La vida

Per bé que sóc amic (per no dir un fanàtic) de l´òpera i un assidu del gènere, he de dir que mai no he suportat les incursions que alguns cantants lírics han fet en l´anomenada (per al meu gust, mal anomenada) "música lleugera", pel fet que en aquests casos, si bé hauria de ser ben al contrari, la música sol acabar al servei de l´intèrpret, i encara hem d´aguantar que alguns cantants fins i tot es vanin d´haver "dignificat" el gènere amb la seva incursió "culta". Se m´acuden, a tall d´exemple, alguns discos de tango o ranxeres mexicanes que van néixer una mica bufats en la veu d´un popular tenor, però deixarem a banda els noms personals.

Amb tot, he de dir que darrerament he fet una descoberta feliç en aquest camp que no acostuma a donar-me gaire satisfaccions, com és el darrer disc de la soprano basca Ainhoa Arteta, per títol La vida, on la cantant posa les seves qualitats d´intèrpret al servei de gèneres tan allunyats del seu com ara el jazz o el pop. El resultat és, a parer meu, reeixit, sincer i humil, i fins goso a dir que la versió de l´eterna Tears in heaven d´Eric Clapton que Arteta ens ofereix en el seu disc no només és deliciosa, sinó que caldria oficialitzar-la com a exemple perfecte d´adaptació al medi musical.

Recentment, una amiga que m´és molt estimada ha tingut un petit ensurt vital d´aquells que, tot d´una i sense esperar-nos-ho gens ni mica, ens desperten d´una sacsejada de la letargia en què la quotidianitat monòtona ens ha fet caure, i ens fa adonar de la sort que tenim de ser vius i el poc cas que en fem. Afortunadament, ahir vam saber que la notícia no passarà d´ensurt, i tot plegat m´ha fet recordar la versió que Arteta fa d´una cançó escrita i composta per Silvio Rodríguez, la qual dóna títol al disc i esdevé un vertader cant a la vida.

Sovint he pensat que vivim tan capficats en el nostre reguitzell d´ocupacions banals diàries (moltes de les quals, certament, ens han vingut imposades, però això no ens ha de servir pas d´autoexculpació pel nostre ofuscament vital) que acabem perdent de vista la vida veritable i les coses que són significatives de debò. La cançó de Silvio Rodríguez és precisament una reivindicació d´aquestes petites grans coses de la vida, les úniques que li donen sabor i sentit.

En el meu cas, res me la fa tan saborosa com els meus amics, i és per això que vull dedicar l´entrada d´avui a aquesta amiga estimada que tant ha contribuït a la meva qualitat de vida.





LA VIDA

La vida de un pájaro en vuelo,
la vida de un amanecer,
la vida de un crío,
de un bosque y de un río,
la vida me ha hecho saber.

La vida del sordo y del ciego,
la vida que no sabe hablar,
la del triste loco,
la que sabe a poco,
la vida me ha hecho soñar.

La vida voraz que se enreda,
la vida que sale a jugar,
la vida consciente que queda,
la vida que late en el mar.

La vida que brota de un muerto,
la vida que no se murió,
la de los desiertos,
la de un libro abierto,
la vida me ha hecho cual yo.

La vida que alumbra en el trueno,
la vida final de un adiós,
la vida goteando de un seno,
la vida secreta de un dios.

La vida que pende de todo,
la vida de cada emoción,
la vida en exceso,
la vida de un beso,
la vida me ha hecho canción.

Lletra i música: Silvio Rodríguez