dijous, 30 d’octubre de 2008

La primera nevada de la temporada

- Què hi fa vostè, aquí? Duu l´acreditació?
- Ah, doncs... Doncs no, la veritat. És que he vist la porta oberta i he pensat: "Calla, que potser t´estan convidant a entrar perquè puguis avançar una mica de feina..."
- Avançar feina, diu? I per què hauríem de voler que avancés feina? No sap que a cadascú li corresponen tres mesos i prou? Què li fa pensar que vostè mereix un tracte de favor?

- No no, no dic pas que mereixi un tracte de favor... I ara! Però com que la porta era oberta...
- Doncs si la porta era oberta haurà estat per un descuit, i no pas per convidar-lo a entrar! Quines penques! Potser la Tardor ha sortit un moment a fer un cafè i s´ha oblidat de tancar-la, coi!
- Ah, sí, potser ha estat això, és clar...

- Me´n faig creus! He d´estar per les Estacions tot el dia o què hem de fer? No coneixen el procediment, després de tant de temps?

- ...
- No em miri amb aquesta cara de babau, faci´m el favor!!
- Ho sento... No tenia feina, i...

- Doncs massa que en tindré, jo, ara! Guaiti quin desgavell ha organitzat en un moment!

- Si vol, l´ajudo a retirar la neu...

- No toqui res, que ja ha fet prou! Si vol ajudar-me, faci el favor d´anar-se´n a casa ara mateix, Sr. Hivern!
- És que em sap greu, marxar així...

- Que marxi, li dic!!
- Bé, ja marxo, ja marxo... Però em trucaran, oi?

- Adééééu!!!


Doncs sí, amics: l´hivern, que es deu avorrir perquè aquests dies no el reclamen a cap hemisferi, pobrissó, s´ha avançat i ha fet algunes entremaliadures. Va tenir-ne prou amb un sol dia per canviar-nos el paisatge, i Montserrat, Calaf, Pujalt, Montmaneu, la Llacuna i la serra de Miralles, per posar alguns exemples de casa nostra, ahir van estrenar el primer vestit blanc de la temporada. Bé, més que estrenar-lo se´l van emprovar i, ara que hem vist que els cau bé, tenim ganes que se´l tornin a posar i el llueixin uns dies. Així doncs, esperarem amb ànsia la seva tornada, Sr. Hivern! I gràcies per la visita.



Montserrat ahir, vista de casa estant poc abans de la posta de sol

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Troposfera

17 de març de 2008

En Ferran dorm al meu costat. Jo, en canvi, he de fingir que dormo, ja sigui per una necessitat de mimetisme amb l´entorn, ja sigui per l´esperança
il·lusòria que, de tant fingir-ho, al final m´adormiré. Però no és el cas. La veritat és que mai no he reeixit del tot a dormir dalt d´un avió. Vençuda l´esperança de rebre la visita de la son, doncs, em poso a escriure aquest diari. I, en fer-ho, faig comparèixer des de la sala de les frases suades l´expressió "a la llum de la lluna", perquè ara mateix aquesta és tota la llum que rebo, poruc d´encendre el llum individual i desvetllar algun veí de son lleuger. Aquesta contingència justificarà, si més no avui, la deficiència de la meva cal·ligrafia, així com la manca de fidelitat a l´hora de seguir les línies del quadern. I pensar que vaig escollir-lo després d´una llarga deliberació de la qual en vaig fer víctima en Jorge justament per aquest seu tret que m´havia de permetre escriure de manera polida!

Val a dir que no dormir ara mateix també comporta els seus avantatges. He pogut gaudir de la visió d´un perfecte mar de núvols, que en algun moment s´ha tornat tempestuós i ha deixat escapar algun llampec amenaçador. Qui ens acompanya en tot moment és la lluna, que des d´aquesta alçada lluu d´una manera que no es feia sospitar en ullar el cel de la ciutat. Sembla talment una reina en el seu tron, des d´on projecta un focus de llum intensa damunt l´ala de l´avió, i tenyeix tota la resta amb una llum esmorteïda, d´un color perla irreal, que dóna a l´entorn un aspecte de pel·lícula en blanc i negre. Tres estels li fan de corona.

