diumenge, 30 d’agost de 2009

Igualada, carrer de Barcelona

El 30 d´agost de 1381, un tal dia com avui de fa 628 anys, el rei Pere III el Cerimoniós concedia el privilegi de "carreratge" a la vila d´Igualada, amb el qual el municipi assolia la definitiva seguretat jurídica de permanència sota el domini reial que tant havia bregat per aconseguir després de quatre centúries d´existència marcades per les confrontacions amb els senyors feudals locals i les seves escomeses constants. D´aquesta manera Igualada es convertia en "carrer de Barcelona" i, per tant, s´assolia la plena equiparació dels igualadins amb els barcelonins, bo i comptant amb el Consell de Cent com a garant d´aquest privilegi a partir de 1385. Per abastar a comprendre´n la rellevància, però, convindrà fer una repassada al recorregut vital de la vila abans que no arribés aquell moment.


El rei Pere III el Cerimoniós


Els inicis del poblament de la zona d´Igualada cal anar a cercar-los en el transcurs de la segona meitat del segle X. El primer testimoni documental que esmenta el topònim
Aqualata data de l´any 978, si bé sembla tenir un valor geogràfic més que no pas poblacional. En canvi, un document de l´any 1003 ja fa referència explícita a una esglesiola posada sota l´advocació de Santa Maria i depenent del monestir de Sant Cugat del Vallès, l´existència de la qual pressuposa un nucli de població al seu voltant.

Igualada, doncs, va néixer a redós de l´església de Santa Maria (el "quilòmetre zero" igualadí) i d´una mota de defensa al marge esquerre del riu Anoia, a l´extrem del terme del castell d´Òdena i confrontant amb els termes dels senyors de Montbui i Claramunt, al bell mig d´un territori fronterer amb el califat de Còrdova. Aquesta zona era d´una gran importància estratègica, atès que el "quilòmetre zero" igualadí era el punt d´encreuament de dues vies importants: l´una, anava dels Pirineus a les terres frontereres del sud (és a dir: comunicava la Catalunya Vella amb la Catalunya Nova), i coincidia amb el traçat de l´actual carrer Custiol; l´altra, seguia el curs d´una antiga via romana que anava de Barcelona a Lleida i d´allà a l´interior de la península, coincident amb el traçat dels actuals carrers del Roser, de Santa Maria i de l´Argent (vegeu el plànol de la Igualada medieval). Cal consignar que, a més, la importància d´aquestes dues vies mai no va deixar de créixer. Així, la reconquesta del territori català va revaloritzar la primera via, mentre la reconquesta de la resta de la península i la formació i consolidació dels altres regnes ibèrics van revaloritzar la segona via, que va esdevenir camí ral i, per tant, via principal de comunicació entre Barcelona, la Corona d´Aragó i el regne de Castella.


Plànol de la Igualada medieval
(
cliqueu al damunt per engrandir-lo)


En vista d´aquest complex context geopolític és fàcil de deduir que els primers anys de vida d´Igualada no van ser gens planers, si bé bona part dels problemes que hagué d´afrontar la vila vingueren de la mà dels senyors feudals locals, a destacar-ne els d´Òdena. Els senyors d´Òdena eren, com sol dir-se popularment, "uns peces", ben coneguts per la seva
bel·licositat, de la qual ens n´han arribat força mostres. És el cas de Guillem I d´Òdena, que féu tallar els peus a un vassall de Sant Cugat del Vallès sense massa miraments; o el cas de Guillem II d´Òdena, que va participar en les bandositats durant la minoria d´edat del rei Jaume I al costat dels Cardona, amb qui estaven emparentats, i al final morí excomunicat. De la mateixa manera sabem que Raimon Guillem II d´Òdena va atacar amb cruesa el castell de l´Espelt i hi ocasionà una gran mortaldat, i l´any 1248 fou excomulgat perquè havia maltractat els homes de Santa Maria del Pla del Penedès. Novament tornà al camí de la violència participant en una revolta nobiliària contra l´infant Pere, i un cop capturat fou jutjat i ofegat en el mar.

