El miracle igualadí

El 26 de maig de 1589, Nicolau, un pelegrí francès que venia de Barcelona, mor sobtadament d´una estranya afecció en arribar a la vila d´Igualada. En aquell moment res no fa pensar que la mort d´aquell pobre pelegrí aconseguirà de fer-se un lloc de trista memòria en la història del municipi, bo i marcant el seu esdevenidor d´una manera fatal.

Així, pocs dies després s´esdevé el traspàs d´un teixidor de la vila afectat del mateix mal, i abans no acaba el mes de juny es produeixen quatre noves defuncions. Les temences inicials de les autoritats locals aviat esdevenen certeses quan a mitjan juliol les morts ja són comptades per desenes, i malgrat les mesures profilàctiques adoptades pel consell municipal, entre les quals tapiar els carrers de Sant Sebastià i Sant Roc per haver esdevingut els focus més infecciosos, l´extensió del contagi ja és del tot imparable.

En els mesos següents, l´epidèmia de l´anomenada pesta bubònica (pels bubons o bonys amb què es manifesta) s´ensenyoreix de la vila d´una manera irremeiable, i quan finalment es produeix la darrera defunció al mes de desembre, l´epidèmia ha deixat un rastre de 112 morts (que en una Igualada de poc menys de 800 habitants, esdevenen un 14 % del total) i una població supervivent temorenca en excés de possibles rebrots del contagi, especialment si tenim en compte que la malaltia segueix manifestant-se amb tota la seva virulència a la ciutat comtal, on no remetrà fins el mes de març.




Com sol dir-se, sempre plou sobre mullat, i certament la pesta bubònica no podia haver arribat en un moment pitjor (si és que hi ha bons moments per a rebre una epidèmia, cosa que dubto). La baixa edat mitjana catalana havia estat marcada per les males collites, les plagues (com la plaga de llagostes soferta l´any 1421 a les rodalies de casa nostra), la fam i les mortalitats epidèmiques, i en el context anoienc i igualadí les coses no havien anat pas millor.

La guerra civil en època de Joan II, que s´estengué entre la dècada de 1462 i 1472, no féu més que empitjorar la situació. Cal consignar que Igualada va patir aquest conflicte d´una manera molt directa, atès el seu valor estratègic. Així, en el decurs de la guerra la vila hagué de suportar el domini alternatiu dels dos bàndols fins a quatre vegades, i el raval de Capdevila (l´actual barri de Sant Agustí), que creixia fora del clos de la muralla, en resultà destruït, i el convent dels Agustins enderrocat. Per afegitó, en acabar el conflicte, el triomf de les forces reialistes comportà fortes sancions econòmiques per a castigar la desafecció de la vila a la causa reial, de les quals a principis del segle XVI encara no se n´havia refet.

Per acabar-ho d´adobar, la marginació desaforada de les decisions de la monarquia que posteriorment patí Catalunya en la seva unió amb Castella i el desplaçament del centre d´interès comercial del Mediterrani a l´Atlàntic de resultes del descobriment d´Amèrica generaren una greu crisi econòmica i una gran inestabilitat social en el marc del territori català. Aquest context de penúria i marginació afavorí l´emergència del fenomen del bandolerisme, que a les terres anoienques tingué un protagonisme i una incidència especialment remarcables, tal com testimonieja l´abundor de denúncies i informes oficials i particulars de l´època. És sabut que pels volts de 1570 els bandolers que poblaven l´Anoia superaven el centenar. En concret, només l´escamot que comandaven els bandolers Mateu Palau i Pere Cosconell i amb què amenaçaren de saquejar la vila d´Igualada l´any 1573 ja comptava una vuitantena d´homes.

Aquesta concurrència de malfactors i assaltadors de camins a la comarca s´explica per la presència del camí ral que la travessava, convertit en ruta de la plata i, per tant, transitat a tothora pels combois de carros carregats amb els metalls preciosos de l´espoliació d´Amèrica que la Cort enviava a través d´aquesta ruta a Barcelona per embarcar-los amb destinació a Itàlia. Igualada, doncs, que havia nascut i creixia al peu del camí ral (la darrera remodelació de la plaça de la Creu va deixar al descobert una part del seu paviment), fou un espectador d´excepció d´aquesta desfilada luxosa i dels saltejaments que patia, i era tanta la carestia d´aquella època que la gent local sovint ajudava els bandolers en aquests assalts.

El Divendres Sant del 20 d´abril de 1590, un tal dia com avui de fa 419 anys, quan la ferum de la darrera epidèmia de pesta encara és present a l´aire i enmig d´aquell clima descassetat, inseguretat, delinqüència i desencant profunds, es produeix el prodigi de la suor de sang del Sant Crist d´Igualada. Una imatge gòtica de Crist crucificat que durant l´any es guarda a l´església de Santa Maria és traslladada a l´església del Roser i exposada a l´adoració dels fidels. A mig matí, dues dones que hi són en oració, la criada Coloma i la vídua Massarda, s´adonen que la imatge sembla amarada de suor i sang. Espaordides, surten de l´església i criden al barber Miquel Quadres, que en aquell moment passa per davant del Roser, perquè també ho vegi. Ben aviat la notícia s´escampa arreu de la vila, i quan les autoritats municipals compareixen al lloc dels fets, troben l´església plena de gom a gom per la gentada encuriosida.

