Exsultate Justi

L´Exsultate Justi de John Williams no és una cançó de Nadal, però en té tot l´esperit. Composta l´any 1987 per a la banda sonora de la pel·lícula L´Imperi del Sol (Empire of the Sun, 1987) d´Steven Spielberg, és l´exemple més reeixit que la mestria inesgotable de Williams no es redueix a les espectaculars fanfares a què ens té tan acostumats, les quals han servit, sigui dit de passada, per a retornar el moviment simfònic a la música cinematogràfica.

L´acurada interpretació de l´Exsultate Justi és a càrrec de The Ambrosian Junior Choir, el cor de veus blanques que d´alguna manera esdevé la pedrera de The Ambrosian Singers, la prestigiosa formació vocal londinenca que forma part de l´envejable xarxa de cors professionals de la capital britànica, on el món coral coneix més esplendors que no pas a casa nostra.

Lamentablement, les dades parlen prou clar: Catalunya, malgrat la seva prolífica tradició coral (Igualada, a tall d´exemple, compta amb més de deu formacions corals), tan sols disposa de dos cors professionals, i encara vull afegir que en un dels casos els cantaires reben un sou paupèrrim. Ni tan sols la tan esbombada OBC (l´Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya) compta amb un cor professional. Ultra això, la resta de formacions vocals són menystingudes per les institucions, deixades de la mà de Déu, i si sobreviuen és gràcies a la bona voluntat de moltes persones que esmercen no pas pocs esforços i treuen temps de sota les pedres per a fer possible la supervivència del món coral a casa nostra.

L´entrada d´avui és dedicada a totes aquestes persones.

Cartell de L´Imperi del Sol (1987)

BON NADAL A TOTHOM!!

Puro teatro

- Actualment, Catalunya rep el 25 % de la immigració de l´Estat, amb què la població catalana ha augmentat en 1.200.000 habitants en tan sols 10 anys. Amb tot, són la Comunitat de Madrid i el País Valencià els que rebran del govern central una partida pressupostària compensatòria per l´augment de població.

- El 25 % de la població d´Extremadura treballa a l´administració pública.

- El percentatge de funcionariat d´Andalusia supera en un 60 % el percentatge de funcionariat de Catalunya.

- El 70 % de la recaptació de les autopistes espanyoles surt dels peatges de Catalunya.

- S´aproven els projectes d´ampliació i millora de les estacions madrilenyes d´Atocha i Chamartín, però es parla d´ajornar el projecte de l´estació de la Sagrera de Barcelona.


Malauradament, la llista de greuges comparatius podria continuar força més enllà, però tampoc no cal allargar l´entrada d´avui fins a l´infinit. Tot fa pensar, doncs, que caldrà canviar allò tan repetit d´"Spain is different" per un emfàtic "Catalonia is different indeed!".

Val a dir que a l´hora de cercar els culpables d´aquesta situació seria molt recomanable fugir de l´actual maniqueisme en què vivim escarxofats (allò altre de "Madrid és l´únic culpable dels nostres mals") i practicar un xic més l´autocrítica, que bona falta ens fa. Dit d´una altra manera: si cada dia et prenen el pèl, o t´agrada que t´engalipin o ets un beneït sense remei.

Darrerament, aquesta evidència ha estat més clara que de costum amb la posada en escena que el PSOE i el PSC han fet de les Escenas de matrimonio de José Luis Moreno, la qual ha acabat tal com era d´esperar: amb l´aprovació dels pressupostos de l´Estat malgrat que el finançament català romangui pendent de resoldre, i que ha estat sacrificat en pro de l´estabilitat del govern central (Ooooh! Quin altruisme tan entendridor! Ploraria d´emoció si tingués sentiments).

