El rei Pere III el CerimoniósEls inicis del poblament de la zona d´Igualada cal anar a cercar-los en el transcurs de la segona meitat del segle X. El primer testimoni documental que esmenta el topònim Aqualata data de l´any 978, si bé sembla tenir un valor geogràfic més que no pas poblacional. En canvi, un document de l´any 1003 ja fa referència explícita a una esglesiola posada sota l´advocació de Santa Maria i depenent del monestir de Sant Cugat del Vallès, l´existència de la qual pressuposa un nucli de població al seu voltant.
Igualada, doncs, va néixer a redós de l´església de Santa Maria (el "quilòmetre zero" igualadí) i d´una mota de defensa al marge esquerre del riu Anoia, a l´extrem del terme del castell d´Òdena i confrontant amb els termes dels senyors de Montbui i Claramunt, al bell mig d´un territori fronterer amb el califat de Còrdova. Aquesta zona era d´una gran importància estratègica, atès que el "quilòmetre zero" igualadí era el punt d´encreuament de dues vies importants: l´una, anava dels Pirineus a les terres frontereres del sud (és a dir: comunicava la Catalunya Vella amb la Catalunya Nova), i coincidia amb el traçat de l´actual carrer Custiol; l´altra, seguia el curs d´una antiga via romana que anava de Barcelona a Lleida i d´allà a l´interior de la península, coincident amb el traçat dels actuals carrers del Roser, de Santa Maria i de l´Argent (vegeu el plànol de la Igualada medieval). Cal consignar que, a més, la importància d´aquestes dues vies mai no va deixar de créixer. Així, la reconquesta del territori català va revaloritzar la primera via, mentre la reconquesta de la resta de la península i la formació i consolidació dels altres regnes ibèrics van revaloritzar la segona via, que va esdevenir camí ral i, per tant, via principal de comunicació entre Barcelona, la Corona d´Aragó i el regne de Castella.
Plànol de la Igualada medieval(cliqueu al damunt per engrandir-lo)
En vista d´aquest complex context geopolític és fàcil de deduir que els primers anys de vida d´Igualada no van ser gens planers, si bé bona part dels problemes que hagué d´afrontar la vila vingueren de la mà dels senyors feudals locals, a destacar-ne els d´Òdena. Els senyors d´Òdena eren, com sol dir-se popularment, "uns peces", ben coneguts per la seva bel·licositat, de la qual ens n´han arribat força mostres. És el cas de Guillem I d´Òdena, que féu tallar els peus a un vassall de Sant Cugat del Vallès sense massa miraments; o el cas de Guillem II d´Òdena, que va participar en les bandositats durant la minoria d´edat del rei Jaume I al costat dels Cardona, amb qui estaven emparentats, i al final morí excomunicat. De la mateixa manera sabem que Raimon Guillem II d´Òdena va atacar amb cruesa el castell de l´Espelt i hi ocasionà una gran mortaldat, i l´any 1248 fou excomulgat perquè havia maltractat els homes de Santa Maria del Pla del Penedès. Novament tornà al camí de la violència participant en una revolta nobiliària contra l´infant Pere, i un cop capturat fou jutjat i ofegat en el mar.
Fos com fos, els senyors d´Òdena eren els propietaris de les terres on la vila d´Igualada començava a deixondir-se, dels quals depenia, si bé l´esglesiola de Santa Maria, el germen igualadí, depenia del monestir de Sant Cugat. De mica en mica, però, el monestir va anar adquirint propietats a l´entorn de l´església, ja fos mitjançant donacions, cessions de propietat o cessions de jurisdicció sobre Igualada per part dels mateixos senyors d´Òdena, i és arran d´aquest procés de dotació patrimonial que l´any 1058 s´esdevingué l´acta de consagració i erecció en parròquia de l´església de Santa Maria, que llavors ja comptava amb un espai de trenta passes al seu entorn en raó de sagrera i cementiri, i el terme parroquial afrontava, per la banda de migdia, amb el riu Anoia.
L´actual basílica de Santa Maria d´IgualadaL´any 1132 Guillem d´Òdena i l´abat Rotllant de Sant Cugat, a fi de determinar l´autoritat d´ambdós senyors sobre el territori d´Igualada, van signar una acta de definició de drets pactats, amb què van acordar un règim baronial de condomini, que establia la jurisdicció conjunta dels dos senyors sobre la vila.
En els anys successius el monestir de Sant Cugat va seguir engreixant el seu patrimoni igualadí d´una manera substancial, i l´any 1187 va obtenir la cessió dels drets de presa i aprofitament de les aigües del riu Anoia, signada pel vescomte Guillem de Cardona, en representació del casal d´Òdena, i per Guillem de Claramunt, a la qual s´hagué d´afegir Bernat de Montbui l´any 1205 després d´haver perdut el plet contra el monestir.