Per un d´aquells girs inesperats del meu caràcter absurd, la tristor s´ha ensenyorit del meu ànim quan hem sortit de Barcelona. Inexplicablement, en aquells moments pesaven més els disset dies de llunyania que no pas els disset dies de descobriment d´un país nou que, sigui dit tot passant i per raons òbvies, sempre ha comptat amb la meva curiositat i simpatia. Sóc una persona enyoradissa, no hi puc fer més. Ignoro si és per una feblesa de caràcter o bé per un excés de sedentarisme, però sigui quina sigui la font d´aquest meu taló d´
Aquil·les, el cas és que allunyar-me del meu entorn inevitablement em punxa l´ànim. I mentre jo m´amoïnava amb una garlanda de reflexions lacrimògenes, en Ferran, eufòric, parlava pels descosits, i no desaprofitava cap oportunitat de fer alguna facècia. Quin contrast! Cal consignar que si algú no està a l´alçada de les circumstàncies, aquest sóc jo. Es fa evident que hauré d´aprendre a gestionar els meus atacs d´enyor si vull fer una vida de profit; aquesta evidència fa temps que la tinc ben present.

Malgrat tot, he de dir que aquest viatge em fa molta
il·lusió, i estic ben content de fer-lo. Primerament, pel gaudi de la companyia de qui seu al meu costat i que ara dorm amb la boca badada. En segon lloc, perquè faré la coneixença d´una nació que m´és nova, la qual cosa sempre té bona rebuda. I, finalment, perquè aquest viatge no és solament un viatge en l´espai, sinó que també ho és en el temps. Si tot va bé, podré fer una capbussada en el passat familiar, i el punt de trobada on passat i present s´han de donar la mà es redueix a una adreça: calle Paraguay nº 83 de Florencio Varela.

****

Troposfera
era el pròleg d´allò que jo pretenia que fos una crònica extensa i exhaustiva del meu primer (i confio que no serà pas el darrer) viatge a l´Argentina, el qual, considerant la seva transcendència especial, em calia registrar amb detall. Ve´t aquí la cura meticulosa amb què vaig escollir el petit quadern! El cas és que Troposfera va ser l´únic capítol que vaig escriure, perquè, una vegada vam ser allà, els dies es componien de vint-i-quatre hores de vida aprofitada, com hauria dit Rudyard Kipling, i al final de cada jornada em trobava més mort que viu i, per tant, sense esma d´escriure res. Així doncs, el petit quadern va tornar buit, però el meu esperit va tornar més ple que mai. Voleu saber quina era la transcendència especial d´aquest viatge?

En acabar la guerra civil, el meu avi matern, que havia lluitat al bàndol republicà i havia participat a la batalla de l´Ebre, va ser empresonat i va haver de patir quatre anys de "reciclatge" franquista (que, ben mirat, era la menor de les penes amb què podien comminar-lo). Quan per fi va ser alliberat i va poder tornar a la vida civil, se sentia tan profundament fastiguejat de les manipulacions, la repressió, la militarització i les humiliacions que havia patit com a català a la nova nació que Franco s´havia empescat, que li vingué un rampell (i això, en un home tan reflexiu i calculador com ell, era tota una novetat que va sobresaltar la meva àvia): va decidir que aquell no era el país que volia per als seus fills, de manera que va empaquetar-ho tot i va endur-se tota la família a l´Argentina, bo i gastant els pocs diners que tenien en el passatge d´un vaixell rònec que duia un carregament d´emigrants esparracats a l´altra banda de l´oceà.


Després de quinze dies de viatge gens plaent, finalment van arribar a l´Argentina, esgotats, escurats, temorencs i famolencs. Poc s´imaginaven la rebuda que hi trobarien! La nació va acollir-los amb els braços oberts, i ben aviat en van rebre terres i tota mena de facilitats per tal de poder començar a guanyar-se la vida. D´aquesta manera, poc temps després el meu avi ja havia construït una casa (la meva mare recorda sovint com tota la gent del barri va co
l·laborar en les tasques de construcció, així com el asado popular amb què després van celebrar-ne la conclusió), on van poder dur una vida pròspera i despreocupada. No és estrany que la meva mare servi un record tan esplendorós d´aquells anys!