Tot plegat em recorda d´una manera inevitable la cançó Puro teatro del compositor porto-riqueny Catalino Tite Curet Alonso, i que va popularitzar La Lupe, l´extraordinària cantant cubana que avui mateix hauria complert 69 anys si no fos pel seu traspàs prematur l´any 1992. Aprofito aquesta avinentesa per convidar-vos a escoltar-la, i ja em direu si la cançó descriu o no (jo trobo que ho fa a la perfecció) el paper del govern català:

Guadalupe Victoria Yolí Raymond, La Lupe

Cançó d´hivern

El genial i prolífic compositor i lletrista nord-americà Frank Loesser, pare de la incombustible Guys and Dolls (1950) i mereixedor d´un bon grapat de premis en el decurs de la seva carrera professional, a destacar-ne el premi Pulitzer, l´any 1944 va escriure la cançó Baby, it´s cold outside, un duet còmic compost com a divertiment per a interpretar-lo a les festes familiars amb la seva muller, la cantant Lynn Garland, que havia conegut en els seus inicis de pianista acompanyant.

El matrimoni Loesser-Garland, que residia al novaiorquès Navarro Hotel, tenia l´habitud de celebrar festes sonades amb la família i els amics a l´esmentat hotel, els quals fins llogaven habitacions per hostatjar-s´hi uns dies, i va ser en aquest context familiar i festiu que la cançó va sonar els primers anys de néixer, fins que l´any 1948 Loesser va vendre´n els drets als estudis cinematogràfics Metro-Goldwyn-Mayer, moment en què Baby it´s cold outside va començar a sonar arreu del globus, i val a dir que de llavors ençà mai no ha deixat de fer-ho.

Són moltes, més exactament moltíssimes, les gravacions que se n´han fet, però potser una de les més populars sigui la de l´any 1949 a càrrec de la cantant Margaret Whiting i el també compositor i lletrista Johnny Mercer, que d´alguna manera ha esdevingut la versió clàssica, i que és la que us convido a escoltar tot seguit:





Loesser, per tal de distingir els personatges a la partitura i potenciar el joc "presa-depredador" de la cançó, va escriure The Mouse (el ratolí) per referir-se a la veu femenina, i The Wolf (el llop) per fer-ho a la masculina:


BABY, IT´S COLD OUTSIDE

El ratolí / El llop

I really can´t stay / Baby, it´s cold outside
I´ve got to go away / Baby, it´s cold outside
This evening has been... / Been hoping that you´d drop in
... So very nice / I´ll hold your hands, they´re just like ice
My mother will start to worry / Beautiful, what´s your hurry?
My father will be pacing the floor / Listen to the fireplace roar
So really I´d better scurry / Beautiful, please don´t hurry
Well maybe just a half a drink more / Put some records on while I pour

El ratolí / El llop

The neighbors might think / Baby, it´s bad out there
Say, what´s in this drink? / No cabs to be had out there
I wish I knew how... / Your eyes are like starlight now
... To break the spell / I´ll take your hat, your hair looks swell
I ought to say no, no, no, sir / Mind if I move in closer?
At least I´m gonna say that I tried / What´s the sense in hurting my pride?
I really can´t stay / Baby, don´t hold out

Baby, it´s cold outside

El ratolí / El llop

I simply must go / Baby, it´s cold outside
The answer is no / Oh baby, it´s cold outside
This welcome has been... / How lucky that you dropped in
... So nice and warm / Look out the window at that storm
My sister will be suspicious / Gosh, your lips look delicious
My brother will be there at the door / Waves upon a tropical shore
My maiden aunt´s mind is vicious / Gosh, your lips are delicious
Well maybe just a cigarette more / Never such a blizzard before

El ratolí / El llop

I´ve got to get home / Oh baby, you´d freeze out there
Say, lend me a coat / It´s up to your knees out there
You´ve really been grand... / I´m thrilled when you touch my hand
... But don´t you see? / How can you do this thing to me?
There´s bound to be talk tomorrow / Think of my lifelong sorrow...
At least there will be plenty implied / ... If you caught pneumonia and died
I really can´t stay / Get over that hold-out
Baby, it´s cold outside.

