25T23:17:00.019+01:00

És ben sabut pels que em coneixen que sóc un amant de les postes de sol (més que no pas de les albades, que a aquella hora m´estimo més dormir!). La posta de sol duu la promesa del recolliment i el descans nocturns després d´un dia de feina, i és l´hora que ens retorna a casa al costat dels que estimem. Per afegiment, la llum, com si es resistís a morir i volgués fer una darrera temptativa d´arrabassar el firmament a la foscor, esclata i omple el cel de colors i calideses que de retop semblen regraciar-nos la labor de tot el dia.

Diuen (i diuen bé) que una imatge val per mil paraules, de manera que cap paraula meva serà prou sàvia per a descriure amb un mínim d´encert i justícia la màgia d´una posta de sol com ho faran les imatges d´una solpostada d´aquest darrer cap de setmana que va encendre el cel ample d´Igualada, i de què jo vaig ser testimoni d´excepció de casa estant:

A llevant, el Puig d´Aguilera i Montserrat sota un cel d´espígol

A llevant, un llençol de boira acotxa Montserrat

"No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d´enemics o bé d´objectes
que subtilment o astuta ens empresonen.
Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita;
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l´esperança.
Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres del ponent encrespat, la llum esclata."

(Miquel Martí i Pol)

A ponent, la llum esclata

A ponent, la Tossa de Montbui sota un cel en flames

A ponent, la serra de Queralt engoleix el sol

Smile

2008-11-23T18:40:00.037+01:00

Quan un mal vent entra a casa nostra i amenaça de capgirar-ho tot (i potser fins de fer destrosses irreparables), hom sent que perd el control de la vida que duia i, tot d´una, es troba perdut en un paisatge que abans li era amable i acollidor.

En moments d´una tal desesperació, és més valent qui decideix marxar i provar nova sort a terres estranyes i llunyanes o qui opta per restar i contemplar la desfeta? És més fort qui reïx a mantenir-se immutable i fins i tot rioler o qui gosa afrontar l´amargor de les llàgrimes? Vosaltres què hi diríeu?

Puc avançar-vos que en Charles Chaplin ja hi ha dit la seva i, com no podia ser d´una altra manera, ell és del parer que sempre cal dur un somriure al rostre, per més mal dades que vinguin. Tant és així que fins i tot defensa que un somriure té prou força com per afeblir qualsevol mal vent que vingui a sotragar-nos.

Nascut en una família d´artistes de teatre de varietats, Charles Chaplin fou una mena d´"home del Renaixement" del cinema: actor, compositor, guionista, productor i director, el seu talent extraordinari ben aviat va convertir-lo en una figura de referència obligada en el setè art que encara avui és ben palesa, i del qual el seu vast llegat artístic n´ha esdevingut els fonaments.

L´any 1936, mentre la Guerra Civil esclatava a Espanya, Chaplin dirigia, produïa i protagonitzava Modern Times, una sàtira sobre la industrialització que, a parer seu, tractava els obrers com si fossin peces inanimades de la complexa maquinària industrial (com podeu veure, tristament el tema encara és d´actualitat). La música de la pel·lícula també va anar a càrrec de Chaplin, per a la qual va compondre un tema principal deliciós que no va passar pas desapercebut al públic.

En realitat, la petja que havia deixat aquella melodia era tan profunda que l´any 1954, gairebé vint anys després d´haver estat composta, els lletristes John Turner i Geoffrey Parsons van decidir de posar-li lletra, i d´aquesta manera va néixer la cançó Smile:

SMILE

Smile though your heart is aching,
smile even though it´s breaking,
when there are clouds in the sky, you´ll get by
if you smile through your fear and sorrow,
smile and maybe tomorrow
you´ll see the sun come shining through for you;

Light up your face with gladness,
hide every trace of sadness,
although a tear may be ever so near,
that´s the time you must keep on trying,
smile, what´s the use of crying?
You´ll find that life is still worthwhile
if you just smile.

Si la melodia de Chaplin era deliciosa per si sola, amb la lletra de Turner i Parsons (tot fa pensar, però, que fou més mèrit de la mestria de Parsons que no pas del primer, si hem de jutjar per la fama de penques que tenia Turner) el conjunt va esdevenir sublim, de manera que quan Nat "King" Cole va enregristrar-la per primera vegada l´any 1956 per a l´àlbum Ballads of the Day, la cançó va resultar un èxit absolut de la nit al dia, i de llavors ençà mai no ha deixat de cuejar amb noves versions que la mantenen d´actualitat. Tant és així que, a principis del segle XXI, l´igualadí que us escriu encara recorre sovint a aquesta cançó en cerca de consol en temps de dificultats, i val a dir que mai no li ha fallat.

Com que de somriures més val que en sobrin que no pas en faltin, a continuació us deixo unes quantes versions d´Smile per tal que cadascú triï la que més li escaigui:

Charles Chaplin. Modern Times (B.S.O.), 1936

Nat "King" Cole. Ballads of the Day, 1956

Judy Garland. The Judy Garland Show, 1964

Natalie Cole. Unforgettable, 1991

Michael Jackson. HIStory, 1995

Elvis Costello. Cruel Smile, 2002

Barbra Streisand. The Movie Album, 2003

Josh Groban. Awake, 2006

"Un dia sense un sol somriure és un dia sense cap profit".
Charles Chaplin

En l´aniversari d´un amic

2008-11-16T23:07:00.019+01:00

Avui és l´aniversari del meu bon amic Jorge, qui en aquests moments es troba de vacances a Cuba, on podrà celebrar-lo en companyia de la seva amiga Aurora, tal com va fer l´any passat i tal com volia que fos aquest any. M´agradaria celebrar aquest feliç esdeveniment explicant-vos com vaig conèixer en Jorge, qui de llavors ençà ha esdevingut, sense cap mena de dubte, una de les persones més importants de la meva vida (encara que ell no vulgui que sigui dit).

Sabíeu que qui ens va presentar fou la Marilyn Monroe? Sí, sí, no em mireu així, que és ben cert! Per les cares que feu, puc endevinar que en un moment el vostre magí s´ha empescat un parell d´hipòtesis burletes, com ara:

a) En realitat, en Jorge i jo som un parell de vells xarucs excombatents de Corea, on vam coincidir amb la Monroe quan va anar-hi a animar les tropes, i ara que som grans i estem jubilats i desvagats, hem decidit d´endinsar-nos en la blocosfera, bo i fent-nos passar per dos joves atractius, a la manera d´una broma infantívola, o bé

b) Certament, i tal com algunes veus afirmen, la Marilyn Monroe no és morta, sinó que viu un retir tranquil a Montserrat amb l´Elvis Presley, en James Dean, el Rodolfo Valentino, la Maria Callas i el nouvingut Heath Ledger, fastiguejada com estava de la indústria del cinema, el clan Kennedy i la mare que ho va parir tot plegat, de manera que un dia que érem d´excursió a la muntanya vam coincidir a l´ermita de Sant Onofre (que és on s´està l´actriu, com de segur sabeu), i atès que ens coneixia tots dos d´excursions anteriors i coneixia la nostra febre de cinema, va decidir de presentar-nos.