L´enyorança, però, punxava el meu avi (ja ho veieu: no sóc l´únic enyoradís de la família), i atès que la situació política a l´Argentina va començar a agreujar-se a finals dels anys cinquanta, finalment va decidir d´invertir el procés i tornar a casa, aprofitant l´avinentesa que la dictadura franquista semblava que començava a estovar-se una mica. Això s´esdevingué l´any 1962, i de llavors ençà que ningú de la família no havia tornat mai a l´Argentina. No cal dir que la meva mare sovint es demanava si la caseta que havia construït el seu pare i on havien viscut tan feliços encara era dreta, així que quan vaig tenir l´oportunitat de fer aquest viatge, vaig cuitar a posar-me una fotografia vella de la casa a la butxaca amb l´adreça apuntada al dors per tal d´anar a cercar-la: calle Paraguay nº 83 de Florencio Varela. I poc ens ho esperàvem, però la caseta segueix on la van deixar, i sense haver patit gaire canvis. Aquí la teniu:




Se´m fa difícil explicar-vos el reguitzell d´emocions que va aclaparar-me en aquell moment... Quantes vegades la meva mare, enjogassada, devia creuar aquella porta! Quantes vegades la meva àvia devia trescar en aquell pati amb una cançó als llavis, com sempre feia! Sort vaig tenir d´en Ferran, que va fotografiar la casa des de tots els angles possibles mentre jo intentava pair l´impressió de trobar-me davant per davant amb un bocí de la història de la meva família.


He de dir que, ara que he conegut l´Argentina, em dolen més que mai els comentaris carregats d´ignorància i ingratitud que sovint li dediquen alguns
panxafarts d´aquí, els quals tenen l´habitud de mirar l´Amèrica del Sud i els immigrants que en vénen amb aquell menyspreu condescendent tan propi dels nous rics llardosos. Obliden, però, que l´Argentina i Sud-Amèrica en general van ser la terra d´acollida de bona part dels emigrants que fugien de Franco, on van trobar un bon recer, que no és precisament el que ha estat casa nostra ara que l´han haguda de menester, sense passar per alt els carregaments d´aliments que l´Argentina va enviar a Espanya per pal·liar la fam de la postguerra. L´escriptor capelladí Joan Pinyol ho recull amb molt d´encert en aquesta entrada del seu bloc, que us aconsello de llegir i que convida a reflexionar a qui en sàpiga.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Miss Otis Regrets

Atès que sóc beneitó de mena, sovint em trobo que tinc problemes greus de comprensió de bona part de les coses que s´esdevenen al món. Us posaré un exemple: no entenc ni un borrall de la crisi financera amb què darrerament ens toca esmorzar, dinar i sopar dia sí dia també. Encara us diré més: la meva incapacitat cognitiva és d´un tal grau, que arribo a conclusions estrafolàries, com ara pensar que tot això de la crisi és culpa dels quatre bandarres fills de... del liberalisme (o potser pensàveu en una altra ascendència?) de costum, que són aquells que duen vestit i corbata i es donen aires de grans senyors amb els diners dels altres a la butxaca, amb què fan i desfan sense miraments ni remordiments, capaços com serien de vendre les seves pròpies mares si els en paguessin un bon preu, i als quals, ara que pinten bastos, l´intervenció de l´Estat no els fa pas cap fàstic, per més liberals que diguin que són.

La beneiteria, però, també té els seus avantatges, com són els dons de l´embadocament i la fascinació infinits davant la mestria dels grans genis, que permet de gaudir-ne d´una manera que no coneix mesura. Això és justament el que sempre em passa amb el mestre Cole Porter, les cançons del qual són tan plenes de gràcia i enginy que mai no deixen de meravellar-me.

Aquest popular compositor i lletrista nord-americà va escriure més de mil cançons en el decurs de la seva vida, la majoria per al teatre, i els seus musicals van omplir (i, de fet, encara omplen) les sales d´arreu, molts dels quals han esdevingut clàssics indiscutibles del gènere, bo i convertint Porter en tot un referent, una mena de figura paterna del teatre musical.