Música i lletra: Frank Loesser


Avui hi ha postres. En aquest cas es tracta del petit homenatge que reten al clàssic de Loesser a Elf (2003), l´esbojarrada pel·lícula nadalenca protagonitzada pel còmic Will Ferrell, on interpreta el paper d´un follet que treballa pel plom (i ja em perdonareu, però personalment trobo que és un plom) del Pare Noel. L´encisadora companya de duet de l´elf és l´actriu Zooey Deschanel:

El pare Kolbe

A l´altra cara de la darrera entrada d´aquest bloc, que vaig dedicar de manera afectuosa a Esperanza Aguirre, trobem la figura del pare Maximilià Kolbe, un frare frasciscà polonès que va morir al camp de concentració nazi d´Auschwitz el 14 d´agost de 1941, la història personal del qual bé mereix ser contada pel valuós exemple d´humanitat que conté.

En el decurs de la invasió nazi de Polònia, el pare Kolbe va caure presoner i va ser conduït al camp d´extermini d´Auschwitz, d´on, poc temps després, un presoner va aconseguir fugir. En aquests casos, i a manera de norma dissuasiva, els nazis havien establert que, per cada fugitiu que aconseguís escapar, moririen deu presos escollits a l´atzar, i aquest va ser el protocol que van seguir en aquella ocasió. Un dels escollits va ser el sergent polonès Franciszek Gajowniczek, qui, en saber la dissort del seu destí, va començar a plorar i a lamentar-se per la seva dona i els seus fills. El pare Kolbe, present a l´escena, va demanar d´ocupar el lloc del sergent, bo i al·legant que ell era sacerdot i, per tant, la seva mort no deixaria ningú desemparat. L´oficial nazi s´avingué al canvi.

Així doncs, el pare Kolbe i nou homes més van ser condemnats a morir d´inanició, essent el pare Kolbe el darrer de tots a morir després d´una agonia de tres setmanes. La posterior caiguda del règim nazi va suposar l´alliberament del sergent Franciszek Gajowniczek, qui va poder retornar a casa al costat de la seva muller, tot i que malauradament mai no va tornar a veure els seus fills, els quals havien mort durant la guerra. El sergent polonès va morir l´any 1995 a l´edat de 95 anys, i des del seu alliberament fins a la seva mort mai no va deixar d´anar a Auschwitz any rere any per honorar la memòria del seu salvador.

La història del pare Kolbe és, a banda d´escruixidora, l´exemple clar que encara hi ha esperança, contràriament a allò que podem pensar si un migdia dinem amb les notícies posades, amb què de segur ens convencerem que l´ésser humà ha perdut el nord d´una manera irremeiable. L´acte d´amor infinit pel proïsme d´aquest sacerdot és, sense cap mena de dubte, el millor consol que hom pot trobar en moments de desencant per la raça humana, i poc ens cal la posterior canonització (deixant a banda que, personalment, qüestiono la capacitat de l´Església per a destriar els homes sants dels que no ho són) per adonar-nos del valor del seu exemple.

Maximilià Kolbe

Vaig conèixer la història del pare Kolbe a través del meu admirat Wojciech Kilar, compositor polonès que juntament amb Krzysztof Penderecki i Henryk Górecki ha protagonitzat i definit la influent avantguarda musical de Polònia, i el qual ha contribuït a millorar la meva qualitat de vida de manera substancial, tot sigui dit de passada.

