dimarts, 25 de novembre de 2008

Solpostada igualadina

És ben sabut pels que em coneixen que sóc un amant de les postes de sol (més que no pas de les albades, que a aquella hora m´estimo més dormir!). La posta de sol duu la promesa del recolliment i el descans nocturns després d´un dia de feina, i és l´hora que ens retorna a casa al costat dels que estimem. Per afegiment, la llum, com si es resistís a morir i volgués fer una darrera temptativa d´arrabassar el firmament a la foscor, esclata i omple el cel de colors i calideses que de retop semblen regraciar-nos la labor de tot el dia.

Diuen (i diuen bé) que una imatge val per mil paraules, de manera que cap paraula meva serà prou sàvia per a descriure amb un mínim d´encert i justícia la màgia d´una posta de sol com ho faran les imatges d´una solpostada d´aquest darrer cap de setmana que va encendre el cel ample d´Igualada, i de què jo vaig ser testimoni d´excepció de casa estant:


A llevant, el Puig d´Aguilera i Montserrat sota un cel d´espígol


A llevant, un llençol de boira acotxa Montserrat


"No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d´enemics o bé d´objectes
que subtilment o astuta ens empresonen.
Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita;
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l´esperança.
Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres del ponent encrespat, la llum esclata."

(Miquel Martí i Pol)


A ponent, la llum esclata


A ponent, la Tossa de Montbui sota un cel en flames


A ponent, la serra de Queralt engoleix el sol

diumenge, 23 de novembre de 2008

Smile

Quan un mal vent entra a casa nostra i amenaça de capgirar-ho tot (i potser fins de fer destrosses irreparables), hom sent que perd el control de la vida que duia i, tot d´una, es troba perdut en un paisatge que abans li era amable i acollidor.

En moments d´una tal desesperació, és més valent qui decideix marxar i provar nova sort a terres estranyes i llunyanes o qui opta per restar i contemplar la desfeta? És més fort qui reïx a mantenir-se immutable i fins i tot rioler o qui gosa afrontar l´amargor de les llàgrimes? Vosaltres què hi diríeu?


Puc avançar-vos que en Charles Chaplin ja hi ha dit la seva i, com no podia ser d´una altra manera, ell és del parer que sempre cal dur un somriure al rostre, per més mal dades que vinguin. Tant és així que fins i tot defensa que un somriure té prou força com per afeblir qualsevol mal vent que vingui a sotragar-nos.


Nascut en una família d´artistes de teatre de varietats, Charles Chaplin fou una mena d´"home del Renaixement" del cinema: actor, compositor, guionista, productor i director, el seu talent extraordinari ben aviat va convertir-lo en una figura de referència obligada en el setè art que encara avui és ben palesa, i del qual el seu vast llegat artístic n´ha esdevingut els fonaments.


L´any 1936, mentre la Guerra Civil esclatava a Espanya, Chaplin dirigia, produïa i protagonitzava
Modern Times, una sàtira sobre la industrialització que, a parer seu, tractava els obrers com si fossin peces inanimades de la complexa maquinària industrial (com podeu veure, tristament el tema encara és d´actualitat). La música de la pel·lícula també va anar a càrrec de Chaplin, per a la qual va compondre un tema principal deliciós que no va passar pas desapercebut al públic.

En realitat, la petja que havia deixat aquella melodia era tan profunda que l´any 1954, gairebé vint anys després d´haver estat composta, els lletristes John Turner i Geoffrey Parsons van decidir de posar-li lletra, i d´aquesta manera va néixer la cançó
Smile:


SMILE


Smile though your heart is aching,
smile even though it´s breaking,

when there are clouds in the sky, you´ll get by

if you smile through your fear and sorrow,

smile and maybe tomorrow

you´ll see the sun come shining through for you;


Light up your face with gladness,

hide every trace of sadness,
although a tear may be ever so near,
that´s the time you must keep on trying,

smile, what´s the use of crying?

You´ll find that life is still worthwhile

if you just smile.



Si la melodia de Chaplin era deliciosa per si sola, amb la lletra de Turner i Parsons (tot fa pensar, però, que fou més mèrit de la mestria de Parsons que no pas del primer, si hem de jutjar per la fama de penques que tenia Turner) el conjunt va esdevenir sublim, de manera que quan Nat "King" Cole va enregristrar-la per primera vegada l´any 1956 per a l´àlbum
Ballads of the Day, la cançó va resultar un èxit absolut de la nit al dia, i de llavors ençà mai no ha deixat de cuejar amb noves versions que la mantenen d´actualitat. Tant és així que, a principis del segle XXI, l´igualadí que us escriu encara recorre sovint a aquesta cançó en cerca de consol en temps de dificultats, i val a dir que mai no li ha fallat.

