divendres, 31 de juliol de 2009

Tango


Carlos Saura, amb qui ja havíem contret un deute que mai no podrem pagar amb pel·lícules com Bodas de sangre (1981), El amor brujo (1986) o la magistral ¡Ay, Carmela! (1990), l´any 1998 va regalar-nos la pel·lícula Tango, una joia on, tal com va fer l´any 1995 amb Flamenco i posteriorment amb la pel·lícula Fados l´any 2007, Saura va retre un homenatge personal i apassionat (com ho són tots els homenatges de gènere a què ens té acostumats) al món del tango.

Per tal de fer-ho amb tots els ets i uts, tal com mereix el gènere, Saura va envoltar-se de figures de l´alçada del ballarí i coreògraf Juan Carlos Copes, el ballarí Julio Bocca o el director de fotografia Vittorio Storaro, i tot sota l´acurada direcció musical del mestre Lalo Schifrin, compositor argentí de gran mestria i versatilitat que ha sabut cultivar una gran varietat de gèneres i tots amb encert, com ara la música clàssica, el jazz o les bandes sonores, si bé res ha fet bategar el seu cor amb més força que el tango, gènere que ha contribuït a enriquir i renovar amb les veus i les estètiques dels nous temps, tal com va fer el seu coetani i compatriota Astor Piazzola, amb qui, sigui dit de passada, va treballar de pianista.


La
pel·lícula de Saura es compon d´una garlanda d´escenes de ball que, trenades amb saviesa, formen un tot d´una certa coherència argumental. Per altra banda, el ventall de coreografies és d´una diversitat esbalaïdora, i n´ofereix per a tots els gustos: d´intimistes i de multitudinàries, de colors esclatants i en blanc i negre, d´heterosexuals i d´homosexuals, de clàssiques i de contemporànies... Totes, però, són sublims, alhora que esdevenen un bon exemple de com un conjunt d´elements heterogenis poden formar un cos harmònic.

Amb tot, sempre he tingut una debilitat especial per l´última escena de la
pel·lícula, sens dubte la més emotiva, perquè trobo que retrata d´una manera extraordinària l´essència de l´Argentina, un país que a principis del segle XX va rebre una allau d´emigrants europeus que fugien d´aquell vell continent corcat i podrit pels mals usos i costums de tantes centúries de feudalisme, el qual, per afegitó, vivia immers en els conflictes interns entre els seus estats que lluitaven per aconseguir l´hegemonia dins del continent, després que les polítiques colonialistes se n´anessin en orri.

Tot això se´ns explica amb un escenari buit que, de mica en mica, comença a rebre una munió de gent humil i esparracada que arriba de totes bandes mentre sentim el
"Va, pensiero", el cor d´esclaus hebreus de l´òpera Nabucco de Giuseppe Verdi, un vertader encert musical no només per la temàtica de l´òpera, sinó perquè bona part d´aquells emigrants provenia d´Itàlia. I essent la música la veu d´aquells pobles vinguts d´ultramar, en arribar al nou país ben aviat esdevindrà tango i, per tant, som testimonis del naixement d´una nova veu i un nou poble sorgits d´aquella suma de pluralitats. Aquí teniu l´escena:





Sigui dit tot passant que Europa, amb Espanya al capdavant fent de banderer, mai no ha estat a l´alçada de la generositat amb què països com l´Argentina van rebre la seva gent afamada. Només cal veure, a tall d´exemple, les dificultats que les autoritats policials espanyoles han posat a l´escriptor capelladí
Joan Pinyol quan ha volgut convidar uns parents argentins a casa seva, com bé explica en aquesta entrada del seu bloc.

La veu popular, però, sempre tan assenyada, ho explica ben clar: "De porc i de senyor, se n´ha de venir de mena".

dimecres, 29 de juliol de 2009

El Ateneo Grand Splendid

El Ateneo Grand Splendid. Façana


Max Glucksmann, un emprenedor empresari autríac que havia emigrat a l´Argentina l´any 1890 i que sempre duia negocis al cap, va decidir de promoure la construcció d´un nou teatre a la ciutat de Buenos Aires, bo i aprofitant l´extraordinària bonança econòmica i el clima d´optimisme eixelebrat que vivia el país sud-americà.