Tot això fa al cas perquè una cançó de Porter em ronda pel cap des de fa dies, i voldria aprofitar l´avinentesa per a convidar-vos a escoltar-la.
Miss Otis Regrets va ser composta l´any 1934 i, malgrat que és de les poques cançons de Porter que no pertanyen a cap obra teatral, la crec un exemple ben il·lustratiu de la genialitat de l´autor.

En aquesta cançó Porter ens explica la història ben tràgica d´una dama que fa un mal final arran de la coneixença d´un home. Això, comptat i debatut, no té res d´original, però l´enginy de Porter es fa palès en l´enfocament que dóna al tema: la història de la dissortada dama d´alta societat ens la conta la seva serventa, a qui la protagonista, en un excés de zel a observar les bones formes, ha enviat per excusar la seva absència d´un dinar de societat davant la seva amfitriona.

D´aquesta manera, Porter converteix una història tràgica en un relat patètic amb què parodia una determinada classe social que ell coneixia prou bé, atès que era la seva, per bé que no arriba a ser despietat del tot, i deixa entreveure un punt de compassió per aquella gent de vides i costums absurds.


A parer meu, la versió més acurada i fidel a l´esperit de la cançó que s´ha fet fins el dia d´avui és la que lluu la veu d´Ella Fitzgerald, que és justament la que us convido a escoltar tot seguit. I, ja que hi som posats, us n´adjunto la lletra original i la traducció per tal de no deixar escapar ni una engruna de la mestria de Porter:






MISS OTIS REGRETS


Miss Otis regrets, she´s unable to lunch today, madam,

Miss Otis regrets, she´s unable to lunch today.

She is sorry to be delayed,
but last evening down in Lover´s Lane she strayed, madam,

Miss Otis regrets, she´s unable to lunch today.


When she woke up and found that her dream of love was gone, madam,
She ran to the man who had led her so far astray,

and from under her velvet gown,

she drew a gun and shot her lover down, madam,

Miss Otis regrets, she´s unable to lunch today.


When the mob came and got her and dragged her from the jail, madam,

they strung her upon the old willow across the way,

and the moment before she died,

she lifted up her lovely head and cried, madam...
Miss Otis regrets, she´s unable to lunch today.

Miss Otis regrets, she´s unable to lunch today.


Música i lletra: Cole Porter



LA SENYORA OTIS HO LAMENTA


La Senyora Otis ho lamenta, però avui no podrà venir a dinar, senyora,
La Senyora Otis ho lamenta, però avui no podrà pas venir a dinar.

Lamenta profundament el retard,
però la nit passada trobà la desgràcia al Carrer dels Amants, senyora,
la Senyora Otis ho lamenta, però avui no podrà venir a dinar.

Quan es despertà i s´adonà que el seu somni d´amor s´havia esvaït, senyora,

empaità l´home que l´havia dut pel camí de la perdició,

i de sota el seu vestit de vellut

tragué una pistola i disparà al seu amant, senyora,
la Senyora Otis ho lamenta, però avui no podrà venir a dinar.


Quan la gentalla vingué i l´arrossegà fora de la presó, senyora,

la penjaren al vell salze que hi ha al mig del camí,

i, just abans de morir,
alçà la seva bonica testa i plorà, senyora...

La Senyora Otis ho lamenta, però avui no podrà venir a dinar.

La Senyora Otis ho lamenta, però avui no podrà pas venir a dinar.



diumenge, 12 d’octubre de 2008

Una habitació amb vistes


Poques coses em plauen tant com la contemplació d´aquest paisatge, i és per això que tot sovint faig parada davant la finestra. Tant se val l´hora del dia: quan trobo un moment, m´hi planto i faig el badoc una estona, silenciós i amb la ment en blanc. Si alguna cabòria bregava per llevar-me la calma, és segur que la visió de les nostres muntanyes me la retornarà.

El cas és que, per més vegades que les hagi vistes, mai no em canso de mirar-les, i sempre em meravello de la capacitat infinita de transformació del paisatge: ara un núvol, ara un raig de sol; ara un boirim, ara un ruixat o una nevada.
Certament som uns privilegiats, i jo en sóc testimoni d´excepció des del menjador de casa, al bell mig d´Igualada.