Doncs bé, lamento dir-vos que, llevat del fet empíric que en Jorge i jo som dos joves d´allò més atractius i que certament estem malalts de cinema, tota la resta no són res més que fabulacions vostres (mira que en teniu, d´imaginació!), i en realitat ens vam conèixer a l´Institut Pere Vives Vich d´Igualada fa uns... uns... uns pocs anys (poquíssims, em permeto de matisar). Jo duia una carpeta amb fotografies de la Marilyn, que des de sempre ha estat una debilitat meva, algú per qui sento un profund afecte més enllà del cinema (no és pas endebades que sigui la padrina d´aquest bloc), i quan en Jorge ho va veure, s´originà aquest diàleg:

-¡Vaya! ¿Te gusta Marilyn?
-Sí, y, antes de que me lo digas, ya sé que está muerta, gracias.

I fou amb aquest intercanvi de paraules amables que va néixer la nostra amistat, que m´ha permès de conèixer una persona extraordinària a qui estimo de tot cor, i sense la qual la meva vida seria molt més insubstancial. En Jorge, amb el seu humor mordaç i aquell posat estudiat de persona que pretén semblar dura i indiferent perquè és just el que no és, m´ha acompanyat en els moments de rialles i en els moments de llàgrimes sense fer-hi distincions, i mai no li n´estaré prou agraït.

És ben sabut que en el decurs dels anys el nostre cercle íntim es redueix, i és per això que si alguna vegada girem el cap per veure el passat, inevitablement sentim una punxada de tristor per tota la gent que hi hem deixat. Però si bé és cert que el nostre cercle personal s´empetiteix, també és cert que es fa més clar, més net, més veritable, perquè la gent que resta amb nosaltres són els amics vertaders que sabran acompanyar-nos com cal en aquest viatge tan transcendental i difícil que és la vida. En Jorge és un d´ells. Encara us diré més: ara que vivim temps de crisi, jo puc proclamar als quatre vents que sóc un home ric, perquè tinc els millors companys de viatge que un hom podria somiar.

Així doncs, moltíssimes gràcies a tots i totes per fer-me la vida més dolça i donar-li el sentit que jo tot sol no sabria pas donar-l´hi. Sapigueu que us estimo de tot cor.

Muchas felicidades, Jorge. Nos vemos a la vuelta.

Les fulles de tardor

2008-11-13T20:13:00.012+01:00

La plaça de Cal Font d´Igualada, aquest matí

LES FULLES DE TARDOR
(Premi "Ateneu Igualadí de Poesia", 1987)

Les fulles de tardor formen una catifa,
a sota els xops sobergs i a sota les rouredes.
Gemeguen sota els peus i desprenen olors
d´intimitat suprema, d´acolliment i bes.

Les plego d´una en una. Són fulles trencadisses,
frèvoles, delicades, i a mi que en vull fer versos
amb tacte delicat, sovint se´m fan a miques.
I sento la recança de l´esforç malversat.

Sento encara tristesa per una amor que es perd,
pel miracle esguerrat, per la sentor perduda.
I arreplego més fulles, empès per una dèria,
temorós del fracàs, de la imminent desfeta.

Només en nits humides, a sota el clar de lluna,
enmig d´un ambient tebi, les fulles de tardor
saben amorosir-se i esdevenen flexibles.
Només en nits de lluna, les fulles puc trenar.

Una pau indicible m´envaeix tots els membres,
quan les fulles, tan fràgils, s´han deixat doblegar.
Sembla que el cor s´espongi i el cel tot s´assereni;
beatitud divina pel desig acomplert.

L´acte d´amor, suara, s´ha consumat i resta
el bell teixit de fulles amb la sentor fragant.
I guardo dins de casa, tot l´esperit benigne
de la tardor amorosa, dels dies reposats.

(Josep Ferrer i Bujons)

Un esclat de tardor a la plaça de Cal Font d´Igualada

La cérvola blanca

2008-11-09T17:59:00.056+01:00

La gorja de la Fou de Tous

En el temps que s´esdevingueren aquests fets, els senyors del castell de Tous –diu la llegenda- eren respectats i considerats com a senyors de molta categoria. Tot era prosperitat i benestar. Tanmateix, els mancava una descendència a qui llegar els seus béns i el seu futur llinatge.

En aquells dies, els boscos del castell eren espessos, molt més extensos que ara i plens de caça major. En una d’aquestes caceres, quan anaven pel bosc de la Devesa, prop de la Fou, s’aparegué als caçadors, com una centella, una cérvola blanca, però se’ls féu fonedissa i no pogueren ni tan sols seguir-li el rastre. Des d’aquell dia, els caçadors la pogueren veure tres o quatre vegades més, però sempre amb els mateixos resultats.

En l’últim intent per atrapar-la, aconseguiren acorralar-la entre unes bardisses i l’espadat de la cinglera, però per més que cercaren no la trobaren. En comptes de la cérvola, trobaren una nena de bolquers, blanca com la llet i rossa com un fil d’or. Davant d’una troballa tan extraordinària, i enmig de la sorpresa general, el senyor se l’endugué amb ell tot dient: “Si Déu no m’ha donat fills, el destí, sigui quin sigui, ens n’ha aconseguit un”. Així, enmig de festes i gran joia, la nena fou adoptada com a filla pels senyors del castell.

Passaren els anys i la noia es convertí en una formosa donzella, envoltada d’admiradors que la pretenien, però tot el que tenia de bonica ho tenia de desdenyosa. Amb gran menyspreu envers els seus pretendents deia que sols seria d’aquell que li portés la cérvola blanca, ja fos viva o morta.

Provaren sort nois vinguts d´arreu, però un per un es donaren per vençuts. Només un d´ells persistí més enllà de tota mesura. Estava tan foll d’amor per la noia, que la gent fins se’n compadia.

Un dia, en trobar-se a la Fou extenuat de cansament, s´assegué al peu d’una balma a descansar una mica. Tot d’una, se li aparegué un pastor que li preguntà:

- Què us passa, que esteu tan abatut?