Empès per la meva dèria de cercar obres d´aquest compositor, doncs, fou com un dia vaig topar amb l´extraordinari Requiem Father Kolbe, obra per a orquestra composta l´any 1994 per retre homenatge a la figura del sacerdot, i amb la qual m´agradaria acomiadar l´entrada d´avui, tot oferint-vos-en un petit tast que duu per títol Records d´infantesa:

Ha nascut una màrtir

Mortificada pels molts afronts morals rebuts, només arribar a la basílica l´Esperanza es deixa caure de genollons davant l´altar i es desfà en llàgrimes, tot tapant-se el rostre amb les mans tremoloses en un darrer gest de pudor. És ben sabut que les nafres de l´esperit couen més que no pas les del cos, i de tantes com en duu sent l´ànima dessagnada, seca com una pansa, i el dolor del seu naframent espiritual és tan insuportable que li ve la pruïja de deixar-se anar d´una vegada i desfogar-se del tot. I ho fa. Aviat el seu plor desconsolat esdevé un bram histèric que dóna espant: udola, espeternega, xiscla, sanglota, esgaripa i moqueja a dolls. Una corrua de caramells de baves i mocs s´escola entre els seus dits, i la manca de mocador l´obliga a aspirar-los amb molt d´estrèpit.

Les quatre iaies que eren allà per dir l´àngelus, vençut aquell astorament inicial que glaça el raonament i els membres, surten cames ajudeu-me com fa temps que no corren, i en la fugida una d´elles fins oblida el bastó que abans li era tan necessari per a assegurar cada passa vacil·lant, essent la que corre davant de totes.

L´Esperanza mai no ha estat una dona bonica, per més esforços que un observador benèvol arribi a fer per trobar-li algun indici de beutat i per més esforços que ella faci per semblar-ho, però a favor seu direm que sempre va neta i polida. Amb tot, després d´un esbravament d´una tal vehemència el seu aspecte pulcre d´habitud n´ha resultat perjudicat en grau superlatiu: els cabells esbullats, el rímel i el llapis d´ulls decorreguts, el pintallavis escampat pel rostre a la manera d´un pallasso grotesc, i el darrer vestit de Pedro del Hierro tacat i rebregat. Aquesta desfeta de la seva pulcritud és tan catastròfica que ara la manca d´encants naturals no solament resulta evident al primer cop d´ull sense l´obstacle dels filtres cosmètics, sinó que es veu reforçada amb escreix, i quan per fi s´asserena i enretira les mans del rostre, el seu visatge és tan esfereïdor que fins i tot el retaule major reacciona amb un espetec sorollós, talment com si les imatges dels sants patrons que el guarneixen haguessin fet un esforç coordinat per deseixir-se´n i sortir corrent rere les iaies.

- Pare, per què m´has abandonat??? -implora amb la veu presa per l´emoció i els ulls fits en la cúpula, i tot seguit es felicita per l´encert dramàtic de la frase, que diria haver sentit alguna vegada però que ara no sabria dir on ni quan, i es promet que la recordarà per tal d´anotar-la al seu diari personal quan arribi a casa i faci la crònica detallada d´aquest nou capítol dramàtic de la seva vida.

Dissortadament, el pare espiritual a què s´encomana la nostra heroïna, fundador de l´orde a la qual pertany, no pot escoltar els seus laments perquè és lluny d´allà, sempre atrafegat en les seves tasques d´evangelització, sempre dedicat en cos i ànima a combatre l´amenaça de l´avanç dels nacionalistes, els infidels mesquins que posen en perill la convivència i la unitat hispàniques. "Se´ls hauria de penjar d´algun lloc...", declara en públic tot melangiós. Quina nostàlgia li produeix el record d´aquells temps en què els seus desigs no morien en paraules, sinó en fets! Quina mala pensada que fou la democràcia!

L´Esperanza, quan s´adona que duu el vestit brut i rebregat, llança un xiscle tan estrepitós que fa udolar els gossos del barri, i fins les alarmes dels cotxes propers es disparen. S´alça d´una revolada i intenta arranjar-ne els desperfectes amb manotades nervioses, però és en va, i al final es dóna per vençuda i s´asseu en un banc. Aviat el seu pensament se l´emporta lluny d´allà, i resta tan embadocada en el repàs mental de la seva tragèdia personal que un captaire que ha presenciat tot l´episodi amagat rere una columna aprofita l´avinentesa per furtar-li el moneder de la bossa, i surt del temple cofoi i impressionat per la rapidesa amb què Sant Isidre ha donat resposta a les seves oracions.