Com que de somriures més val que en sobrin que no pas en faltin, a continuació us deixo unes quantes versions d´
Smile per tal que cadascú triï la que més li escaigui:



Charles Chaplin. Modern Times (B.S.O.), 1936



Nat "King" Cole. Ballads of the Day, 1956



Judy Garland. The Judy Garland Show, 1964



Natalie Cole. Unforgettable, 1991



Michael Jackson. HIStory, 1995



Elvis Costello. Cruel Smile, 2002



Barbra Streisand. The Movie Album, 2003



Josh Groban. Awake, 2006



"Un dia sense un sol somriure és un dia sense cap profit".
Charles Chaplin


diumenge, 16 de novembre de 2008

En l´aniversari d´un amic

Avui és l´aniversari del meu bon amic Jorge, qui en aquests moments es troba de vacances a Cuba, on podrà celebrar-lo en companyia de la seva amiga Aurora, tal com va fer l´any passat i tal com volia que fos aquest any. M´agradaria celebrar aquest feliç esdeveniment explicant-vos com vaig conèixer en Jorge, qui de llavors ençà ha esdevingut, sense cap mena de dubte, una de les persones més importants de la meva vida (encara que ell no vulgui que sigui dit).

Sabíeu que qui ens va presentar fou la Marilyn Monroe? Sí, sí, no em mireu així, que és ben cert! Per les cares que feu, puc endevinar que en un moment el vostre magí s´ha empescat un parell d´hipòtesis burletes, com ara:

a) En realitat, en Jorge i jo som un parell de vells xarucs excombatents de Corea, on vam coincidir amb la Monroe quan va anar-hi a animar les tropes, i ara que som grans i estem jubilats i desvagats, hem decidit d´endinsar-nos en la blocosfera, bo i fent-nos passar per dos joves atractius, a la manera d´una broma infantívola, o bé

b) Certament, i tal com algunes veus afirmen, la Marilyn Monroe no és morta, sinó que viu un retir tranquil a Montserrat amb l´Elvis Presley, en James Dean, el Rodolfo Valentino, la Maria Callas i el nouvingut Heath Ledger, fastiguejada com estava de la indústria del cinema, el clan Kennedy i la mare que ho va parir tot plegat, de manera que un dia que érem d´excursió a la muntanya vam coincidir a l´ermita de Sant Onofre (que és on s´està l´actriu, com de segur sabeu), i atès que ens coneixia tots dos d´excursions anteriors i coneixia la nostra febre de cinema, va decidir de presentar-nos.

Doncs bé, lamento dir-vos que, llevat del fet empíric que en Jorge i jo som dos joves d´allò més atractius i que certament estem malalts de cinema, tota la resta no són res més que fabulacions vostres (mira que en teniu, d´imaginació!), i en realitat ens vam conèixer a l´Institut Pere Vives Vich d´Igualada fa uns... uns... uns pocs anys (poquíssims, em permeto de matisar). Jo duia una carpeta amb fotografies de la Marilyn, que des de sempre ha estat una debilitat meva, algú per qui sento un profund afecte més enllà del cinema (no és pas endebades que sigui la padrina d´aquest bloc), i quan en Jorge ho va veure, s´originà aquest diàleg:

-¡Vaya! ¿Te gusta Marilyn?
-Sí, y, antes de que me lo digas, ya sé que está muerta, gracias.

I fou amb aquest intercanvi de paraules amables que va néixer la nostra amistat, que m´ha permès de conèixer una persona extraordinària a qui estimo de tot cor, i sense la qual la meva vida seria molt més insubstancial. En Jorge, amb el seu humor mordaç i aquell posat estudiat de persona que pretén semblar dura i indiferent perquè és just el que no és, m´ha acompanyat en els moments de rialles i en els moments de llàgrimes sense fer-hi distincions, i mai no li n´estaré prou agraït.