El jove li explicà el seu desig d’aconseguir la cérvola i el motiu de la seva obstinació, i li contà que seria capaç de fer qualsevol cosa per tal d’aconseguir-ho.

- Potser jo us puc ajudar – li respongué.
- Com?
- A canvi de la vostra ànima.
- Fet!
- Així doncs, veniu al mateix lloc on som a les dotze de la nit. Així que sentireu la primera campanada del rellotge del poble, veureu passar la cérvola. Dispareu tot seguit i serà vostra.

Dites aquestes paraules, desaparegué. Aquell lloc encara avui és conegut com la Cova del Diable, ja que era ben bé ell sota l’aparença d’un pastor.

La balma de la Fou de Tous

Ja de nit, amb l’arc tens a les mans i els ulls a l’aguait per a poder veure la cérvola enmig de la foscor, el jove esperava pacient el primer batec de la campana. Amb el primer so nat del campanar, l’animal, talment com si sortís del no-res, creuà davant seu. Veure la cérvola i disparar la fletxa, fou tot u. La sageta la tocà, però sols la deixà ferida.

Desesperat, es cregué burlat com tantes altres vegades. Seguí el rastre de la sang, boscúria endins, pels llocs més tenebrosos d’aquell indret. Quan hagué passat el tros més atapeït, aparegué davant els seus ulls la visió més fantàstica que mai no havia vist: una meravellosa balma s´obria enmig del boscatge, i del cim brollava una cascada cristal·lina que formava un llac d’aigües profundes i verdoses, arrecerades per les voltes de pedra i el fullatge espès del bosc. Però encara més sorprenent que la visió de la balma fou trobar la noia que ell estimava asseguda a la vora del llac, amb la cérvola ferida reposant damunt la seva falda mentre la guaria amb les mans.

Es llançà als peus de la noia, i de genolls li digué:

- Jo he complert la condició que calia perquè fossis meva. Em faràs, doncs, aquesta mercè?
- Compliré la promesa, però abans deixa’m fer-te una proposta.
- Demana’m el que vulguis.
- Et proposo fugir d’aquest món. Només lluny d´aquí podrem viure junts per sempre.

Tan bon punt ell acceptà la proposta, el llac s´obrí i la terra els engolí per sempre.

Ni ell, ni ella, ni la cérvola han tornat a ser vistos després d’aquell dia.

(Extret de "Tous, memòria viva. Relats i llegendes". Elisa Vidal. Editorial Claret)

El saltant de la Fou de Tous

****

Llegeixo que el llop ha tornat a casa nostra i el cor em fa un salt, però no pas de por, sinó d´alegria infinita. Després de gairebé una centúria extingit dels nostres boscos, el llop ha tornat per voluntat pròpia provinent d´Itàlia, i tímidament comença a ensenyorir-se del Parc Natural del Cadí-Moixeró, des d´on fa excursions expedicionàries a comarques veïnes de l´Anoia, com el Solsonès (hi ha qui diu haver-lo vist fins a les contrades del Moianès). Trobo que és una d´aquelles notícies que ajuden l´esperança a refer-se dels embats de la destrucció mediambiental, i ens confirma que, malgrat la niciesa humana, la natura segueix lluitant i obrint-se camí.

En els darrers anys, isards, cabirols i cabres salvatges (com les que ara habiten la muntanya de Montserrat), per posar uns pocs exemples, han tornat a passejar-se pel territori català, i val a dir que la seva reintroducció, com en el cas de l´ós, sovint no ha estat exempta de polèmica, aviciat com està l´ésser humà a creure´s l´únic propietari del planeta. Amb tot, i atret per la recuperació d´espècies animals que s´ha esdevingut als nostres boscos, el llop ha tornat a les contrades catalanes per reclamar el seu paper de depredador regulador de les poblacions d´aquests mamífers, tal com feia abans, i que en el cas dels senglars comença a ser de necessitat. Vull pensar que no trobarà gaire oposició humana i que les institucions sabran donar-li la protecció deguda.

Tot plegat m´ha recordat la llegenda de la cérvola blanca de Sant Martí de Tous, que ens evoca una època en què els boscos anoiencs també eren poblats per cèrvids, llops i altres bestioles per l´estil. Que algun dia tornarem a veure´ls passejar-se per la comarca? Qui sap?

Mentrestant, llop, sigues benvingut a casa nostra.

La primera nevada de la temporada

2008-10-30T10:49:00.023+01:00

- Què hi fa vostè, aquí? Duu l´acreditació?
- Ah, doncs... Doncs no, la veritat. És que he vist la porta oberta i he pensat: "Calla, que potser t´estan convidant a entrar perquè puguis avançar una mica de feina..."
- Avançar feina, diu? I per què hauríem de voler que avancés feina? No sap que a cadascú li corresponen tres mesos i prou? Què li fa pensar que vostè mereix un tracte de favor?
- No no, no dic pas que mereixi un tracte de favor... I ara! Però com que la porta era oberta...
- Doncs si la porta era oberta haurà estat per un descuit, i no pas per convidar-lo a entrar! Quines penques! Potser la Tardor ha sortit un moment a fer un cafè i s´ha oblidat de tancar-la, coi!
- Ah, sí, potser ha estat això, és clar...
- Me´n faig creus! He d´estar per les Estacions tot el dia o què hem de fer? No coneixen el procediment, després de tant de temps?
- ...
- No em miri amb aquesta cara de babau, faci´m el favor!!
- Ho sento... No tenia feina, i...
- Doncs massa que en tindré, jo, ara! Guaiti quin desgavell ha organitzat en un moment!
- Si vol, l´ajudo a retirar la neu...
- No toqui res, que ja ha fet prou! Si vol ajudar-me, faci el favor d´anar-se´n a casa ara mateix, Sr. Hivern!
- És que em sap greu, marxar així...
- Que marxi, li dic!!
- Bé, ja marxo, ja marxo... Però em trucaran, oi?
- Adééééu!!!

Doncs sí, amics: l´hivern, que es deu avorrir perquè aquests dies no el reclamen a cap hemisferi, pobrissó, s´ha avançat i ha fet algunes entremaliadures. Va tenir-ne prou amb un sol dia per canviar-nos el paisatge, i Montserrat, Calaf, Pujalt, Montmaneu, la Llacuna i la serra de Miralles, per posar alguns exemples de casa nostra, ahir van estrenar el primer vestit blanc de la temporada. Bé, més que estrenar-lo se´l van emprovar i, ara que hem vist que els cau bé, tenim ganes que se´l tornin a posar i el llueixin uns dies. Així doncs, esperarem amb ànsia la seva tornada, Sr. Hivern! I gràcies per la visita.