Per més esforços que fa, i hem de consignar que no n´ha fet pas pocs, la nostra heroïna no aconsegueix de pair l´allau de crítiques i befes que darrerament ha rebut per la seva apressada fugida de Bombai. "Què esperaven que fes, doncs? Que restés allà i em deixés matar?", es diu. Sembla que no pot capir que hi hagi qui de veres cregui que ella, la comtessa consort de Murillo, una Grande de España, hauria d´haver romàs al costat de la delegació que l´acompanyava, i potser fins troba que aquest retret és d´una ingratitud esbalaïdora, atenent la natura altruista que sempre ha definit la seva exemplar tasca pública, com són, a tall d´exemple, l´endegament del procés de privatització del Canal de Isabel II, amb què permetrà que els madrilenys recuperin la propietat de la seva aigua, o les privatitzacions d´alguns centres sanitaris de la Comunitat de Madrid, amb què els madrilenys de segur gaudiran d´una sanitat de millor qualitat i més propera a la ciutadania.

Tot d´una, els seus ulls es fixen en un fresc dedicat al martiri de Sant Sebastià. La visió del cos mig nu del sant lligat a la soca d´un arbre amb els músculs en tensió, assagetat i amb una expressió de dolor heroic al rostre, la retorna a la realitat, mentre una onada de plaer, mig luxúria mig consol, l´arrabassa de les mans despietades de l´aflicció. Per fi ho veu clar: talment com els màrtirs de l´Església, aquest martiri d´avui serà la glòria de demà que l´entronitzarà a les altures hispàniques. I és amb l´ajut d´aquest pensament consolador que finalment l´Esperanza es refà i abandona la basílica, descalça i amb mitjons, però digna com mai.

Mentrestant, el populatxo, sempre malagraït i envejós de la natura superior dels nobles, es convenç que la grandesa a què fa esment el títol de Grande de España no fa referència a la talla moral.

Qui canta els mals espanta, dona!

El castell de Queralt

NOTA INTRODUCTÒRIA

La Catalunya central és, sense cap mena de dubte, una de les grans desconegudes del territori català, i no crec pas pecar d´exagerat si afirmo que de ben segur l´Anoia ocupa la primera posició d´aquest pòdium d´honor dubtós. Tanmateix això no hauria d´estranyar a ningú (per bé que dubto molt que, a aquestes alçades, cap anoienc se n´estranyi), especialment si tenim en compte que bona part de les moltes guies de promoció turística que edita la Generalitat (la mateixa que pretén exhortar-nos amb un "som-hi!" cada cinc minuts) sovint passen de puntetes per les terres centrals, i en redueixen els llocs d´interès a Montserrat i poca cosa més. Llis i ras: som desconeguts perquè som ignorats, i tot fa pensar que, si seguim per aquest camí, ben aviat esdevindrem una terra tan mítica i misteriosa com l´Atlàntida.

Avui enceto una nova etiqueta on, sota el títol de "l´Anoia", intentaré compilar, en la mesura dels meus possibles, els llocs d´interès de la nostra comarca, que ja us avanço que no són pas pocs. Sóc ben conscient que això no els farà pas més coneguts, atès que aquest bloc no encapçala les llistes de popularitat, però si més no serà la meva manera de reivindicar-los i de recórrer casa nostra amb vosaltres. M´hi voleu acompanyar?

Sant Miquel al castell de Queralt

Encimbellat a l´extrem occidental de la serra de Queralt per damunt dels 850 metres i arran mateix de l´espadat, el conjunt del castell de Queralt segueix dominant amb altivesa el terme municipal de Bellprat, a l´Anoia, malgrat la conjuració concertada per l´abandó humà i el pas indefectible de les centúries.