Va ser així com va néixer l´Splendid Theatre, que va inaugurar-se el 14 de maig de 1919 al número 1.860 de l´Avenida de Santa Fe, el mateix emplaçament que havia ocupat el desaparegut Teatro Nacional Norte, al cor de Recoleta, el barri residencial de les famílies benestants de la capital.


Com no podia ser d´una altra manera, aquesta ubicació privilegiada va condicionar fortament l´aspecte del nou edifici, a càrrec dels arquitectes Peró i Armengol, que van projectar un teatre elegant a to amb el veïnat. De la decoració de la sala, ricament adornada i bastida amb tots els detalls i les comoditats que hom hauria pogut trobar al millor teatre d´òpera europeu (butaques entapissades de seda, velluts, relleus de guix i estuc daurats i policromats, mascarons, llotges i balcons espaiosos, etc...), en destacava el fresc de la cúpula, obra del mestre italià Nazareno Orlandi, una
al·legoria de la pau per a celebrar la fi de la Primera Guerra Mundial.

El teatre va introduir la novetat dels abonaments a la manera de les sales nord-americanes, amb els quals es podia accedir a esdeveniments com els anomenats
"Viernes de Moda" o els "Domingos Selectos", vertaderes vetllades socials i artístiques, i ben aviat l´Splendid va esdevenir un lloc preferent de les dames de l´alta societat per a celebrar-hi les seves gales benèfiques.

Carlos Gardel (
"¡Cada día cantás mejor!"), Ignacio Corsini, Azucena Maizani, Lola Membrives o Roberto Firpo, per esmentar-ne uns pocs, són algunes de les personalitats que van actuar a l´Splendid els primers anys de vida del teatre.
Paral·lelament a aquesta activitat teatral, entre els anys 1921 i 1930 l´Splendid va esdevenir la seu de la Compañía Max Glucksmann, estudi de gravació que va enregistrar cançons de Carlos Gardel i Ignacio Corsini entre d´altres per al segell discogràfic Nacional Odeón, que també era propietat de Glucksmann.

Per altra banda, el 23 de maig de 1923 van començar les transmissions de Radio Splendid,
instal·lada a un pis superior del teatre, i propietat d´Antonio Devoto i Benjamín Gaché.

L´any 1926 el teatre va començar a funcionar com a cinema, ara amb el nom de Cine-Teatro Grand Splendid, i el 12 de juny de 1929 s´hi va estrenar la primera
pel·lícula sonora de tot Buenos Aires, La divina dama (The Divine Lady, 1929), que narra l´afer amorós entre l´almirall Nelson i Lady Hamilton. Cal consignar que aquest clàssic del cinema, dirigit pel genial Frank Lloyd i protagonitzat per Victor Varconi i Corinne Griffith, és en realitat una pel·lícula muda, si bé compta amb música incidental i una cançó.

Posteriorment, l´Splendid va recuperar les funcions de teatre, que va exercir fins els anys 70. L´última representació que s´hi va fer fou
40 quilates, una comèdia interpretada per Mirtha Legrand i Arnaldo André, i dirigida per Daniel Tinayre.

El teatre havia estat adquirit per l´empresari Clemente Lococo l´any 1964, que va remodelar-lo i va voler donar-li un nou impuls, i en aquest procés l´any 1973 va tornar a funcionar com a cinema. Malauradament, i malgrat tots els esforços esmerçats, la fi d´aquell Splendid era propera.


La greu crisi econòmica que va patir l´Argentina a finals dels anys 90 va ferir de mort el teatre, i quan el tancament definitiu de la sala semblava un destí ineludible, s´esdevingué el miracle. El Grupo Ilhsa, que integra les cadenes de llibreries El Ateneo i Yenny, va agafar-ne el relleu i va salvar-lo de l´oblit i la ruïna, moment en què l´antic Splendid va patir la transformació més profunda de tota la seva història, que l´acabaria convertint en allò que mai ningú no hauria imaginat: una llibreria.