Montserrat ahir, vista de casa estant poc abans de la posta de sol

Troposfera

2008-10-26T17:44:00.074+01:00

17 de març de 2008

En Ferran dorm al meu costat. Jo, en canvi, he de fingir que dormo, ja sigui per una necessitat de mimetisme amb l´entorn, ja sigui per l´esperança il·lusòria que, de tant fingir-ho, al final m´adormiré. Però no és el cas. La veritat és que mai no he reeixit del tot a dormir dalt d´un avió. Vençuda l´esperança de rebre la visita de la son, doncs, em poso a escriure aquest diari. I, en fer-ho, faig comparèixer des de la sala de les frases suades l´expressió "a la llum de la lluna", perquè ara mateix aquesta és tota la llum que rebo, poruc d´encendre el llum individual i desvetllar algun veí de son lleuger. Aquesta contingència justificarà, si més no avui, la deficiència de la meva cal·ligrafia, així com la manca de fidelitat a l´hora de seguir les línies del quadern. I pensar que vaig escollir-lo després d´una llarga deliberació de la qual en vaig fer víctima en Jorge justament per aquest seu tret que m´havia de permetre escriure de manera polida!

Val a dir que no dormir ara mateix també comporta els seus avantatges. He pogut gaudir de la visió d´un perfecte mar de núvols, que en algun moment s´ha tornat tempestuós i ha deixat escapar algun llampec amenaçador. Qui ens acompanya en tot moment és la lluna, que des d´aquesta alçada lluu d´una manera que no es feia sospitar en ullar el cel de la ciutat. Sembla talment una reina en el seu tron, des d´on projecta un focus de llum intensa damunt l´ala de l´avió, i tenyeix tota la resta amb una llum esmorteïda, d´un color perla irreal, que dóna a l´entorn un aspecte de pel·lícula en blanc i negre. Tres estels li fan de corona.

Per un d´aquells girs inesperats del meu caràcter absurd, la tristor s´ha ensenyorit del meu ànim quan hem sortit de Barcelona. Inexplicablement, en aquells moments pesaven més els disset dies de llunyania que no pas els disset dies de descobriment d´un país nou que, sigui dit tot passant i per raons òbvies, sempre ha comptat amb la meva curiositat i simpatia. Sóc una persona enyoradissa, no hi puc fer més. Ignoro si és per una feblesa de caràcter o bé per un excés de sedentarisme, però sigui quina sigui la font d´aquest meu taló d´Aquil·les, el cas és que allunyar-me del meu entorn inevitablement em punxa l´ànim. I mentre jo m´amoïnava amb una garlanda de reflexions lacrimògenes, en Ferran, eufòric, parlava pels descosits, i no desaprofitava cap oportunitat de fer alguna facècia. Quin contrast! Cal consignar que si algú no està a l´alçada de les circumstàncies, aquest sóc jo. Es fa evident que hauré d´aprendre a gestionar els meus atacs d´enyor si vull fer una vida de profit; aquesta evidència fa temps que la tinc ben present.

Malgrat tot, he de dir que aquest viatge em fa molta il·lusió, i estic ben content de fer-lo. Primerament, pel gaudi de la companyia de qui seu al meu costat i que ara dorm amb la boca badada. En segon lloc, perquè faré la coneixença d´una nació que m´és nova, la qual cosa sempre té bona rebuda. I, finalment, perquè aquest viatge no és solament un viatge en l´espai, sinó que també ho és en el temps. Si tot va bé, podré fer una capbussada en el passat familiar, i el punt de trobada on passat i present s´han de donar la mà es redueix a una adreça: calle Paraguay nº 83 de Florencio Varela.

****

Troposfera era el pròleg d´allò que jo pretenia que fos una crònica extensa i exhaustiva del meu primer (i confio que no serà pas el darrer) viatge a l´Argentina, el qual, considerant la seva transcendència especial, em calia registrar amb detall. Ve´t aquí la cura meticulosa amb què vaig escollir el petit quadern! El cas és que Troposfera va ser l´únic capítol que vaig escriure, perquè, una vegada vam ser allà, els dies es componien de vint-i-quatre hores de vida aprofitada, com hauria dit Rudyard Kipling, i al final de cada jornada em trobava més mort que viu i, per tant, sense esma d´escriure res. Així doncs, el petit quadern va tornar buit, però el meu esperit va tornar més ple que mai. Voleu saber quina era la transcendència especial d´aquest viatge?

En acabar la guerra civil, el meu avi matern, que havia lluitat al bàndol republicà i havia participat a la batalla de l´Ebre, va ser empresonat i va haver de patir quatre anys de "reciclatge" franquista (que, ben mirat, era la menor de les penes amb què podien comminar-lo). Quan per fi va ser alliberat i va poder tornar a la vida civil, se sentia tan profundament fastiguejat de les manipulacions, la repressió, la militarització i les humiliacions que havia patit com a català a la nova nació que Franco s´havia empescat, que li vingué un rampell (i això, en un home tan reflexiu i calculador com ell, era tota una novetat que va sobresaltar la meva àvia): va decidir que aquell no era el país que volia per als seus fills, de manera que va empaquetar-ho tot i va endur-se tota la família a l´Argentina, bo i gastant els pocs diners que tenien en el passatge d´un vaixell rònec que duia un carregament d´emigrants esparracats a l´altra banda de l´oceà.

Després de quinze dies de viatge gens plaent, finalment van arribar a l´Argentina, esgotats, escurats, temorencs i famolencs. Poc s´imaginaven la rebuda que hi trobarien! La nació va acollir-los amb els braços oberts, i ben aviat en van rebre terres i tota mena de facilitats per tal de poder començar a guanyar-se la vida. D´aquesta manera, poc temps després el meu avi ja havia construït una casa (la meva mare recorda sovint com tota la gent del barri va col·laborar en les tasques de construcció, així com el asado popular amb què després van celebrar-ne la conclusió), on van poder dur una vida pròspera i despreocupada. No és estrany que la meva mare servi un record tan esplendorós d´aquells anys!