La primera notícia documental del castell de Queralt és de l´any 976, quan el comte Borrell II n´efectua la venda al vescomte Guitard de Barcelona, per bé que trobem una referència documental indirecta del castell l´any 960, quan el comte Borrell fa donació del castell de la Roqueta (al terme de Sant Martí de Tous) a un fidel seu, i que es troba a tocar del de Queralt. Amb tot, hi ha prou indicis històrics que fan pensar que l´existència d´aquesta fortalesa es remunta al govern del comte Guifre el Pilós, qui va fer repoblar aquestes terres entre els anys 880-897.

La propera notícia documentada que ens arriba del castell és datada l´any 1002, quan Sendred de Gurb, el nou propietari del castell, pledeja en contra del bisbe d´Urgell per defensar els seus drets de propietat sobre la fortalesa. En morir l´antic propietari del castell, els seus dos fills havien venut la totalitat del castell, però cadascú per la seva banda. Així doncs, mentre que l´un l´havia venut a Sendred de Gurb, l´altre l´havia venut al bisbe Sala d´Urgell i, com és lògic, aquesta duplicitat de propietaris va originar el conflicte. Sabem que el judici va celebrar-se a l´església de la Santa Creu de Barcelona, i si bé ens han arribat força detalls del procés, se´n desconeix la sentència. Tot fa pensar, però, que es va sentenciar a favor de Sendred de Gurb, amb la condició de satisfer una indemnització econòmica al bisbe d´Urgell.

A mig camí del castell

Per altra banda, el llinatge de Queralt s´origina a finals del segle XI, quan Guillem Bernat de Gurb decideix adoptar el topònim. Posteriorment, els senyors del castell esdevenen els barons de Queralt, amb un notable patrimoni familiar engreixat amb les diverses infeudacions rebudes d´importants senyors de les comarques veïnes de la Conca de Barberà i la Segarra.

D´aquest període cal destacar la figura de Pere II de Queralt, que fou cavaller de l´orde del Temple, del qual fou comanador de Montsó i lloctinent a Aragó i a Catalunya. Es conta que Pere II de Queralt, conegut amb el sobrenom de Cor de Roure pel seu coratge guerrer, va matar un lleó en un combat concertat a vida o mort per alliberar un presoner amic que era en poder dels moros valencians. En memòria d´aquest fet, a l´escut d´armes sobresurt la figura d´un lleó rampant amb un punyal clavat al pit, i a una de les claus de volta del panteó familiar dels nobles de Queralt, a l´església de Santa Maria de Bell-lloc, Pere II de Queralt és representat lluitant amb un lleó.

Escut dels comtes de Queralt

L´any 1599 els barons de Queralt reben el títol de comtes de Santa Coloma de Queralt, motiu que afavorirà el progressiu abandó del castell a favor d´aquesta vila. Actualment el recinte de la fortalesa es troba força malmès, però encara és evident gran part del perímetre emmurallat, així com murs de la zona residencial, testimonis d´una cisterna i estables, corrals i pallisses. Destaquen del conjunt les restes de Sant Miquel, que fou la capella privada del castell, de la qual encara resten dempeus el mur de ponent i una de les arcades del campanar d´espadanya, a l´extrem del cingle.

Al peu del castell, poc abans d´arribar al cim del turó, trobem l´església romànica de Sant Jaume de Queralt (abans, de Sant Cristòfol), que des del seu origen va exercir les funcions de parròquia, fins que l´any 1425 les va assumir l´església de Sant Salvador, al nucli de Bellprat, després d´una visita efectuada pel bisbe Galceran Sacosta, qui va poder constatar les dificultats d´accés que tenien els habitants.