És ben sabut que en el decurs dels anys el nostre cercle íntim es redueix, i és per això que si alguna vegada girem el cap per veure el passat, inevitablement sentim una punxada de tristor per tota la gent que hi hem deixat. Però si bé és cert que el nostre cercle personal s´empetiteix, també és cert que es fa més clar, més net, més veritable, perquè la gent que resta amb nosaltres són els amics vertaders que sabran acompanyar-nos com cal en aquest viatge tan transcendental i difícil que és la vida. En Jorge és un d´ells. Encara us diré més: ara que vivim temps de crisi, jo puc proclamar als quatre vents que sóc un home ric, perquè tinc els millors companys de viatge que un hom podria somiar.

Així doncs, moltíssimes gràcies a tots i totes per fer-me la vida més dolça i donar-li el sentit que jo tot sol no sabria pas donar-l´hi. Sapigueu que us estimo de tot cor.


Muchas felicidades, Jorge. Nos vemos a la vuelta.



dijous, 13 de novembre de 2008

Les fulles de tardor

La plaça de Cal Font d´Igualada, aquest matí


LES FULLES DE TARDOR
(Premi "Ateneu Igualadí de Poesia", 1987)

Les fulles de tardor formen una catifa,
a sota els xops sobergs i a sota les rouredes.
Gemeguen sota els peus i desprenen olors
d´intimitat suprema, d´acolliment i bes.

Les plego d´una en una. Són fulles trencadisses,
frèvoles, delicades, i a mi que en vull fer versos
amb tacte delicat, sovint se´m fan a miques.
I sento la recança de l´esforç malversat.

Sento encara tristesa per una amor que es perd,
pel miracle esguerrat, per la sentor perduda.
I arreplego més fulles, empès per una dèria,
temorós del fracàs, de la imminent desfeta.

Només en nits humides, a sota el clar de lluna,
enmig d´un ambient tebi, les fulles de tardor
saben amorosir-se i esdevenen flexibles.
Només en nits de lluna, les fulles puc trenar.

Una pau indicible m´envaeix tots els membres,
quan les fulles, tan fràgils, s´han deixat doblegar.
Sembla que el cor s´espongi i el cel tot s´assereni;
beatitud divina pel desig acomplert.

L´acte d´amor, suara, s´ha consumat i resta
el bell teixit de fulles amb la sentor fragant.
I guardo dins de casa, tot l´esperit benigne
de la tardor amorosa, dels dies reposats.

(Josep Ferrer i Bujons)


Un esclat de tardor a la plaça de Cal Font d´Igualada


diumenge, 9 de novembre de 2008

La cérvola blanca

La gorja de la Fou de Tous


En el temps que s´esdevingueren aquests fets, els senyors del castell de Tous –diu la llegenda- eren respectats i considerats com a senyors de molta categoria. Tot era prosperitat i benestar. Tanmateix, els mancava una descendència a qui llegar els seus béns i el seu futur llinatge.

En aquells dies, els boscos del castell eren espessos, molt més extensos que ara i plens de caça major. En una d’aquestes caceres, quan anaven pel bosc de la Devesa, prop de la Fou, s’aparegué als caçadors, com una centella, una cérvola blanca, però se’ls féu fonedissa i no pogueren ni tan sols seguir-li el rastre. Des d’aquell dia, els caçadors la pogueren veure tres o quatre vegades més, però sempre amb els mateixos resultats.

En l’últim intent per atrapar-la, aconseguiren acorralar-la entre unes bardisses i l’espadat de la cinglera, però per més que cercaren no la trobaren. En comptes de la cérvola, trobaren una nena de bolquers, blanca com la llet i rossa com un fil d’or. Davant d’una troballa tan extraordinària, i enmig de la sorpresa general, el senyor se l’endugué amb ell tot dient: “Si Déu no m’ha donat fills, el destí, sigui quin sigui, ens n’ha aconseguit un”. Així, enmig de festes i gran joia, la nena fou adoptada com a filla pels senyors del castell.

Passaren els anys i la noia es convertí en una formosa donzella, envoltada d’admiradors que la pretenien, però tot el que tenia de bonica ho tenia de desdenyosa. Amb gran menyspreu envers els seus pretendents deia que sols seria d’aquell que li portés la cérvola blanca, ja fos viva o morta.

Provaren sort nois vinguts d´arreu, però un per un es donaren per vençuts. Només un d´ells persistí més enllà de tota mesura. Estava tan foll d’amor per la noia, que la gent fins se’n compadia.

Un dia, en trobar-se a la Fou extenuat de cansament, s´assegué al peu d’una balma a descansar una mica. Tot d’una, se li aparegué un pastor que li preguntà:

- Què us passa, que esteu tan abatut?