L´enyorança, però, punxava el meu avi (ja ho veieu: no sóc l´únic enyoradís de la família), i atès que la situació política a l´Argentina va començar a agreujar-se a finals dels anys cinquanta, finalment va decidir d´invertir el procés i tornar a casa, aprofitant l´avinentesa que la dictadura franquista semblava que començava a estovar-se una mica. Això s´esdevingué l´any 1962, i de llavors ençà que ningú de la família no havia tornat mai a l´Argentina. No cal dir que la meva mare sovint es demanava si la caseta que havia construït el seu pare i on havien viscut tan feliços encara era dreta, així que quan vaig tenir l´oportunitat de fer aquest viatge, vaig cuitar a posar-me una fotografia vella de la casa a la butxaca amb l´adreça apuntada al dors per tal d´anar a cercar-la: calle Paraguay nº 83 de Florencio Varela. I poc ens ho esperàvem, però la caseta segueix on la van deixar, i sense haver patit gaire canvis. Aquí la teniu:

Se´m fa difícil explicar-vos el reguitzell d´emocions que va aclaparar-me en aquell moment... Quantes vegades la meva mare, enjogassada, devia creuar aquella porta! Quantes vegades la meva àvia devia trescar en aquell pati amb una cançó als llavis, com sempre feia! Sort vaig tenir d´en Ferran, que va fotografiar la casa des de tots els angles possibles mentre jo intentava pair l´impressió de trobar-me davant per davant amb un bocí de la història de la meva família.

He de dir que, ara que he conegut l´Argentina, em dolen més que mai els comentaris carregats d´ignorància i ingratitud que sovint li dediquen alguns panxafarts d´aquí, els quals tenen l´habitud de mirar l´Amèrica del Sud i els immigrants que en vénen amb aquell menyspreu condescendent tan propi dels nous rics llardosos. Obliden, però, que l´Argentina i Sud-Amèrica en general van ser la terra d´acollida de bona part dels emigrants que fugien de Franco, on van trobar un bon recer, que no és precisament el que ha estat casa nostra ara que l´han haguda de menester, sense passar per alt els carregaments d´aliments que l´Argentina va enviar a Espanya per pal·liar la fam de la postguerra. L´escriptor capelladí Joan Pinyo l ho recull amb molt d´encert en aquesta entrada del seu bloc, que us aconsello de llegir i que convida a reflexionar a qui en sàpiga.

Miss Otis Regrets

2008-10-19T18:39:00.032+02:00

Atès que sóc beneitó de mena, sovint em trobo que tinc problemes greus de comprensió de bona part de les coses que s´esdevenen al món. Us posaré un exemple: no entenc ni un borrall de la crisi financera amb què darrerament ens toca esmorzar, dinar i sopar dia sí dia també. Encara us diré més: la meva incapacitat cognitiva és d´un tal grau, que arribo a conclusions estrafolàries, com ara pensar que tot això de la crisi és culpa dels quatre bandarres fills de... del liberalisme (o potser pensàveu en una altra ascendència?) de costum, que són aquells que duen vestit i corbata i es donen aires de grans senyors amb els diners dels altres a la butxaca, amb què fan i desfan sense miraments ni remordiments, capaços com serien de vendre les seves pròpies mares si els en paguessin un bon preu, i als quals, ara que pinten bastos, l´intervenció de l´Estat no els fa pas cap fàstic, per més liberals que diguin que són.

La beneiteria, però, també té els seus avantatges, com són els dons de l´embadocament i la fascinació infinits davant la mestria dels grans genis, que permet de gaudir-ne d´una manera que no coneix mesura. Això és justament el que sempre em passa amb el mestre Cole Porter, les cançons del qual són tan plenes de gràcia i enginy que mai no deixen de meravellar-me.

Aquest popular compositor i lletrista nord-americà va escriure més de mil cançons en el decurs de la seva vida, la majoria per al teatre, i els seus musicals van omplir (i, de fet, encara omplen) les sales d´arreu, molts dels quals han esdevingut clàssics indiscutibles del gènere, bo i convertint Porter en tot un referent, una mena de figura paterna del teatre musical.

Tot això fa al cas perquè una cançó de Porter em ronda pel cap des de fa dies, i voldria aprofitar l´avinentesa per a convidar-vos a escoltar-la. Miss Otis Regrets va ser composta l´any 1934 i, malgrat que és de les poques cançons de Porter que no pertanyen a cap obra teatral, la crec un exemple ben il·lustratiu de la genialitat de l´autor.

En aquesta cançó Porter ens explica la història ben tràgica d´una dama que fa un mal final arran de la coneixença d´un home. Això, comptat i debatut, no té res d´original, però l´enginy de Porter es fa palès en l´enfocament que dóna al tema: la història de la dissortada dama d´alta societat ens la conta la seva serventa, a qui la protagonista, en un excés de zel a observar les bones formes, ha enviat per excusar la seva absència d´un dinar de societat davant la seva amfitriona.

D´aquesta manera, Porter converteix una història tràgica en un relat patètic amb què parodia una determinada classe social que ell coneixia prou bé, atès que era la seva, per bé que no arriba a ser despietat del tot, i deixa entreveure un punt de compassió per aquella gent de vides i costums absurds.

A parer meu, la versió més acurada i fidel a l´esperit de la cançó que s´ha fet fins el dia d´avui és la que lluu la veu d´Ella Fitzgerald, que és justament la que us convido a escoltar tot seguit. I, ja que hi som posats, us n´adjunto la lletra original i la traducció per tal de no deixar escapar ni una engruna de la mestria de Porter:

MISS OTIS REGRETS

Miss Otis regrets, she´s unable to lunch today, madam,
Miss Otis regrets, she´s unable to lunch today.
She is sorry to be delayed,
but last evening down in Lover´s Lane she strayed, madam,
Miss Otis regrets, she´s unable to lunch today.

When she woke up and found that her dream of love was gone, madam,
She ran to the man who had led her so far astray,
and from under her velvet gown,
she drew a gun and shot her lover down, madam,
Miss Otis regrets, she´s unable to lunch today.

When the mob came and got her and dragged her from the jail, madam,
they strung her upon the old willow across the way,
and the moment before she died,
she lifted up her lovely head and cried, madam...
Miss Otis regrets, she´s unable to lunch today.

Miss Otis regrets, she´s unable to lunch today.

Música i lletra: Cole Porter

LA SENYORA OTIS HO LAMENTA

La Senyora Otis ho lamenta, però avui no podrà venir a dinar, senyora,
La Senyora Otis ho lamenta, però avui no podrà pas venir a dinar.
Lamenta profundament el retard,
però la nit passada trobà la desgràcia al Carrer dels Amants, senyora,
la Senyora Otis ho lamenta, però avui no podrà venir a dinar.