El Ateneo Grand Splendid, avui. Vista general


La seva conversió en llibreria va mantenir bona part de la decoració original del teatre: la marquesina de l´entrada, el fresc de la cúpula, els balcons originals, les llotges, el teló de vellut... Tot va ser curosament restaurat i degudament adaptat a les noves necessitats. Així, les fileres de butaques entapissades de seda de la platea van donar pas a les lleixes curulles de llibres, l´escenari va convertir-se en el cafè La Imprenta Café y Letras, els passadissos laterals van ser transformats en galeries d´art (una de les quals fa un repàs fotogràfic a la història del teatre), i les llotges de prosceni van esdevenir petites sales de lectura.

El 4 de desembre de l´any 2000 naixia El Ateneo Grand Splendid amb l´esplendor renovat del passat gloriós del teatre, i d´una manera immediata ocupava un lloc preeminent entre les millors llibreries del món. De fet, l´any 2008 el diari britànic The Guardian la reconeixia com la segona llibreria més bella del món d´una llista de deu, a la qual podeu accedir mitjançant aquest enllaç.

Actualment, El Ateneo Grand Splendid compta amb un fons de més de 120.000 títols, i rep una mitjana de 3.000 visites diàries. No falten les veus que afirmen que l´Splendid mai no ha lluït tan esplèndid com ho fa ara.


Detall d´un dels balcons


Detall de la cúpula


Detall de les llotges de prosceni


L´escenari, convertit en el cafè
La Imprenta Café y Letras



El Ateneo Grand Splendid vist des de la platea

dilluns, 27 de juliol de 2009

L´ahir i l´avui de Buenos Aires

Plaza del Congreso. 1918


L´actual Plaza del Congreso

****

Congreso de la Nación. 1930


El Congreso de la Nación, avui

****

Avenida de Mayo. 1920


Avenida de Mayo, actualment

****

Palacio Barolo a l´Av. de Mayo.
Anys 50



Aspecte actual del Palacio Barolo
a l´Av. de Mayo



El Palacio Barolo, actualment

****

Avenida de Mayo. 1923


Avenida de Mayo, actualment


Avenida de Mayo, actualment


Avenida de Mayo. 1920


Avenida de Mayo, actualment

****

Plaza de Mayo. 1923


Plaza de Mayo, actualment


La Plaza de Mayo d´avui

****

El Cabildo a la Plaza de la Victoria
(Plaza de Mayo). 1867



El Cabildo a l´actual Plaza de Mayo

****

La catedral metropolitana a l´inici del s. XX


La catedral metropolitana, avui

****

Avenida Pres. Roque Sáenz Peña. 1951


Avenida Pres. Roque Sáenz Peña, avui

****

Diagonal Norte. 1925


La Diagonal Norte d´avui


La Diagonal Norte d´avui

****

Calle Florida. Anys 40


L´actual Calle Florida

****

L´obelisc en construcció. 1936


L´obelisc, actualment

****

Teatro Colón. 1923


El Teatro Colón, actualment

****

Palacio de las Aguas. 1894


El Palacio de las Aguas, avui

****

Avenida Callao. 1925


L´actual Avenida Callao

****

Plaza General San Martín. 1900


L´actual Plaza General San Martín

****

Edifici Kavanagh. Anys 40


L´edifici Kavanagh, actualment

****

Puerto Madero. 1937


L´actual Puerto Madero


L´actual Puerto Madero


L´actual Puerto Madero


L´actual Puerto Madero

****

Vista aèria de Buenos Aires.
Microcentro. Anys 40



Vista aèria de l´actual Buenos Aires


Vista aèria de l´actual Buenos Aires


Vista aèria de l´actual Buenos Aires


Vista aèria de l´actual Buenos Aires


"Siempre he sentido que hay algo en Buenos Aires que me gusta. Me gusta tanto que no me gusta que les guste a otras personas. Es un amor así, celoso".

Jorge Luis Borges