Sant Jaume de Queralt

Per les seves característiques, aquesta bonica església és pròpia del segle XI. Es compon d´una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular i campanar d´espadanya al mur de ponent. Els murs exteriors són decorats amb arcuacions cegues i bandes llombardes.

El conjunt del castell de Queralt forma part de la complexa xarxa que teixeixen més de 20 castells escampats i aturonats de manera assenyada arreu de la geografia accidentada de la comarca de l´Anoia, i que nasqué per defensar aquestes terres frontereres amb l´Islam, que les ràtzies freqüents van fer tan perilloses.

A l´interès històric de les despulles del castell de Queralt cal afegir l´interès paisatgístic del seu entorn. Cal destacar-ne el bosc del Pany, reconegut com el millor bosc comunal de la comarca, i per al qual fins i tot el conegut polític Pascual Madoz Ibáñez, actiu opositor d´Espartero, va tenir paraules elogioses al seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar: "... van desapareciendo los bosques por las repetidas cortas, siendo ya el único notable por la valentía y la espesura de sus árboles el llamado bosque del Pany, en el término de Bellprat".

Vistes des del castell de Queralt

El castell esdevé una talaia d´excepció per la seva alçada considerable, des d´on s´albira una panoràmica impressionant de les comarques de la Conca de Barberà i l´Anoia. De ben segur que aquest paisatge feréstec de muntanyes cobertes de boscúries inacabables (incloses al Pla d´Espais d´Interès Natural de la Generalitat) esquitxades pels camps de cultiu de les planes farà les delícies del visitant, i li retornarà un bocí de la pau perduda en el tràfec d´aquest món desmanegat.

El castell de Queralt segueix vetllant pels seus dominis

Lluny de casa

La Coruña, 2 de Diciembre de 1941

Sta. Teresa Marimón

Mi querida Teresa:

Estamos en vísperas de Navidad; fiestas que se acostumbra poner en práctica aquel refrán catalán que dice: "Per Nadal, cada ovella al seu corral". Sin embargo para muchos no reza este refrán, pues por ejemplo: yo mismo, no me será posible este año como no me lo fue en el pasado, y en algunos otros más, también pasados.

En estas lejanas tierras de Galicia, no puedo menos que evocar estas fiestas donde tantos años las había pasado en casa en compañía de mis padres y hermanos.

Este año hubiese podido tener la dicha de poder añadir una persona más; la que más quiero en el mundo. Esta persona, eres tú.

Deseo pases muy felices fiestas de Navidad y Año Nuevo, en compañía de tus padres, hermanas y demás personas de tu afecto, y que por muchos años lo puedas celebrar.

Yo por aquí, no creo pasarlas muy felices, puesto que me encuentro como oveja descarriada. Solo, muy solo, puesto que cuanto me rodea, me es completamente indiferente, pero me sentiré dichoso que tú y "cuantos te rodean" las paséis con toda felicidad.

Te quiere mucho tu

José




Avui fa 67 anys que l´avi Josep va escriure aquesta carta a la seva estimada Teresa (qui, temps després, esdevindria la seva muller i, per tant, la meva estimada àvia) des del retir forçós de quatre anys a què el regim franquista va condemnar-lo per tal d´expiar el pecat del republicanisme i "reeducar-lo" per a la "veritat nacional". La carta, que anava acompanyada d´una petita postal nadalenca, hagué de ser escrita en castellà, atès que, com bé sabeu, era l´única llengua oficial i, per altra banda, tota la correspondència era degudament revisada pels oficials abans de ser remesa, no fos cas que contingués al·lusions ofensives a la professió de la mare del dictador o alguna crítica al règim beneït, segons deien, por la gracia de Dios, motiu pel qual calia adreçar-la en "llengua cristiana" (encara avui, quan algú diu allò de "háblame en cristiano", sento un desig irrefrenable de vomitar-li damunt les sabates) per tal que fos intel·ligible per als censors.