Quan es despertà i s´adonà que el seu somni d´amor s´havia esvaït, senyora,
empaità l´home que l´havia dut pel camí de la perdició,
i de sota el seu vestit de vellut
tragué una pistola i disparà al seu amant, senyora,
la Senyora Otis ho lamenta, però avui no podrà venir a dinar.

Quan la gentalla vingué i l´arrossegà fora de la presó, senyora,
la penjaren al vell salze que hi ha al mig del camí,
i, just abans de morir,
alçà la seva bonica testa i plorà, senyora...
La Senyora Otis ho lamenta, però avui no podrà venir a dinar.

La Senyora Otis ho lamenta, però avui no podrà pas venir a dinar.

Una habitació amb vistes

2008-10-12T18:53:00.034+02:00

Poques coses em plauen tant com la contemplació d´aquest paisatge, i és per això que tot sovint faig parada davant la finestra. Tant se val l´hora del dia: quan trobo un moment, m´hi planto i faig el badoc una estona, silenciós i amb la ment en blanc. Si alguna cabòria bregava per llevar-me la calma, és segur que la visió de les nostres muntanyes me la retornarà.

El cas és que, per més vegades que les hagi vistes, mai no em canso de mirar-les, i sempre em meravello de la capacitat infinita de transformació del paisatge: ara un núvol, ara un raig de sol; ara un boirim, ara un ruixat o una nevada. Certament som uns privilegiats, i jo en sóc testimoni d´excepció des del menjador de casa, al bell mig d´Igualada.

Un cordó verd cenyeix la cintura de la ciutat, que creix confiada a l´empara de serres atapeïdes de boscúries. En alguns casos és tanta l´espessor del boscatge que l´obaga del vessant nord de les serres més altes abriga els anomenats "boscos negres", com són els de les serres de Feixes i Orpinell, les serres de Miralles-Queralt o les serres d´Ancosa-Montagut. No és pas endebades que hagin estat incloses al Pla d´Espais d´Interès Natural de la Generalitat. Natura desbordada a l´abast de la mà, a frec de la ciutat.

Encara recordo la vegada que tornava de Madrid amb el sobreexplotat pont aeri. Contemplava les planúries despullades de la Meseta a través de la finestreta de l´avió, i planyia ben sincerament la dissort d´aquella gent de tenir un paisatge tan trist. En apropar-nos a casa, però, quin canvi tan esplendorós! De l´avió estant vaig poder guaitar el perfil d´Igualada i el seu cinyell de muntanyes verdes, i tot d´una la terra em va tornar a semblar un paratge amable i generós.

No hi puc fer més: això és casa meva.

Children of Men

2008-10-09T10:15:00.035+02:00

No recordo haver sortit mai del cinema amb l´estómac tan capgirat com la vegada que vaig veure Children of Men (que, de manera sorprenent, a Espanya va rebre el títol literal de Hijos de los hombres en comptes de títols més creatius del tipus Se armó la gorda, Qué vida tan perra o El mundo y Theo se van al "peo", que són les joies a què ens tenen acostumats perquè deuen creure que som beneits, però que gairebé mai tenen res a veure amb el títol original). He de fer constar que no sóc un espectador pusil·lànime, i per afegiment les meves ingestes de cinema han estat tan abundoses i variades que m´han donat un estómac d´acer, de manera que és rar el cas en què una pel·lícula arribi a afectar-me. Amb tot, Children of Men va vèncer totes les meves resistències, i vaig sortir tan atuït del cinema que durant una estona l´única cosa que encertava a dir era "Jo no vull viure en un món així... Jo no vull viure en un món així..." (l´amic Jorge pot testimoniar-ho millor que ningú, atès que vam veure-la plegats i va patir un atuïment semblant). Perquè, si bé la pel·lícula ha estat classificada en el gènere de la ciència-ficció, tot fa pensar que caldria encunyar un nou gènere que la definís d´una manera més escaient i precisa, com ara "drama futurista" o, si encara es vol filar més prim, "drama històricofuturista" (el drama, però, és present en tots els casos).

Basada en la novel·la homònima de l´escriptora britànica Phyllis Dorothy James, l´acció s´esdevé al Regne Unit l´any 2027, i ens parla d´un futur descoratjador en què el terrorisme global i un devessall de conflictes bèl·lics han esfondrat bona part de les societats i governs del món, mentre l´exhauriment dels recursos naturals, la contaminació extrema i la destrucció del medi ambient han estès la fam i tota mena de pandèmies arreu del globus, essent la infertilitat humana la més letal de totes. Tant és així que el darrer ésser humà a néixer, un argentí anomenat Diego, ja té divuit anys, i el relat s´inicia precisament amb la notícia del seu assassinat, del qual tots els mitjans de comunicació es fan ressò i que colpeix fortament l´opinió pública, atès que Diego, pel fet de ser la persona més jove de la terra, havia esdevingut una mena de símbol, i cadascun dels detalls de la seva vida, per més insignificant que fos, era d´interès públic.

Theo, el protagonista que interpreta de manera impecable l´actor Clive Owen, s´assabenta de la notícia quan és a una cafeteria poc abans d´anar a treballar, i la rep amb una fredor que d´entrada sorprèn l´espectador. Aviat descobrirem, però, que Theo és un buròcrata a qui el pes d´una realitat massa feixuga l´ha convertit en una persona apàtica, indiferent a la deshumanització i la injustícia que l´envolten. I no és pas estrany: la vida és difícil arreu, però enlloc es mostra tan crua com a Londres, de manera que la indiferència esdevé forçosament un sinònim de supervivència.

En realitat tot fa pensar que el Regne Unit és l´únic govern que encara resisteix les escomeses de la desfeta global, però per aconseguir-ho ha adoptat una política totalitària de repressió i control social despietats, que inclou l´expulsió de tots els estrangers davant l´amenaça creixent i incontrolable del terrorisme global. Paradoxalment, el país rep allaus d´immigrants il·legals que cerquen l´empara del darrer estat supervivent, la qual cosa no fa res més que agreujar la conflictivitat social i radicalitzar la repressió política, fins al punt que la vida a les ciutats esdevé del tot insuportable i es produeix un èxode important de població al camp, com és el cas del personatge que interpreta el genial Michael Caine, a qui l´aïllament rural permet de fer-se una vida a la mida del seu gust.