Fos com fos, els senyors d´Òdena eren els propietaris de les terres on la vila d´Igualada començava a deixondir-se, dels quals depenia, si bé l´esglesiola de Santa Maria, el germen igualadí, depenia del monestir de Sant Cugat. De mica en mica, però, el monestir va anar adquirint propietats a l´entorn de l´església, ja fos mitjançant donacions, cessions de propietat o cessions de jurisdicció sobre Igualada per part dels mateixos senyors d´Òdena, i és arran d´aquest procés de dotació patrimonial que l´any 1058 s´esdevingué l´acta de consagració i erecció en parròquia de l´església de Santa Maria, que llavors ja comptava amb un espai de trenta passes al seu entorn en raó de sagrera i cementiri, i el terme parroquial afrontava, per la banda de migdia, amb el riu Anoia.


L´actual basílica de Santa Maria d´Igualada


L´any 1132 Guillem d´Òdena i l´abat Rotllant de Sant Cugat, a fi de determinar l´autoritat d´ambdós senyors sobre el territori d´Igualada, van signar una acta de definició de drets pactats, amb què van acordar un règim baronial de condomini, que establia la jurisdicció conjunta dels dos senyors sobre la vila.


En els anys successius el monestir de Sant Cugat va seguir engreixant el seu patrimoni igualadí d´una manera substancial, i l´any 1187 va obtenir la cessió dels drets de presa i aprofitament de les aigües del riu Anoia, signada pel vescomte Guillem de Cardona, en representació del casal d´Òdena, i per Guillem de Claramunt, a la qual s´hagué d´afegir Bernat de Montbui l´any 1205 després d´haver perdut el plet contra el monestir.


Amb tot, la importància creixent de la vila va intensificar els estira-i-arronses amb els senyors feudals locals, de manera que l´any 1233 l´abat Pere va fer cessió de la meitat del domini a favor del rei Jaume I, a canvi de defensar la vila de qualsevol intromissió senyorial, i es va establir un règim de condomini reial i baronial, palès en l´existència de dos batlles nomenats pels respectius senyors. Fins i tot l´escut de la vila es féu ressò d´aquest nou
status, i al costat del bàcul abacial s´afegiren les quatre barres com a símbol de la casa comtal de Barcelona.

Aquesta astuta estratègia defensiva de l´abat Pere va suposar l´emancipació feudal d´Igualada sota el patronatge reial, que es va oficialitzar l´any 1240 amb la renúncia per part de Raimon Guillem d´Òdena a qualsevol dret o jurisdicció que pogués mantenir sobre Igualada. Per altra banda, la protecció reial va esdevenir una barrera efectiva contra les ambicions de la casa vescomtal de Cardona, que en l´esdevenidor s´aniria apropiant de tots els castells que envoltaven la vila. Així, a mitjan segle XIV comptava amb els castells d´Òdena, Claramunt, Montbui i Castellolí, i n´eren feudataris els castells de Tous, Jorba, Rubió, Miralles i Vilademàger.


Carrer de Sant Roc d´Igualada
(l´antiga plaça Vella)


Detall de la porxada del carrer de Sant Roc


Carrer de Sant Roc d´Igualada
(l´antiga plaça Vella)


De mica en mica Igualada es va anar convertint en un centre mercader d´intercanvi comarcal de gran importància, com ho exemplifiquen l´existència de tres espais urbans dedicats a l´activitat comercial (vegeu el plànol de la Igualada medieval): la plaça Vella (l´actual carrer de Sant Roc, que fou el primer espai mercantil de la vila), la plaça Nova i la plaça del Blat (ambues conformen l´actual plaça de l´Ajuntament).
Paral·lelament, Igualada va beneficiar-se del favor reial amb l´atorgament de privilegis que van acabar d´esperonar aquesta puixança comercial, com són el privilegi de celebrar mercat cada dimecres concedit per Jaume II l´any 1292, o el de la fira de Reis concedit per Pere III el Cerimoniós l´any 1373, ambdós encara vigents. Al mateix temps, l´empara reial amb què comptava Igualada va atreure nous pobladors a la vila que fugien dels abusos feudals de les poblacions veïnes, i que cercaven guanyar llibertats i treballs més ben remunerats.