El jove li explicà el seu desig d’aconseguir la cérvola i el motiu de la seva obstinació, i li contà que seria capaç de fer qualsevol cosa per tal d’aconseguir-ho.

- Potser jo us puc ajudar – li respongué.
- Com?
- A canvi de la vostra ànima.
- Fet!
- Així doncs, veniu al mateix lloc on som a les dotze de la nit. Així que sentireu la primera campanada del rellotge del poble, veureu passar la cérvola. Dispareu tot seguit i serà vostra.

Dites aquestes paraules, desaparegué. Aquell lloc encara avui és conegut com la Cova del Diable, ja que era ben bé ell sota l’aparença d’un pastor.


La balma de la Fou de Tous

Ja de nit, amb l’arc tens a les mans i els ulls a l’aguait per a poder veure la cérvola enmig de la foscor, el jove esperava pacient el primer batec de la campana. Amb el primer so nat del campanar, l’animal, talment com si sortís del no-res, creuà davant seu. Veure la cérvola i disparar la fletxa, fou tot u. La sageta la tocà, però sols la deixà ferida.

Desesperat, es cregué burlat com tantes altres vegades. Seguí el rastre de la sang, boscúria endins, pels llocs més tenebrosos d’aquell indret. Quan hagué passat el tros més atapeït, aparegué davant els seus ulls la visió més fantàstica que mai no havia vist: una meravellosa balma s´obria enmig del boscatge, i del cim brollava una cascada cristal·lina que formava un llac d’aigües profundes i verdoses, arrecerades per les voltes de pedra i el fullatge espès del bosc. Però encara més sorprenent que la visió de la balma fou trobar la noia que ell estimava asseguda a la vora del llac, amb la cérvola ferida reposant damunt la seva falda mentre la guaria amb les mans.

Es llançà als peus de la noia, i de genolls li digué:

- Jo he complert la condició que calia perquè fossis meva. Em faràs, doncs, aquesta mercè?
- Compliré la promesa, però abans deixa’m fer-te una proposta.
- Demana’m el que vulguis.
- Et proposo fugir d’aquest món. Només lluny d´aquí podrem viure junts per sempre.

Tan bon punt ell acceptà la proposta, el llac s´obrí i la terra els engolí per sempre.

Ni ell, ni ella, ni la cérvola han tornat a ser vistos després d’aquell dia.

(Extret de "Tous, memòria viva. Relats i llegendes". Elisa Vidal. Editorial Claret)


El saltant de la Fou de Tous

****

Llegeixo que el llop ha tornat a casa nostra i el cor em fa un salt, però no pas de por, sinó d´alegria infinita. Després de gairebé una centúria extingit dels nostres boscos, el llop ha tornat per voluntat pròpia provinent d´Itàlia, i tímidament comença a ensenyorir-se del Parc Natural del Cadí-Moixeró, des d´on fa excursions expedicionàries a comarques veïnes de l´Anoia, com el Solsonès (hi ha qui diu haver-lo vist fins a les contrades del Moianès). Trobo que és una d´aquelles notícies que ajuden l´esperança a refer-se dels embats de la destrucció mediambiental, i ens confirma que, malgrat la niciesa humana, la natura segueix lluitant i obrint-se camí.

En els darrers anys, isards, cabirols i cabres salvatges (com les que ara habiten la muntanya de Montserrat), per posar uns pocs exemples, han tornat a passejar-se pel territori català, i val a dir que la seva reintroducció, com en el cas de l´ós, sovint no ha estat exempta de polèmica, aviciat com està l´ésser humà a creure´s l´únic propietari del planeta. Amb tot, i atret per la recuperació d´espècies animals que s´ha esdevingut als nostres boscos, el llop ha tornat a les contrades catalanes per reclamar el seu paper de depredador regulador de les poblacions d´aquests mamífers, tal com feia abans, i que en el cas dels senglars comença a ser de necessitat. Vull pensar que no trobarà gaire oposició humana i que les institucions sabran donar-li la protecció deguda.

Tot plegat m´ha recordat la llegenda de la cérvola blanca de Sant Martí de Tous, que ens evoca una època en què els boscos anoiencs també eren poblats per cèrvids, llops i altres bestioles per l´estil. Que algun dia tornarem a veure´ls passejar-se per la comarca? Qui sap?

Mentrestant, llop, sigues benvingut a casa nostra.