Qui encara no hagi vist la pel·lícula del director Alfonso Cuarón ha de saber que Theo rebrà un bon mastegot que el desvetllarà de la seva apatia de la mà de The Fishes, un grup rebel contrari a la política totalitària del govern que lluita pels drets dels immigrants, i que prova d´ocultar i protegir una jove refugiada africana que (agafeu-vos fort!) està embarassada. No cal dir que els coneixements burocràtics de Theo seran d´una importància cabdal per al cas, i us avanço que la resolució no és pas poc emotiva. Podeu donar un cop d´ull al tràiler per fer boca:

No deixa de ser significatiu que bona part dels relats que ens parlen del futur tinguin un caire catastrofista i desesperançat (animo a qui tingui temps a fer-ne una recerca exhaustiva i convertir-la en l´objecte d´una tesi, perquè el tema s´ho val). En aquest sentit, Children of Men no és pas original, certament. L´originalitat de la pel·lícula, doncs, rau en el tractament: mentre que bona part dels relats futuristes solen entretenir-se en recreacions fantasioses del progrés tecnològic, Children of Men recalca els factors polítics i socials, i en fa una anàlisi prou acurada. El procediment d´aquesta anàlisi ha estat tan senzill i assenyat com aplicar teories evolutives als conflictes i problemàtiques actuals. D´aquesta manera s´aconsegueix que les conclusions estiguin ben fonamentades, i espaordeix només de pensar que, llevat que les coses canviïn molt, la resolució que la pel·lícula suposa a temes com l´exhauriment dels recursos naturals, l´amenaça del terrorisme global o el creixent intervencionisme de l´Estat en la vida privada dels ciutadans participa més del món real que no pas de la ciència-ficció (i jo no vull viure en un món així... Jo no vull viure en un món així...). Sigui quin sigui el cas, la pel·lícula convida a reflexionar, tot i que els qui ho haurien de fer de segur que no s´hi entretindran pas.

Children of Men no és recent, però darrerament n´he escoltat la banda sonora, i això m´ha fet recordar-la. Malgrat que el compositor anglès Sir John Tavener no pertany al món de la música cinematogràfica, ell va ser l´escollit per ocupar-se de la partitura de la pel·lícula, per a la qual va compondre una peça de quinze minuts escassos de durada que duu per títol Fragments of a Prayer, i que s´adiu d´una manera perfecta amb l´esperit del relat.

Tavener era, sense cap mena de dubte, la millor opció per al cas: la música d´aquest compositor anglès, fortament influenciat pel misticisme de l´Església Ortodoxa Russa (a la qual va pertànyer), és aspra, despullada d´ornaments innecessaris i, per tant, punyent i directa. En escoltar-la és inevitable de recordar-nos d´alguns dels seus coetanis, com són Arvo Pärt o Henryk Górecki, amb els quals comparteix moltes afinitats teòriques i estilístiques. De fet, Fragments of a Prayer sovint recorda la Simfonia núm. 3 de Górecki (per cert, molt recomanable!).

Atès que quinze minuts de música són del tot insuficients per a una pel·lícula de gairebé dues hores de durada, la resta de la banda sonora la conformen altres peces de John Tavener, moltes de les quals no són altra cosa que transcripcions per a orquestra d´obres que en el seu moment havien estat compostes per a cor a capella (bona part del gruix de l´obra de Tavener és composta per a aquest tipus de formació), com és el cas del petit tast que us convido a fer a continuació, i que de segur us evocarà l´esperit de Children of Men:

Adéu, oreneta!

2008-09-28T18:26:00.019+02:00

M´han dit que te´n vas, un xic apressada, temorenca de topar amb els primers freds de la tardor. Et trobarem a faltar. Trobarem a faltar el teu xerroteig ple d´alegrois que omple d´estridències les tardes d´estiu i els teus vols acrobàtics que dibuixen tirabuixons damunt la ciutat.

Però has volgut que tot l´any fos primavera i estiu, i la teva cerca de bonança ara t´empeny al continent africà, cel enllà, ben lluny del rigor de l´hivern. Nosaltres romandrem aquí, i quan arribi el fred més intens i ens glaci el nas i les orelles, alçarem els ulls i mirarem el teu niu buit, arrecerat sota el ràfec de la teulada. És llavors que t´imaginarem fent acrobàcies damunt el paisatge africà, i desitjarem haver tingut ales per marxar amb tu. Ben mirat, qui no ha somiat alguna vegada d´empaitar el bon temps i viure en una mena d´estiueig etern?

Si marxes, però, et perdràs moltes coses que mai no has vist que potser t´agradaria de conèixer. No veuràs com els arbres es rebel·len contra les primeres frescors i els planten cara amb colors calents, que convertiran la plaça de Cal Font en un batibull de vermells, grocs i castanys, mentre la plaça de la Creu s´encén amb les vermellors del seu arbrat amb aparença de flames gegants i el passeig de Verdaguer agafa tonalitats de llar de foc i encatifa el paviment amb la fullaraca.

Et perdràs aquells matins en què fins els cimals de la comarca tenen mandra de llevar-se i se´ls enganxen els llençols que ha teixit la boirina matinera, com et perdràs aquells dies en què la boira, envalentida, engoleix les fondalades, i els nostres carrers quotidians esdevenen un paratge misteriós amb una semblança il·lusòria de paisatge celestial.

Si te´n vas, l´aire no et portarà l´olor de les castanyes torrades, ni veuràs els aparadors de les pastisseries amb el seu parament temptador de panellets que fa badar els vianants goluts (jo al capdavant de tots ells, banderer dels golafres).

Tampoc no veuràs la gent de la coral caminar arrossegant els peus després d´un dia llarg i esgotador de feina, que empesos per uns sentiments ineludibles de deure, responsabilitat i vocació fan acte de presència a l´assaig, i la música, agraïda, els torna la llum als ulls i el batec cofoi al cor amb la primera nota que entonen.

No sentiràs el renou sorprenent de veus, rialles, culleres i tasses que s´escapa dels cafès, atapeïts com mai, convertits en els refugis tàcits del fred i la pluja dels carrers, ni endevinaràs la silueta d´algú que llegeix darrere un vidre entelat que de tant en tant frega amb la màniga del jersei per ullar-ne l´exterior.

Si ara marxes, el perfil de la biblioteca no et semblarà un far meravellós amb les primeres foscors de la tarda hivernal, quan els llums del darrer pis s´encenen per il·luminar els estudiants amb el cap cot damunt els llibres, i els finestrals projecten una llum blanca a tota la plaça.

Tampoc no trobaràs l´esclat vermell de les ponsèties als aparadors de les floristeries, ni gaudiràs de la lluminària nadalenca amb què els carrers de la ciutat es guarneixen per celebrar les festes.