Banda porxada de la plaça de l´Ajuntament d´Igualada
(les antigues places Nova i del Blat)


Detall de la porxada de la plaça de l´Ajuntament



























Diferents aspectes dels passatges del Capità Galí i del Forn,
a les voltes de la plaça de l´Ajuntament
,
que concentraven bona part del mercat medieval


Cal consignar, però, que a Igualada no tot van ser flors i violes amb el domini reial. És ben conegut el costum dels monarques d´estirar més el braç que la màniga i, efectivament, l´any 1299 el rei Jaume II empenyorà la vila al vescomte Ramon Folch de Cardona, amb la condició d´ésser reintegrada al domini reial en morir el vescomte. Novament, l´any 1365 el rei Pere III el Cerimoniós, en guerra amb Pere el Cruel de Castella, va cedir la jurisdicció de la vila a Enric de Trastàmara com a pagament de la seva aliança en els avatars polítics de la monarquia, que va mantenir fins la seva coronació com a rei de Castella, esdevinguda un any després. Immediatament, Pere III va alienar de nou el seu domini a Maria de Portugal, vídua del seu germà Ferran, la qual en mantingué la jurisdicció fins l´any 1373.

L´any 1381 la necessitat del monarca d´obtenir diners amb urgència va portar-lo a entrar en tractes amb el comte de Cardona, enemic de la vila, amb la intenció de vendre-la-hi, moment en què els igualadins s´oferiren a pagar els 3.500 florins que el rei pensava demanar-ne, a canvi del privilegi de "carreratge", amb el qual Igualada esdevenia "carrer de Barcelona" i assolia els mateixos drets i privilegis del cap i casal. D´aquesta manera els igualadins asseguraven la permanència de la vila sota el domini reial, atès que si el monarca mai tornava a provar d´alienar la vila, el Consell de Cent es convertiria en propietari de la jurisdicció d´Igualada.


Així, les autoritats locals, que fins llavors s´havien anomenat
jurats, van passar a anomenar-se consellers, com a Barcelona, i l´escut de la vila es va substituir pel de Barcelona, al qual es van afegir les aigües inferiors per representar-hi el riu Anoia, que és l´escut que avui coneixem.


L´actual escut d´Igualada


Val a dir que, d´alguna manera, avui dia Igualada segueix sent un carrer de Barcelona, encara que curt i estret. Si mai us passegeu pel barri de Gràcia, el trobareu entre els carrers de Banyoles i Monistrol; els carrers de Bailén i de Milà i Fontanals en són les fites. És, per cert, el mateix carrer on l´any 1933 va néixer la soprano Montserrat Caballé.


dijous, 27 d’agost de 2009

La vida

Per bé que sóc amic (per no dir un fanàtic) de l´òpera i un assidu del gènere, he de dir que mai no he suportat les incursions que alguns cantants lírics han fet en l´anomenada (per al meu gust, mal anomenada) "música lleugera", pel fet que en aquests casos, si bé hauria de ser ben al contrari, la música sol acabar al servei de l´intèrpret, i encara hem d´aguantar que alguns cantants fins i tot es vanin d´haver "dignificat" el gènere amb la seva incursió "culta". Se m´acuden, a tall d´exemple, alguns discos de tango o ranxeres mexicanes que van néixer una mica bufats en la veu d´un popular tenor, però deixarem a banda els noms personals.

