Enric Sagnier i Villavecchia

Recentment he sabut que l´atzar, aquell guionista capriciós i de vegades una mica malparit que ens escriu la vida dia rere dia, aquesta vegada ha volgut donar-me dues satisfaccions d´una sola tongada (ja tremolo només de pensar en el preu que hauré de pagar per aquest rampell de generositat del meu guionista): ampliar el meu cercle personal amb una nova coneixença del tot especial i descobrir que, a més de ser un encís de persona, està emparentada amb un dels meus arquitectes predilectes, qui va donar-me no pas poques satisfaccions quan estudiava història de l´art i a tothora remenava llibres relacionats amb la matèria, l´obra del qual sempre m´ha acompanyat d´ençà. Parlo d´Enric Sagnier i Villavecchia, l´arquitecte prolífic i imaginatiu a cavall dels segles XIX i XX amb qui Barcelona va contreure un deute incalculable, però que, desagraïda i un xic encegada per la lluïssor gaudiniana, ha oblidat de manera injusta i inexplicable en comptes d´honrar-lo com mereix.

Enric Sagnier i Villavecchia

Enric Sagnier i Villavecchia, fill d´una família benestant de la ciutat comtal, va rebre una educació sòlida i acurada, que també comprenia la formació artística, gràcies a la qual va poder desenvolupar els seus dots innats per a la pintura (un talent que, sense cap mena de dubte, ha heretat la seva descendent, sigui dit tot passant), i amb què fins i tot va assolir un domini notable del violí.

La vinculació familiar a l´alta societat barcelonina, la fortalesa de la formació de l´arquitecte i la seva religiositat, amb l´afegitó de la seva capacitat de treball i el seu rigor pressupostari, van afavorir que rebés nombrosos encàrrecs de la burgesia acabalada i l´Església, bo i coincidint amb una època de bonança econòmica que es va traduir (i això potser us resultarà familiar) en una febre constructiva promoguda en bona part per aquests dos estaments, i que prengué la forma de grans residències privades, edificis oficials i edificis religiosos. Així, no ens ha d´estranyar la seva extraordinària prodigalitat d´obres, que només a Barcelona sobreïx per damunt de la trentena d´edificis, essent un dels arquitectes que més ha contribuït a l´aspecte i el caràcter de la ciutat comtal que avui coneixem.

Sagnier i Villavecchia sovint és encasellat d´una manera un xic simplista com a arquitecte modernista, si bé cal consignar que aquesta definició mai no ha estat prou acurada ni certa del tot. El modernisme, que vivia el seu zenit en l´època de l´arquitecte, va esdevenir una influència innegable per a la seva obra, però sempre va haver de passar pel fi sedàs de l´arquitecte, que n´extreia tan sols els elements que més s´adeien als seus objectius i gustos personals. Dit d´una altra manera: el modernisme estava al servei de l´arquitecte, i no pas al contrari.

L´estil de Sagnier i Villavecchia és, doncs, genuí i eclèctic; rep influències modernistes, però també en rep de l´arquitectura medieval i del classicisme, i totes són garbellades per la mestria i la forta personalitat de l´arquitecte.

Les obres dels seus inicis professionals són potser les de natura més eclèctica, i són alhora les més monumentals, com és el cas del Palau de Justícia de Barcelona (en un estat actual de conservació que deixa força a desitjar), l´edifici de la Duana de Barcelona, la casa Pascual i Pons, la casa Antoni Roger Vidal, el col·legi de Jesús-Maria de Barcelona, o el desaparegut Frontó Barceloní, que tingué una vida efímera de nou anys.

Palau de Justícia de Barcelona

Edifici de la Duana de Barcelona

Casa Pascual i Pons
Passeig de Gràcia, Barcelona

El desaparegut Frontó Barceloní

Posteriorment, l´obra de Sagnier i Villavecchia rep una major influència del modernisme, com és palès en la casa Garriga Nogués, la casa Fargas, la casa Mulleras o la residència privada Evarist Arnús, coneguda com "El Pinar", totes a Barcelona.

Casa Evarist Arnús, "El Pinar"
Barcelona

D´aquesta època, però, destaca d´una manera molt especial el Temple Expiatori del Sagrat Cor al Tibidabo, fortament inspirat pels cànons del romànic i el gòtic, i que va haver de concloure el fill de l´arquitecte, Josep Maria Sagnier i Vidal.

Temple Expiatori del Sagrat Cor
Tibidabo, Barcelona

Finalment, l´obra de maduresa de Sagnier i Villavecchia es defineix majoritàriament per una estètica d´inspiració classicista de gust afrancesat. Són d´aquesta darrera època la casa Doctor Genové (encara d´un gust molt modernista), l´església i convent de Pompeia a Barcelona, l´edifici de la Banca Arnús, la basílica de Sant Josep Oriol a l´Eixample, la seu central de la Caixa de Pensions a la Via Laietana de la ciutat comtal, o la sucursal de la Caixa de Pensions a Igualada, la primera oficina de tot l´estat que aquesta entitat instal·lava fora de Barcelona.

Casa Doctor Genové
Rambla de Barcelona

Església i convent de Pompeia
Diagonal de Barcelona

Edifici Banca Arnús
Plaça de Catalunya, Barcelona

Seu central de la Caixa de Pensions
Via Laietana, Barcelona

Seu central de la Caixa de Pensions (edifici annex)
Via Laietana, Barcelona

Sucursal de la Caixa de Pensions
Rambla d´Igualada

Sucursal de la Caixa de Pensions
Rambla d´Igualada

Així mateix, l´estreta relació de Sagnier i Villavecchia amb l´Església va afavorir que fos nomenat arquitecte diocesà de Barcelona, així com arquitecte del Monestir de Montserrat i de la Catedral de Barcelona, i l´any 1923 el Papa Pius XI li concedí el marquesat de Sagnier.

Deixant a banda els títols nobiliaris, el valor dels quals mai no he sabut capir (ja em perdonareu), vull dedicar aquesta entrada, això sí, al geni immesurable d´aquest home oblidat de manera injusta per la seva ciutat i, molt especialment, a l´encant, talent i profunda humanitat de la seva digna descendent, igualadina d´adopció.