No podràs volar damunt d´una filera de pares i mares que duen la mainada neguitosa a veure el patge Faruk, el gran emissari de Ses Majestats (els únics monarques veritables), ni t´esborronaràs d´emoció de contemplar la màgia de la cavalcada de Reis, que omple els infants d´il·lusió i fa vessar alguna llàgrima furtiva a aquells adults que es neguen a deixar de somiar (que són els més assenyats).

Si ara te´n vas, no veuràs com el gebre emblanquina les teulades i els camps, mentre la canalla juga a fingir que fa pipades a un cigar imaginari amb l´alè fumejant, ni un matí et meravellaràs veient caure la neu a flocs que, de tan grans com són, semblen plomes que dibuixen ziga-zagues hipnòtiques en el seu trajecte descendent.

I quan la neu haurà transformat el nostre paisatge en una postal suïssa plena d´encís, tampoc no veuràs la gent que aprofita l´avinentesa per posar-se els esquís i baixar l´avinguda de Balmes més de pressa que corrent tot fent riallades d´alegria, ni la mainada enjogassada a les places amb carregaments de boles de neu a les mans, ni les corrues de gent gran esclafint de riure davant els jocs infantils.

Tot això t´ho perdràs, però quan tornis et semblarà que res no ha passat. T´entristiràs de trobar a faltar algú que ja no hi és, i xerrotejaràs contenta de fer noves coneixences (com la del fillet que esperen uns amics molt estimats de qui t´escriu), però a grans trets el paisatge et semblarà el mateix que vas deixar enrere a l´inici de la tardor. Ja ho veus: mai les aparences no han estat més enganyoses!

Jo em quedo, que res d´això no em vull perdre. Bon viatge, oreneta! Esperaré impacient la teva tornada.

Cançó de tardor

2008-09-23T15:49:00.023+02:00

L´etern Nat "King" Cole

AUTUMN LEAVES

The falling leaves drift by the window,
The autumn leaves of red and gold;
I see your lips, the summer kisses,
The sunburned hands I used to hold.
Since you went away the days grow long
And soon I´ll hear old winter´s song,
But I miss you most of all, my darling
When autumn leaves start to fall.

Aquesta cançó és l´exemple més entenedor i reeixit del concepte "menys és més". Composta pel geni hongarès Joseph Kosma, deixeble de Béla Bartók, la versió anglesa va comptar amb la mestria del lletrista (tot i que el títol de poeta li escau molt més) nord-americà Johnny Mercer, que va saber recollir i complementar a la perfecció la simplicitat encisera de la melodia. Cal consignar, però, que la versió original de la cançó és francesa, i en aquest cas els mots van sortir de la ploma del poeta francès Jacques Prévert, amb el títol Les feuilles mortes. Juliette Gréco i Edith Piaf, entre d´altres, van fer popular la versió original, mentre Nat "King" Cole o Frank Sinatra van donar a conèixer arreu la versió de Mercer. Que cadascú triï la que s´estimi més.

Juliette Gréco

LES FEUILLES MORTES

C´est une chanson qui nous ressemble,
Toi, tu m´aimais, et je t´aimais.
Nous vivions tous les deux ensemble,
Toi qui m´aimais, moi qui t´aimais.
Mais la vie sépare ceux qui s´aiment,
Tout doucement, sans faire de bruit.
Et la mer efface sur le sable,
Les pas des amants désunis.

Qui matina fa farina

2008-09-22T10:25:00.069+02:00

Me l´imagino passejant pel parc del Retiro amb un llibre d´Antonio Gala sota el braç, amb posat seriós i reflexiu. Perquè heu de saber que el nostre protagonista és un intel·lectual, un lletraferit, un pensador, i la lectura sensible de l´autor de Brazatortas amb ànima cordovesa de passada li proporciona material poètic amb què afalagar les senyores als passadissos del Congrés, perquè ell també és tot un caballero español. Parlo, evidentment, de José Bono, el rejovenit president del Congrés dels Diputats. Aquesta versió moderna i millorada de Maimònides de sobte detura el pas, l´expressió del seu rostre s´agreuja com ferida per un llamp, i l´impacte de la nova i valuosa revelació que acaba d´escometre´l és tan gran que fins li afluixa un xic els membres, de manera que el llibre se li esmuny d´entre els dits i cau a terra, abandonat al caprici dels gossos del parc. "Com he pogut estar tan cec?", es pregunta, i encara es fa un altre retret: "Tot aquest temps ho he tingut davant dels nassos i no he sabut veure-ho".

Aquest és un moment històric per al progrés de la humanitat, no ho dubteu pas, perquè en aquest jorn gloriós el nostre protagonista ha topat amb una injustícia sense precedents que el seu tremp i la seva ànima assedegada de justícia ben aviat trobaran la manera de rescabalar. José Bono s´ha adonat que els diputats viuen junyits al treball per un sistema esclavista que els obliga a comparèixer al Congrés tres tardes a la setmana, i que de segur els arrabassa la il·lusió de viure de què, en canvi, gaudeix el poble. Vet aquí el motiu pel qual tan sovint no li riuen les gràcies! Com les hi han de riure, si no tenen esma ni de parpellejar sota el pes d´aquest jou ignominiós!

L´enginy del nostre protagonista (tot i que més aviat n´hauríem de dir heroi) es concentra en l´afer, i abans no arriba a casa ja li ha trobat una solució satisfactòria: a partir del proper curs polític les sessions plenàries s´aplegaran en dos dies en comptes de tres, tot i que caldrà posar-se a treballar a les nou del matí. De passada reduirà el risc d´haver de presidir sessions de control amb la majoria dels escons buits perquè han tingut la dissort i el desencert de coincidir amb algun dels molts partits de futbol del segle que cada any concentra la temporada esportiva. Així doncs, assumpte resolt. Ara només li cal trobar on ha deixat oblidat el llibre d´Antonio Gala i podrà sopar tranquil.

Però és ben sabut que els genis mai no són compresos, i aquest cas no podia ser pas una excepció. Una vegada s´enceta el curs polític, doncs, les sessions del matí resten buides, talment com si haguessin coincidit amb algun esdeveniment esportiu de ressonàncies històriques, i el nou horari esdevé un fracàs ben sonat. Pel que sembla, als diputats no els agrada "matinar". "Qualsevol diria que som forners!", deu haver exclamat algun diputat amb l´autoestima ferida per la proposta des de la comoditat del seu jaç farcit de plomes d´oca.

Certament, una entrega tan abnegada al servei públic fa ben incomprensible l´abstenció dels electors.

"On és la gent?", es pregunten els lleons del Congrés.