Amb tot, la importància creixent de la vila va intensificar els estira-i-arronses amb els senyors feudals locals, de manera que l´any 1233 l´abat Pere va fer cessió de la meitat del domini a favor del rei Jaume I, a canvi de defensar la vila de qualsevol intromissió senyorial, i es va establir un règim de condomini reial i baronial, palès en l´existència de dos batlles nomenats pels respectius senyors. Fins i tot l´escut de la vila es féu ressò d´aquest nou status, i al costat del bàcul abacial s´afegiren les quatre barres com a símbol de la casa comtal de Barcelona.
Aquesta astuta estratègia defensiva de l´abat Pere va suposar l´emancipació feudal d´Igualada sota el patronatge reial, que es va oficialitzar l´any 1240 amb la renúncia per part de Raimon Guillem d´Òdena a qualsevol dret o jurisdicció que pogués mantenir sobre Igualada. Per altra banda, la protecció reial va esdevenir una barrera efectiva contra les ambicions de la casa vescomtal de Cardona, que en l´esdevenidor s´aniria apropiant de tots els castells que envoltaven la vila. Així, a mitjan segle XIV comptava amb els castells d´Òdena, Claramunt, Montbui i Castellolí, i n´eren feudataris els castells de Tous, Jorba, Rubió, Miralles i Vilademàger.
Carrer de Sant Roc d´Igualada(l´antiga plaça Vella)
Detall de la porxada del carrer de Sant Roc
Carrer de Sant Roc d´Igualada(l´antiga plaça Vella)
De mica en mica Igualada es va anar convertint en un centre mercader d´intercanvi comarcal de gran importància, com ho exemplifiquen l´existència de tres espais urbans dedicats a l´activitat comercial (vegeu el plànol de la Igualada medieval): la plaça Vella (l´actual carrer de Sant Roc, que fou el primer espai mercantil de la vila), la plaça Nova i la plaça del Blat (ambues conformen l´actual plaça de l´Ajuntament). Paral·lelament, Igualada va beneficiar-se del favor reial amb l´atorgament de privilegis que van acabar d´esperonar aquesta puixança comercial, com són el privilegi de celebrar mercat cada dimecres concedit per Jaume II l´any 1292, o el de la fira de Reis concedit per Pere III el Cerimoniós l´any 1373, ambdós encara vigents. Al mateix temps, l´empara reial amb què comptava Igualada va atreure nous pobladors a la vila que fugien dels abusos feudals de les poblacions veïnes, i que cercaven guanyar llibertats i treballs més ben remunerats.
Banda porxada de la plaça de l´Ajuntament d´Igualada (les antigues places Nova i del Blat)
Detall de la porxada de la plaça de l´Ajuntament
Diferents aspectes dels passatges del Capità Galí i del Forn,
a les voltes de la plaça de l´Ajuntament,
que concentraven bona part del mercat medieval
Cal consignar, però, que a Igualada no tot van ser flors i violes amb el domini reial. És ben conegut el costum dels monarques d´estirar més el braç que la màniga i, efectivament, l´any 1299 el rei Jaume II empenyorà la vila al vescomte Ramon Folch de Cardona, amb la condició d´ésser reintegrada al domini reial en morir el vescomte. Novament, l´any 1365 el rei Pere III el Cerimoniós, en guerra amb Pere el Cruel de Castella, va cedir la jurisdicció de la vila a Enric de Trastàmara com a pagament de la seva aliança en els avatars polítics de la monarquia, que va mantenir fins la seva coronació com a rei de Castella, esdevinguda un any després. Immediatament, Pere III va alienar de nou el seu domini a Maria de Portugal, vídua del seu germà Ferran, la qual en mantingué la jurisdicció fins l´any 1373.
L´any 1381 la necessitat del monarca d´obtenir diners amb urgència va portar-lo a entrar en tractes amb el comte de Cardona, enemic de la vila, amb la intenció de vendre-la-hi, moment en què els igualadins s´oferiren a pagar els 3.500 florins que el rei pensava demanar-ne, a canvi del privilegi de "carreratge", amb el qual Igualada esdevenia "carrer de Barcelona" i assolia els mateixos drets i privilegis del cap i casal. D´aquesta manera els igualadins asseguraven la permanència de la vila sota el domini reial, atès que si el monarca mai tornava a provar d´alienar la vila, el Consell de Cent es convertiria en propietari de la jurisdicció d´Igualada.
Així, les autoritats locals, que fins llavors s´havien anomenat jurats, van passar a anomenar-se consellers, com a Barcelona, i l´escut de la vila es va substituir pel de Barcelona, al qual es van afegir les aigües inferiors per representar-hi el riu Anoia, que és l´escut que avui coneixem.
L´actual escut d´IgualadaVal a dir que, d´alguna manera, avui dia Igualada segueix sent un carrer de Barcelona, encara que curt i estret. Si mai us passegeu pel barri de Gràcia, el trobareu entre els carrers de Banyoles i Monistrol; els carrers de Bailén i de Milà i Fontanals en són les fites. És, per cert, el mateix carrer on l´any 1933 va néixer la soprano Montserrat Caballé.