Amb tot, he de dir que darrerament he fet una descoberta feliç en aquest camp que no acostuma a donar-me gaire satisfaccions, com és el darrer disc de la soprano basca Ainhoa Arteta, per títol La vida, on la cantant posa les seves qualitats d´intèrpret al servei de gèneres tan allunyats del seu com ara el jazz o el pop. El resultat és, a parer meu, reeixit, sincer i humil, i fins goso a dir que la versió de l´eterna Tears in heaven d´Eric Clapton que Arteta ens ofereix en el seu disc no només és deliciosa, sinó que caldria oficialitzar-la com a exemple perfecte d´adaptació al medi musical.

Recentment, una amiga que m´és molt estimada ha tingut un petit ensurt vital d´aquells que, tot d´una i sense esperar-nos-ho gens ni mica, ens desperten d´una sacsejada de la letargia en què la quotidianitat monòtona ens ha fet caure, i ens fa adonar de la sort que tenim de ser vius i el poc cas que en fem. Afortunadament, ahir vam saber que la notícia no passarà d´ensurt, i tot plegat m´ha fet recordar la versió que Arteta fa d´una cançó escrita i composta per Silvio Rodríguez, la qual dóna títol al disc i esdevé un vertader cant a la vida.

Sovint he pensat que vivim tan capficats en el nostre reguitzell d´ocupacions banals diàries (moltes de les quals, certament, ens han vingut imposades, però això no ens ha de servir pas d´autoexculpació pel nostre ofuscament vital) que acabem perdent de vista la vida veritable i les coses que són significatives de debò. La cançó de Silvio Rodríguez és precisament una reivindicació d´aquestes petites grans coses de la vida, les úniques que li donen sabor i sentit.

En el meu cas, res me la fa tan saborosa com els meus amics, i és per això que vull dedicar l´entrada d´avui a aquesta amiga estimada que tant ha contribuït a la meva qualitat de vida.





LA VIDA

La vida de un pájaro en vuelo,
la vida de un amanecer,
la vida de un crío,
de un bosque y de un río,
la vida me ha hecho saber.

La vida del sordo y del ciego,
la vida que no sabe hablar,
la del triste loco,
la que sabe a poco,
la vida me ha hecho soñar.

La vida voraz que se enreda,
la vida que sale a jugar,
la vida consciente que queda,
la vida que late en el mar.

La vida que brota de un muerto,
la vida que no se murió,
la de los desiertos,
la de un libro abierto,
la vida me ha hecho cual yo.

La vida que alumbra en el trueno,
la vida final de un adiós,
la vida goteando de un seno,
la vida secreta de un dios.

La vida que pende de todo,
la vida de cada emoción,
la vida en exceso,
la vida de un beso,
la vida me ha hecho canción.

Lletra i música: Silvio Rodríguez

dimarts, 11 d’agost de 2009

Enric Sagnier i Villavecchia

Recentment he sabut que l´atzar, aquell guionista capriciós i de vegades una mica malparit que ens escriu la vida dia rere dia, aquesta vegada ha volgut donar-me dues satisfaccions d´una sola tongada (ja tremolo només de pensar en el preu que hauré de pagar per aquest rampell de generositat del meu guionista): ampliar el meu cercle personal amb una nova coneixença del tot especial i descobrir que, a més de ser un encís de persona, està emparentada amb un dels meus arquitectes predilectes, qui va donar-me no pas poques satisfaccions quan estudiava història de l´art i a tothora remenava llibres relacionats amb la matèria, l´obra del qual sempre m´ha acompanyat d´ençà. Parlo d´Enric Sagnier i Villavecchia, l´arquitecte prolífic i imaginatiu a cavall dels segles XIX i XX amb qui Barcelona va contreure un deute incalculable, però que, desagraïda i un xic encegada per la lluïssor gaudiniana, ha oblidat de manera injusta i inexplicable en comptes d´honrar-lo com mereix.