Tot plegat no solament explica la llengua en què va redactar-se la carta, sinó les moltes explicacions que mon avi va haver de donar per l´inofensiu refrany català que havia decidit de mantenir en la llengua original, i que de poc no li va costar que la hi requisessin i no arribés al seu amorós destí.

Quan recordo aquest petit episodi familiar, inevitablement em ve al cap l´afirmació que en una ocasió el rei Joan Carles I va etzibar en un d´aquells discursos tan amens a què ens té acostumats. L´objectiu del discurs era cantar les virtuts de la llengua castellana (que, sense cap mena de dubte, en té moltes, i qui ho negui té ben bé pa a l´ull), però... Ai las! Segons el monarca (o segons qui va escriure-li el discurs), el gran èxit de la llengua castellana raïa en el fet que "mai no havia estat imposada, sinó que havien estat els pobles els qui, lliurament, s´hi havien acollit".

He de confessar-vos que, per més vegades que he intentat de trobar una explicació bonhomiosa d´aquesta espifiada tan flagrant, mai no me n´he sortit (qualsevol teoria que pugui aportar una mica de llum a la qüestió, doncs, serà ben rebuda), però no hi ha cap mena de dubte que la sentència és d´una inexactitud històrica alarmant, així com d´una manca de sensibilitat escruixidora, especialment si tenim en compte que, tot i l´enrenou que va generar en el seu moment, la casa reial mai no va fer cap gest per a rectificar-la.

La premsa balear conta que darrerament la Corona ha donat una nova mostra d´insensibilitat en aquest sentit (i en tants d´altres, però no són el tema d´avui). En trobar-se el rei a Menorca per a inaugurar el curs escolar 2008-09, en el moment de descórrer la cortina i descobrir la placa commemorativa de costum, el monarca va trasmudar la cara, i tot seguit va fer palès el desgrat de veure el seu nom escrit en català. "Me llamo Juan Carlos", va dir als presents. Pel que sembla, al rei no li agrada de veure el seu nom traduït, com tampoc no va agradar a molts ciutadans que ho fossin els seus durant aquella repressió lingüística que, sempre d´acord amb les paraules reials, mai no va existir. No cal dir que les autoritats locals es van apressar a disculpar-se, bo i prometent al monarca que hi posarien remei ben aviat.

La veritat és que no en veig pas la necessitat per enlloc. El rei (o el seu assessor, m´és ben igual) sembla desconèixer que l´IEC (l´Institut d´Estudis Catalans), la màxima autoritat acadèmica en llengua catalana reconeguda com a tal per un reial decret signat pel mateix monarca el 26 de novembre de 1976, ha reglat que els noms personals no es tradueixen, a excepció precisament dels noms de reis, papes i sants. Així doncs, mentre que el Sr. Carod-Rovira es diu Josep Lluís, ja sigui aquí o a la Xina popular, el rei, sempre que es trobi a terres de parla catalana, podrà ser anomenat Joan Carles I, malgrat que això pugui no ser del seu gust, la qual cosa és del tot irrellevant. No hem d´oblidar que no parlem pas d´un ciutadà comú, sinó d´una institució, en tant que cap d´estat.

Després hi haurà qui s´estranyi que el sentiment de pertinença a Espanya no hagi quallat a algunes contrades, però el cert és que aquestes manques de tacte reiterades des dels alts estaments de l´Estat no ho posen pas fàcil. En aquest cas concret, podríem fer dues lectures del gest reial: o Joan Carles I no és el monarca de tots els espanyols, o no tothom qui viu a Espanya és espanyol. Que cadascú triï la que li faci més profit.

Amb tot, vull fer de l´entrada d´avui un homenatge afectuós a totes aquelles persones que, sigui per una raó o per una altra, hauran de passar aquestes festes lluny de la gent que estimen. Per a tots ells, doncs, la més càlida de les abraçades, i els millors desigs d´un retrobament ben proper.