Un cordó verd cenyeix la cintura de la ciutat, que creix confiada a l´empara de serres atapeïdes de boscúries. En alguns casos és tanta l´espessor del boscatge que l´obaga del vessant nord de les serres més altes abriga els anomenats "boscos negres", com són els de les serres de Feixes i Orpinell, les serres de Miralles-Queralt o les serres d´Ancosa-Montagut. No és pas endebades que hagin estat incloses al Pla d´Espais d´Interès Natural de la Generalitat. Natura desbordada a l´abast de la mà, a frec de la ciutat.


Encara recordo la vegada que tornava de Madrid amb el sobreexplotat pont aeri. Contemplava les planúries despullades de la Meseta a través de la finestreta de l´avió, i planyia ben sincerament la dissort d´aquella gent de tenir un paisatge tan trist. En apropar-nos a casa, però, quin canvi tan esplendorós! De l´avió estant vaig poder guaitar el perfil d´Igualada i el seu cinyell de muntanyes verdes, i tot d´una la terra em va tornar a semblar un paratge amable i generós.


No hi puc fer més: això és casa meva.

dijous, 9 d’octubre de 2008

Children of Men

No recordo haver sortit mai del cinema amb l´estómac tan capgirat com la vegada que vaig veure Children of Men (que, de manera sorprenent, a Espanya va rebre el títol literal de Hijos de los hombres en comptes de títols més creatius del tipus Se armó la gorda, Qué vida tan perra o El mundo y Theo se van al "peo", que són les joies a què ens tenen acostumats perquè deuen creure que som beneits, però que gairebé mai tenen res a veure amb el títol original). He de fer constar que no sóc un espectador pusil·lànime, i per afegiment les meves ingestes de cinema han estat tan abundoses i variades que m´han donat un estómac d´acer, de manera que és rar el cas en què una pel·lícula arribi a afectar-me. Amb tot, Children of Men va vèncer totes les meves resistències, i vaig sortir tan atuït del cinema que durant una estona l´única cosa que encertava a dir era "Jo no vull viure en un món així... Jo no vull viure en un món així..." (l´amic Jorge pot testimoniar-ho millor que ningú, atès que vam veure-la plegats i va patir un atuïment semblant). Perquè, si bé la pel·lícula ha estat classificada en el gènere de la ciència-ficció, tot fa pensar que caldria encunyar un nou gènere que la definís d´una manera més escaient i precisa, com ara "drama futurista" o, si encara es vol filar més prim, "drama històricofuturista" (el drama, però, és present en tots els casos).




Basada en la
novel·la homònima de l´escriptora britànica Phyllis Dorothy James, l´acció s´esdevé al Regne Unit l´any 2027, i ens parla d´un futur descoratjador en què el terrorisme global i un devessall de conflictes bèl·lics han esfondrat bona part de les societats i governs del món, mentre l´exhauriment dels recursos naturals, la contaminació extrema i la destrucció del medi ambient han estès la fam i tota mena de pandèmies arreu del globus, essent la infertilitat humana la més letal de totes. Tant és així que el darrer ésser humà a néixer, un argentí anomenat Diego, ja té divuit anys, i el relat s´inicia precisament amb la notícia del seu assassinat, del qual tots els mitjans de comunicació es fan ressò i que colpeix fortament l´opinió pública, atès que Diego, pel fet de ser la persona més jove de la terra, havia esdevingut una mena de símbol, i cadascun dels detalls de la seva vida, per més insignificant que fos, era d´interès públic.

Theo, el protagonista que interpreta de manera impecable l´actor Clive Owen, s´assabenta de la notícia quan és a una cafeteria poc abans d´anar a treballar, i la rep amb una fredor que d´entrada sorprèn l´espectador. Aviat descobrirem, però, que Theo és un buròcrata a qui el pes d´una realitat massa feixuga l´ha convertit en una persona apàtica, indiferent a la deshumanització i la injustícia que l´envolten. I no és pas estrany: la vida és difícil arreu, però enlloc es mostra tan crua com a Londres, de manera que la indiferència esdevé forçosament un sinònim de supervivència.