Església del Roser, escenari del prodigi

En un intent de posar seny i ordre en aquell clima d´alteració creixent, es decideix d´efectuar un examen curós de la imatge i que se´n faci un seguiment en els dies següents a càrrec de persones expertes i formades de la vila, com són doctors, notaris i consellers municipals, dels quals cal destacar el pintor Francesc Gomà i el metge Francesc Pere pels seus esforços per esbrinar si les taques de la imatge són de sang o bé de pintura. Per la seva banda, la comunitat sacerdotal escriu al bisbe, el qual envia el canonge Pere Perpinyà en representació per tal que col·labori en el procés.

Imatge de l´antic Sant Crist d´Igualada

Aquesta investigació s´allargarà no pas pocs dies, i és recollida en un informe exhaustiu que duu per títol Instrumento Publico, la minuciositat del qual verament aconseguiria de fer trontollar les conviccions de les persones més escèptiques (on m´incloc), i que també recull les declaracions d´alguns testimonis d´excepció del fet prodigiós, com ara la criada Coloma, que s´hi expressa de la següent manera:

"El dia de Divendres Sant propassat al matí, jo tornava sola de l´església de Sant Agustí, on havia anat per adorar. Quan ja era dins la vila vaig sentir que tocaven les deu. Vaig anar a casa de la senyora Ferriola, on jo estic de criada, i em vaig trobar la porta tancada. Em vaig quedar parada una estona, i després vaig dir a unes dones i fadrines que estaven allí si volien venir a l´església del Roser per adorar. Em van respondre que ja hi havien anat. Llavors em vaig determinar d´anar-hi sola.

A la capella no hi havia ningú. Però just en el moment d´entrar i agenollar-me, va comparèixer la vídua Massarda, i vam fer oració totes dues plegades. Jo vaig adorar la primera el Crucifix, que estava a la capella, posat a la veneració dels fidels. Després ho féu ella. Al cap de poca estona d´haver-lo besat, continuant allí dient oracions, jo vaig dir a na Massarda, tot mirant la imatge:

- Na Massarda, sembla que el Crist està tot suat.

I ella em féu:

- També m´ho sembla.

Llavors totes dues ho miràrem una bona estona. Em semblà que tenia el front, el pit i el costat dret tots suats; i dels llavis talment com si li sortís saliva, com aigua clara. En canvi la suor del front i de la cara m´aparegué talment com si fos sang. A més, sobre l´ull dret, segons em semblà, tenia una gota molt petita, com un cap d´agulla gran. La gota era molt clara i lluïa. També el braç dret tenia altres gotes, una més gran que l´altra. No puc dir si en tenia de l´altre braç, perquè no ho vaig mirar. On en tenia una era al cap del nas, i era petita. Totes aquelles gotes em van semblar sang veritable, ja que vermellejaven molt i eren molt clares. Vam pensar que si algú hauria pogut prendre aigua beneïda de la pica de l´entrada, per tal de mullar la imatge. Per això vaig anar a mirar si de fet a la pica hi trobaria aigua, i no n´hi havia ni gota".

Quadre al·legòric al prodigi del Sant Crist
Segimon Ribó i Mir, 1844

El prodigi de la suor de sang del Sant Crist revifa l´ànim de la societat igualadina, fins llavors atuïda per més d´una centúria de calamitats ininterrompudes. D´alguna manera, la vila se sent dipositària d´una sort de privilegi diví, i és a l´empara d´aquest nou clima emocional que s´inicien les obres d´ampliació i remodelació de l´església de Santa Maria, que són encomenades al mestre Pere Blai, introductor dels corrents renaixentistes a Catalunya, qui temps després executarà les obres del Saló de Sant Jordi i de la façana del Palau de la Generalitat que avui coneixem.

Retaule barroc de l´altar major
Basílica de Santa Maria d´Igualada

No cal dir que la magnitud d´aquestes obres d´ampliació de l´església gran, a les quals s´afegiran la construcció de la capella del Santíssim i de l´extraordinari retaule barroc de l´altar major, suposen un esforç colossal per a aquella vila esquifida i empobrida, motiu pel qual s´allargaran durant més de cent anys.

Capella del Santíssim
Basílica de Santa Maria d´Igualada

Són d´aquesta mateixa època la construcció del claustre renaixentista del convent dels Agustins, que a partir de l´any 1858 esdevindrà col·legi dels Escolapis, així com la fundació del primer convent dels Caputxins i la construcció de la primitiva església de la Soledat, ambós bastits extramurs. De mica en mica, doncs, la vila es deixondeix i recupera l´autoestima, i l´aposta econòmica que Igualada havia fet en les seves primeres centúries d´existència a favor del comerç, ara en crisi per l´hegemonia castellana en l´emergent mercat americà, es decantarà amb decisió a favor dels oficis menestrals, que li portaran les esplendors futures que li coneixem i que definiran el perfil i el caràcter de la ciutat futura.

Claustre del convent dels Agustins

Deixant a banda les lectures i consideracions religioses, atès que no sóc la persona més escaient per a fer-les, resulta innegable que l´episodi de la suor de sang del Sant Crist ha marcat la història de la ciutat d´una manera indeleble, tot esdevenint un punt d´inflexió extraordinari per a la seva recuperació anímica i econòmica. Cal consignar, però, que una part del miracle igualadí rau en la capacitat d´aquells igualadins que, mortificats per penúries i dificultats molt més crues que les que ens ha dut la tan esbombada crisi d´avui, van saber trobar les forces i l´enginy necessaris per tombar la sort a favor seu.

El canvi sempre depèn de nosaltres, de la nostra actitud i el nostre esforç, i aquest és el missatge que el Sant Crist duia per als nostres avantpassats. Per què no hauria de ser possible, doncs, un nou miracle igualadí?