Enric Sagnier i Villavecchia


Enric Sagnier i Villavecchia, fill d´una família benestant de la ciutat comtal, va rebre una educació sòlida i acurada, que també comprenia la formació artística, gràcies a la qual va poder desenvolupar els seus dots innats per a la pintura (un talent que, sense cap mena de dubte, ha heretat la seva descendent, sigui dit tot passant), i amb què fins i tot va assolir un domini notable del violí.

La vinculació familiar a l´alta societat barcelonina, la fortalesa de la formació de l´arquitecte i la seva religiositat, amb l´afegitó de la seva capacitat de treball i el seu rigor pressupostari, van afavorir que rebés nombrosos encàrrecs de la burgesia acabalada i l´Església, bo i coincidint amb una època de bonança econòmica que es va traduir (i això potser us resultarà familiar) en una febre constructiva promoguda en bona part per aquests dos estaments, i que prengué la forma de grans residències privades, edificis oficials i edificis religiosos. Així, no ens ha d´estranyar la seva extraordinària prodigalitat d´obres, que només a Barcelona sobreïx per damunt de la trentena d´edificis, essent un dels arquitectes que més ha contribuït a l´aspecte i el caràcter de la ciutat comtal que avui coneixem.

Sagnier i Villavecchia sovint és encasellat d´una manera un xic simplista com a arquitecte modernista, si bé cal consignar que aquesta definició mai no ha estat prou acurada ni certa del tot. El modernisme, que vivia el seu zenit en l´època de l´arquitecte, va esdevenir una influència innegable per a la seva obra, però sempre va haver de passar pel fi sedàs de l´arquitecte, que n´extreia tan sols els elements que més s´adeien als seus objectius i gustos personals. Dit d´una altra manera: el modernisme estava al servei de l´arquitecte, i no pas al contrari.

L´estil de Sagnier i Villavecchia és, doncs, genuí i eclèctic; rep influències modernistes, però també en rep de l´arquitectura medieval i del classicisme, i totes són garbellades per la mestria i la forta personalitat de l´arquitecte.


Les obres dels seus inicis professionals són potser les de natura més eclèctica, i són alhora les més monumentals, com és el cas del Palau de Justícia de Barcelona (en un estat actual de conservació que deixa força a desitjar), l´edifici de la Duana de Barcelona, la casa Pascual i Pons, la casa Antoni Roger Vidal, el
col·legi de Jesús-Maria de Barcelona, o el desaparegut Frontó Barceloní, que tingué una vida efímera de nou anys.


Palau de Justícia de Barcelona


Edifici de la Duana de Barcelona


Casa Pascual i Pons
Passeig de Gràcia, Barcelona



El desaparegut Frontó Barceloní


Posteriorment, l´obra de Sagnier i Villavecchia rep una major influència del modernisme, com és palès en la casa Garriga Nogués, la casa Fargas, la casa Mulleras o la residència privada Evarist Arnús, coneguda com "El Pinar", totes a Barcelona.


Casa Evarist Arnús, "El Pinar"
Barcelona


D´aquesta època, però, destaca d´una manera molt especial el Temple Expiatori del Sagrat Cor al Tibidabo, fortament inspirat pels cànons del romànic i el gòtic, i que va haver de concloure el fill de l´arquitecte, Josep Maria Sagnier i Vidal.


Temple Expiatori del Sagrat Cor
Tibidabo, Barcelona



Finalment, l´obra de maduresa de Sagnier i Villavecchia es defineix majoritàriament per una estètica d´inspiració classicista de gust afrancesat. Són d´aquesta darrera època la casa Doctor Genové (encara d´un gust molt modernista), l´església i convent de Pompeia a Barcelona, l´edifici de la Banca Arnús, la basílica de Sant Josep Oriol a l´Eixample, la seu central de la Caixa de Pensions a la Via Laietana de la ciutat comtal, o la sucursal de la Caixa de Pensions a Igualada, la primera oficina de tot l´estat que aquesta entitat instal·lava fora de Barcelona.


Casa Doctor Genové
Rambla de Barcelona



Església i convent de Pompeia
Diagonal de Barcelona



Edifici Banca Arnús
Plaça de Catalunya, Barcelona



Seu central de la Caixa de Pensions
Via Laietana, Barcelona



Seu central de la Caixa de Pensions (edifici annex)
Via Laietana, Barcelona



Sucursal de la Caixa de Pensions
Rambla d´Igualada



Sucursal de la Caixa de Pensions
Rambla d´Igualada


Així mateix, l´estreta relació de Sagnier i Villavecchia amb l´Església va afavorir que fos nomenat arquitecte diocesà de Barcelona, així com arquitecte del Monestir de Montserrat i de la Catedral de Barcelona, i l´any 1923 el Papa Pius XI li concedí el marquesat de Sagnier.

Deixant a banda els títols nobiliaris, el valor dels quals mai no he sabut capir (ja em perdonareu), vull dedicar aquesta entrada, això sí, al geni immesurable d´aquest home oblidat de manera injusta per la seva ciutat i, molt especialment, a l´encant, talent i profunda humanitat de la seva digna descendent, igualadina d´adopció.

dimecres, 5 d’agost de 2009

Cambalache

"El tango es un pensamiento triste que se baila"

Enrique Santos Discépolo


Enrique Santos Discépolo


Ja siguin tristos (que, certament, és el cas de la majoria) ja siguin alegres, els tangos tenen un denominador comú: duen una lliçó magistral de com són la naturalesa humana i el món que ens ha tocat de viure. De fet, és tanta la precisió de l´anàlisi que en fan que gairebé podríem considerar-los petits tractats filosòfics.


A parer meu, cap tango exemplifica millor aquest caràcter alliçonador com ho fa
Cambalache, el tango escrit i compost l´any 1934 per Enrique Santos Discépolo, àlies Discepolín, per a la
pel·lícula El alma del bandoneón, i que va esdevenir un clàssic etern del gènere des del mateix moment del seu naixement.

Santos Discépolo ens explica, en un to que troba l´equilibri entre l´humor i l´amargor, les misèries que ha dut el tan esbombat segle XX, i el retrat que en fa és tan acurat que mai no ha deixat de ser actual, bo i esdevenint profecia de la natura del segle XXI.


Julio Sosa


Us convido a escoltar-lo en la versió que el genial Julio Sosa, El varón del tango, en va fer l´any 1955, i ja em direu si no hi veieu retratats els nostres temps:





CAMBALACHE


Que el mundo fue y será una porquería:

ya lo sé...
(¡En el quinientos seis

y en el dos mil también!).
Que siempre ha habido chorros,

maquiavelos y
estafaos,
contentos y amargaos,
valores y dublé...
Pero que el siglo veinte

es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos
en un merengue
y en el mismo lodo

todos
manoseaos...

¡Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor!...

¡Ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador!
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
¡Lo mismo un burro
que un gran profesor!

No hay
aplazaos
ni escalafón,

los inmorales
nos han
igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
¡da lo mismo que sea cura,
colchonero, rey de bastos,
caradura o polizón!...

¡Qué falta de respeto, qué atropello
a la razón!
¡Cualquiera es un señor!

¡Cualquiera es un ladrón!
Mezclao con Stavisky va Don Bosco
y "La Mignon",
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín...
Igual que en la vidriera irrespetuosa
de los cambalaches
se ha
mezclao la vida,
y herida por un sable sin remaches
ves llorar la Biblia
contra un calefón...


¡Siglo veinte cambalache
problemático y febril...
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil!
¡Dale nomás!
¡Dale que va!
¡Que allá en el horno
nos vamo a encontrar!
¡No pienses más,
sentate a un lao,
que a nadie importa
si naciste honrao!
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,

que el que vive de los otros,

que el que mata, que el que cura

o está fuera de la ley...

Lletra i música: Enrique Santos Discépolo



Partitura de Cambalache