En realitat tot fa pensar que el Regne Unit és l´únic govern que encara resisteix les escomeses de la desfeta global, però per aconseguir-ho ha adoptat una política totalitària de repressió i control social despietats, que inclou l´expulsió de tots els estrangers davant l´amenaça creixent i incontrolable del terrorisme global. Paradoxalment, el país rep allaus d´immigrants
il·legals que cerquen l´empara del darrer estat supervivent, la qual cosa no fa res més que agreujar la conflictivitat social i radicalitzar la repressió política, fins al punt que la vida a les ciutats esdevé del tot insuportable i es produeix un èxode important de població al camp, com és el cas del personatge que interpreta el genial Michael Caine, a qui l´aïllament rural permet de fer-se una vida a la mida del seu gust.

Qui encara no hagi vist la
pel·lícula del director Alfonso Cuarón ha de saber que Theo rebrà un bon mastegot que el desvetllarà de la seva apatia de la mà de The Fishes, un grup rebel contrari a la política totalitària del govern que lluita pels drets dels immigrants, i que prova d´ocultar i protegir una jove refugiada africana que (agafeu-vos fort!) està embarassada. No cal dir que els coneixements burocràtics de Theo seran d´una importància cabdal per al cas, i us avanço que la resolució no és pas poc emotiva. Podeu donar un cop d´ull al tràiler per fer boca:





No deixa de ser significatiu que bona part dels relats que ens parlen del futur tinguin un caire catastrofista i desesperançat (animo a qui tingui temps a fer-ne una recerca exhaustiva i convertir-la en l´objecte d´una tesi, perquè el tema s´ho val). En aquest sentit, Children of Men no és pas original, certament. L´originalitat de la
pel·lícula, doncs, rau en el tractament: mentre que bona part dels relats futuristes solen entretenir-se en recreacions fantasioses del progrés tecnològic, Children of Men recalca els factors polítics i socials, i en fa una anàlisi prou acurada. El procediment d´aquesta anàlisi ha estat tan senzill i assenyat com aplicar teories evolutives als conflictes i problemàtiques actuals. D´aquesta manera s´aconsegueix que les conclusions estiguin ben fonamentades, i espaordeix només de pensar que, llevat que les coses canviïn molt, la resolució que la pel·lícula suposa a temes com l´exhauriment dels recursos naturals, l´amenaça del terrorisme global o el creixent intervencionisme de l´Estat en la vida privada dels ciutadans participa més del món real que no pas de la ciència-ficció (i jo no vull viure en un món així... Jo no vull viure en un món així...). Sigui quin sigui el cas, la pel·lícula convida a reflexionar, tot i que els qui ho haurien de fer de segur que no s´hi entretindran pas.




Children of Men no és recent, però darrerament n´he escoltat la banda sonora, i això m´ha fet recordar-la. Malgrat que el compositor anglès Sir John Tavener no pertany al món de la música cinematogràfica, ell va ser l´escollit per ocupar-se de la partitura de la pel·lícula, per a la qual va compondre una peça de quinze minuts escassos de durada que duu per títol Fragments of a Prayer, i que s´adiu d´una manera perfecta amb l´esperit del relat.

Tavener era, sense cap mena de dubte, la millor opció per al cas: la música d´aquest compositor anglès, fortament influenciat pel misticisme de l´Església Ortodoxa Russa (a la qual va pertànyer), és aspra, despullada d´ornaments innecessaris i, per tant, punyent i directa. En escoltar-la és inevitable de recordar-nos d´alguns dels seus coetanis, com són Arvo Pärt o Henryk Górecki, amb els quals comparteix moltes afinitats teòriques i estilístiques. De fet,
Fragments of a Prayer sovint recorda la Simfonia núm. 3 de Górecki (per cert, molt recomanable!).

Atès que quinze minuts de música són del tot insuficients per a una
pel·lícula de gairebé dues hores de durada, la resta de la banda sonora la conformen altres peces de John Tavener, moltes de les quals no són altra cosa que transcripcions per a orquestra d´obres que en el seu moment havien estat compostes per a cor a capella (bona part del gruix de l´obra de Tavener és composta per a aquest tipus de formació), com és el cas del petit tast que us convido a fer a continuació, i que de segur us evocarà l´esperit de Children of Men: