dimecres, 27 d’agost de 2008

L´amargor del comiat

Avui hem acompanyat el meu oncle a l´aeroport, després d´haver-se estat a casa amb nosaltres encara no una setmana. La seva visita ha estat tot un esdeveniment familiar, atès que feia setze anys des de la nostra darrera trobada. Aquests pocs dies han estat, doncs, una temptativa (evidentment en va) de recuperar el temps perdut, i en aquest procés desesperat i contra rellotge he pogut fer la coneixença d´una persona que ha sabut mantenir-se bonhomiosa malgrat haver-les passat magres. A tot estirar, i només quan creu que ningú l´observa, un vel fi de decepció vital li enfosqueix un xic el visatge.

Durant aquests dies s´han dit moltes coses, però es fa evident que són moltes més les que no s´han dit. Amb tot, he sabut que darrerament ha consagrat el poc temps que la feina li deixa lliure a la tasca sempre heròica i mai prou valorada d´escriure un llibre, que fins el dia d´avui l´engreixen gairebé tres-centes pàgines. Part de l´acció se situa al poble anoienc de Sant Martí de Tous, que ell conegué de jove. Aprofitant la seva estada amb nosaltres, va voler apropar-se al poble per tal de refrescar-lo a la memòria i, de pas, fer-ne algunes fotografies que li facilitin una descripció d´escenaris més acurada, i jo vaig decidir d´acompanyar-lo en la seva "excursió literària".
Després de fer-hi una llarga passejada i un bon grapat de fotografies, el meu oncle va constatar amb orgull que la memòria no l´havia traït pas gaire, de manera que no li caldrà fer massa canvis a les seves descripcions recreades.


La Fou. Sant Martí de Tous


Qui no conegui el poble de Tous ha de saber que es troba a poc més de 10 quilòmetres al sud-oest d´Igualada, al bell mig d´un paratge feréstec de bellesa natural incomparable, on l´embolcallen boscúries, camps d´ametllers i cereals, rieres, torrents i saltants d´aigua (com el de la Fou), a recer de la frondosa serra de Miralles, que s´alça per damunt dels 850 metres i esdevé una atalaia perfecta de la contrada, on els únics sons que destorben el silenci dominant són la piuladissa d´ocells i el lladruc d´algun gos. El poble, que compta amb no gaire més de mil habitants, conserva l´encant dels carrers estrets i costeruts, de l´aixopluc ombrós de les voltes, de l´empedrat de les petites places frescoses, dels balcons de geranis florits, de la cantarella plena d´alegrois de les campanes de l´església parroquial... Domina tot el conjunt la mola orgullosa del castell,
que des del punt més elevat vetlla el municipi de manera eficient i silenciosa fa més de mil anys, i que ha estat molt vinculat a la meva família (que ningú s´imagini una història d´alts llinatges: la meva àvia era la majordoma dels antics propietaris, i mon avi el jardiner). Feu-me cas: si mai esteu desvagats, el poble de Sant Martí de Tous i el seu entorn privilegiat curull de natura generosa i ermites esparses bé mereixen una visita que de segur us escombrarà l´avorriment de l´ànim.


Castell de Sant Martí de Tous


Després d´aquests dies d´agradós retrobament, avui he sentit una punxada dolorosa carregada de tristesa quan he vist l´oncle allunyar-se entre la gentada de l´aeroport arrossegant la seva petita maleta. Caldrà que passin setze anys més per retrobar-nos? Ningú no ho sap. Però una cosa és certa: detesto els comiats.


En primer terme, Sant Martí de Tous; Igualada i Montserrat al fons


dimecres, 20 d’agost de 2008

Salvem Montserrat!



Quan vaig assabentar-me que l´Ajuntament de Collbató havia decidit d´ampliar l´actual polígon industrial del municipi fins al peu del massís de Montserrat, a tocar del parc natural de la muntanya, vaig caure en la indignació. No podia creure que un ens públic (és a dir: pagat pels ciutadans i, per tant, al servei dels ciutadans, i no pas viceversa) posés en perill d´una manera tan barruda un paratge de tanta importància natural i simbòlica com és Montserrat. Dit d´una altra manera: qualsevol persona que no tingui pa a l´ull sabrà veure que Montserrat esdevé un símbol històric, nacional i espiritual de valor incalculable per al poble català, el vertader cor bategant de Catalunya, com sabrà copsar que un país tan petit i tan poblat com el nostre difícilment pot comptar amb gaire patrimoni natural, motiu pel qual una joia tan extraordinària com Montserrat (i que, cal consignar-ho, rep el mateix nombre anual de visitants que La Sagrada Família) mereix esforços redoblats per preservar-ne la conservació.





Tampoc podia entendre la poca repercussió que havia tingut la notícia als mitjans de comunicació, molts dels quals, malgrat vanar-se de ser la “veu nacional”, presten poca o gens d´atenció més enllà de l´anècdota curiosa a qualsevol esdeveniment nat defora de la zona metropolitana en un sentit estricte. Però siguem clars: Catalunya somiqueja molt, i no dic pas que sense raó, en veure´s víctima del centralisme desmesurat de l´estat central, però és evident que administra la mateixa medecina a la seva ciutadania. Així doncs, seria recomanable que de tant en tant practiquéssim una mica l´autocrítica si no volem que la paradoxa, la hipocresia i el cinisme actuals s´enquistin irremeiablement.





Amb tot, vaig decidir documentar-me de valent, i després d´això vaig enviar la següent carta de denúncia a la premsa local i nacional amb la intenció de fer una mica de soroll, que fou publicada a principis del passat mes de juliol:



NO ENS OBLIDEM DE MONTSERRAT


Un ajuntament passa per dificultats econòmiques (una circumstància que sempre fa de mal pair, especialment si considerem els múltiples i costosos tributs municipals amb què els ciutadans contribuïm a la salut pecuniària dels nostres ajuntaments), i a fi de resoldre la seva penosa situació decideix des d´una còmoda i descarada unilateralitat requalificar 21 hectàrees de sòl agrícola per convertir-les en sòl industrial, i d´aquesta manera promoure-hi una ampliació del tot desorbitada de l´actual polígon industrial, tràmit que, sigui dit tot passant, no sols beneficiarà el consistori, sinó que també sadollarà els interessos de dos remarcats empresaris del sector privat (vés qui ho havia de dir!)

Al primer cop d´ull, l´argument de la “pel·lícula” (i tant de bo que només fos això: una pel·lícula dolenta) es presenta d´una vulgaritat aclaparadora, gairebé insultant, atès que conté els ingredients més típics i tòpics dels nostres dies: la prepotència de les institucions públiques, l´imperi del diner, el menyspreu pel món rural... L´originalitat de la història, doncs, rau en el fet que els terrenys que hauran de rebre el baptisme del ciment es troben al peu de la muntanya de Montserrat, a tocar del parc natural que, segons es diu, nasqué per protegir el massís i el seu entorn.

Considerant l´incalculable valor (sí, senyors: per més que costi de creure, encara hi ha coses que no es poden traduir en diners) natural, espiritual i simbòlic del paratge, la ciutadania es mobilitzà amb rapidesa, i féu arribar la seva oposició amb més d´un miler d´al·legacions i setanta mil signatures sota el braç. Malgrat tot, l´ajuntament (de Collbató, ja podem dir-ho) ha desestimat totes les al·legacions, ha desoït la veu popular i ha aprovat alegrement l´ampliació del polígon industrial, tot fent del feudalisme el seu estendard. Així mateix, els partidaris de la requalificació, en un intent barroer d´apaivagar els ànims, han adduït que l´ampliació “no posarà en perill el parc natural de la muntanya”. ¿Hem de creure, doncs, que els fums i les emissions industrials seran assenyats i obedients i no creuaran els límits del polígon? ¿Hem de creure que l´abastament d´aigua que hauran de menester tantes indústries no afectarà el cabal de les fonts naturals del parc? ¿Hem de creure que l´increment del trànsit de mercaderies no pertorbarà la vida de la fauna del parc natural? ¿O potser senzillament hem de creure que se´ns rifen?

Recentment, els catalans van ser convidats a una consulta popular per escollir quines eren, a parer seu, les deu meravelles del territori català. Els resultats no podien ser més contundents: Montserrat és “la joia de la corona”, el gran orgull del poble català. Malauradament, no tothom percep aquest massís de la mateixa manera, i fins i tot hi ha qui es permet el luxe de potinejar-lo en nom de tots. Amb tot, la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat encara ha de dir l´última paraula, i l´esperança, la darrera d´abandonar el bot, demana de pensar que potser el govern català serà més respectuós amb el voler del poble que representa. En qualsevol cas, i mentre arriba el seu dictamen, els catalans podem fer sentir la nostra veu, i plataformes com “Salvem Montserrat!” (http://www.salvemmontserrat.org/), a tall d´exemple, ens ofereixen el megàfon per a fer-ho.












La resposta de l´Ajuntament de Collbató no es féu esperar, i dues setmanes després aparegué la rèplica del consistori als mateixos mitjans. Val a dir que l´autora de la carta ni tan sols fou la regidora de Medi Ambient, com hauria estat escaient, càrrec que exerceix la mateixa alcaldessa. En lloc d´això, qui em respongué fou la regidora d´Hisenda, la qual em titllà d´ignorant, defensà que el polígon industrial no podia afectar les fonts del parc natural perquè l´autovia li era una “barrera infranquejable” (!!??) i aprofità l´avinentesa per fer una mica de publicitat de les excel·lències de l´equip de govern actual, que de tant com estima els seus ciutadans cada nit els agombola i els dóna el petonet de bona nit.


Imagino que la regidora esperava que després del seu desplegament de condescendència i del “poder de la seva dialèctica” jo romandria arraulit i tremolós en un racó, avergonyit d´haver gosat a bordar a l´autoritat. En comptes d´això, vaig decidir d´escriure una contrarèplica, que podeu llegir tot seguit:



EL FUTUR DE MONTSERRAT A DEBAT


Vull agrair de manera sincera la resposta que l´Ajuntament de Collbató ha donat a la meva carta publicada per alguns mitjans, tot fent un exercici saludable de diàleg entre institucions i ciutadania. Malauradament, aquest diàleg no ha estat tan notable per als més de 1.200 collbatonins que han presentat al·legacions al pla d´ampliació del polígon industrial al peu de Montserrat, ni per als membres de la plataforma “Salvem Montserrat” (http://www.salvemmontserrat.org/), com tampoc ho ha estat per a la resta d´opositors locals i de fora. En aquest mateix sentit, si considerem que una ampliació d´aquesta magnitud amenaça de capgirar l´actual perfil del poble, tradicionalment rural i residencial, es fa evident que el deure del consistori en el moment de redactar el pla era ser molt curós i fer-se ressò de les diverses sensibilitats veïnals, com sembla que no ha estat el cas. És per això que ratifico la meva afirmació anterior: l´Ajuntament de Collbató ha actuat des de la més absoluta unilateralitat.


Així mateix, afirmar que aquest projecte fou legitimat a les urnes per la ciutadania de Collbató és d´una pobresa democràtica escruixidora. En tot cas, els resultats electorals van legitimar l´actual equip de govern a fer-se càrrec de l´administració del consistori, però ni de bon tros pressuposen la conformitat ciutadana a la totalitat dels programes polítics dels partits que el conformen, com bé expliciten les 1.200 al·legacions veïnals d´un poble que compta amb poc més de 3.500 habitants.


En la seva rèplica, la regidora Ana M. Úbeda també afirma (val a dir que de manera força pueril) que l´ampliació del polígon industrial no afectarà el cabal de les fonts del parc natural de Montserrat, atès que la zona industrial s´emplaça a l´altra banda de l´autovia A-2. La Sra. Úbeda, que de fet és regidora d´Hisenda i Urbanisme, sembla desconèixer que una autovia no és una barrera natural per a cap aqüífer, i la sobreexplotació que actualment ja pateix l´aqüífer local posa en greu perill els nivells freàtics que reverteixen en els recursos hídrics del parc natural.


Per altra banda, la regidora omet en el seu discurs (segurament per un descuit) que la representant de la Conselleria de Medi Ambient finalment va votar en contra del projecte a la Comissió d´Urbanisme de Catalunya, atès que el consistori collbatoní va fer cas omís de les precisions del seu informe. De la mateixa manera, la Sra. Úbeda omet (de ben segur que un altre descuit fortuït) el dictamen desfavorable emès des del Centre d´Estudis Comarcals del Baix Llobregat, així com els informes desfavorables dels Serveis Tècnics de les regidories de Medi Ambient i Urbanisme de l´ajuntament que representa. Finalment, i per acabar d´engreixar la llista d´omissions de la regidora, cal remarcar que a les darreries la secció local d´ERC ha retirat el seu suport al pla d´ampliació, si bé la Sra. Úbeda encara l´inclou a la seva enumeració d´agents favorables.


L´evidència que l´actual model de desenvolupament humà és insostenible es fa més palesa dia rere dia. Tanmateix, encara són molts els dirigents i responsables polítics que s´entesten a apostar de manera exclusiva per la indústria i afins, fins al punt que la seva obstinació ha assolit nivells de dèria malaltissa, i mentre pertot el territori creix una xarxa de polígons industrials mig buits (o mig plens, tot dependrà del tarannà i estat d´ànim de l´espectador), avui el nostre país pateix insuficiències greus en un sector tan crucial com és el primari.


Amb tot, Collbató compta amb dos instruments de gran valor estratègic per trencar aquesta sinergia i protagonitzar un nou model de creixement més coherent amb els temps actuals, com són l´entorn privilegiat de Montserrat i el projecte del Parc Rural a l´empara del Departament d´Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat. De ben segur que un major aprofundiment d´aquests recursos obriria noves vies per al desenvolupament i benestar del municipi.


No dubto que hi haurà qui dirà que un igualadí com jo no n´ha de fer res, del destí de Collbató, i reconec que és cert en una bona part. Tot i això, i per tal de defensar la meva “intromissió”, per un moment voldria fer meves les paraules del genial escriptor nord-americà Upton Sinclair: “Les terres pertanyen als seus amos, però el paisatge tan sols pertany a qui sap apreciar-lo”. Això m´inclou a mi i a tots els catalans que ens estimem el paratge de la muntanya de Montserrat.














He d´agrair ben sincerament el suport que he rebut dels companys de la plataforma "Salvem Montserrat!", que des de la publicació de la primera carta es posaren en contacte amb mi per felicitar-me i animar-me, i de manera més concreta a en Josep Estradé, membre de l´esmentada plataforma i regidor a l´Ajuntament de Collbató pel GIC, qui al seu torn escrigué una altra carta per fer una mica de llum a les tenebres de la rèplica de la regidora d´Hisenda del consistori i defensar-me alhora.


Així doncs, moltíssimes gràcies per tot, i moltes felicitats per la vostra feina! Endavant amb la lluita!




divendres, 15 d’agost de 2008

dimecres, 13 d’agost de 2008

ROMA. La Ciutat del Vaticà

Tant se val quines són les nostres creences religioses (això en cas de tenir-ne). Si mai tenim la gran ventura de trobar-nos a Roma, i en cas que disposem de prou dies, no n´hauríem de marxar sense abans haver visitat la Ciutat del Vaticà. Les raons són d´una contundència com n´hi ha poques: la Santa Seu aglutina una de les col·leccions d´art més importants del món. Si algú troba que aquest primer argument és insuficient (de debò que no n´hi ha prou?), encara resta una segona raó d´importància a tenir en compte: bona part dels tresors que guarda són obres cabdals de la història de l´art, vertaderes joies de la humanitat.



LA BASÍLICA DE SANT PERE DEL VATICÀ


El Papa Juli II manà construir l´edifici actual l´any 1506, que fou emplaçat damunt l´antic santuari que acollia les despulles de l´apòstol Sant Pere. El procés de construcció, que s´allargà prop d´una centúria, fou encapçalat pels grans mestres del Renaixement i el Barroc, tals com Bramante, Michelangelo o Bernini.





Mai no oblidaré la impressió que vaig patir quan vaig entrar a la basílica. Les seves dimensions colossals i la magnificència de la seva decoració transmeten una estranya sensació d´irrealitat que es barreja amb sentiments de pau, harmonia i plenitud. He de dir, però, que res em va commoure tant com trobar-me davant per davant amb La Pietà de Michelangelo, malgrat que un vidre de protecció me´n separava (i benvingut sia, que prou disgustos li han donat!). La bellesa senzilla de la verge, el seu dolor contingut, la fragilitat del cos inert de Crist... Tot plegat em va deixar embadalit, i vaig restar una bona estona palplantat com un badoc davant l´escultura, completament aliè a la resta d´encants de l´edifici, que no són pas pocs! No ho podia evitar: La Pietà sempre ha estat una de les meves obres escultòriques predilectes, de manera que sentia una mena d´incredulitat (“què hi faig jo, davant d´aquesta meravella?”) coronada de privilegi. Potser us semblaré un exagerat, però és ben cert si us dic que em sentia un privilegiat de poder contemplar-la en directe, i vaig decidir aprofitar l´avinentesa per copsar i retenir a la memòria tots els detalls possibles; i això, amics, vol el seu temps!





Quan per fi vaig tornar al planeta terra, vaig seguir la meva passejada tranquil·la per la basílica, moment en què, com no podia ser d´una altra manera, la meva atenció es va fixar en el majestuós baldaquí que presideix l´edifici amb solemnitat des del seu lloc preferent. Aquest dosser magnífic, obra de Bernini, es compon de quatre columnes salomòniques de 20 metres d´alçada, i és emplaçat a l´encreuament de les dues naus de la basílica, just damunt del sepulcre de l´apòstol i per sota de la cúpula de Michelangelo. Una curiositat: Bernini va aprofitar el bronze sobrer d´una restauració del Panteó de Roma encarregada pel Papa Urbà VIII per construir-lo.





Una cosa és segura: d´entre les moltes obres d´art que curullen la basílica, cap sorprèn i meravella amb tanta rotunditat com ho fa la cúpula de Michelangelo. Amb una alçada de 136 metres i un diàmetre de 42 metres esdevé la cúpula més gran de tot Roma, la qual cosa enlloc té tant de mèrit com aquí, especialment si considerem que Roma és la ciutat amb més cúpules de tot el món. La preciosa decoració interior de mosaics és obra del mestre Giuseppe Cesari. Malgrat les seves dimensions colossals, la sensació de lleugeresa domina el conjunt. Tothom qui camina sota la cúpula ho fa amb la vista alçada i amb cara de babau sorprès; si no em creieu, fixeu-vos-hi bé i ja m´ho explicareu! Val a dir que és inevitable, com ho és la sensació que la cúpula ens xucla amunt, sensació que per uns breus moments ens fa sentir més lleugers que d´habitud.





Si caminar sota la cúpula sembla que ens doni ales, fer-ho des de dalt del llanternó ens ofereix la immensitat de què gaudeixen els ocells quan les despleguen i alcen el vol. L´ascens al cim no és pas fàcil, motiu pel qual les autoritats no es cansen d´advertir que les persones que pateixen de claustrofòbia o tenen una baixa forma física no ho haurien d´intentar pas. Gràcies a això vaig deduir que la dona que caminava davant meu no parlava l´italià, ni l´anglès o el francès, llengües amb què l´avís era pertot arreu, atès que a mig camí va patir un atac de pànic memorable per a la fruïció de tots els qui érem a prop d´ella. Amb tot, la pujada per l´infinita escala de cargol cega i minvant em va semblar interessant i fins divertida, i un cop dalt l´esforç no podia rebre una recompensa millor. Ho podeu jutjar vosaltres mateixos:





Recomano de visitar el Vaticà quan ja porteu uns dies a Roma, de manera que les vistes des de la cúpula es veuran enriquides pel reconeixement dels espais recorreguts els dies anteriors. "Si ara morís", vaig pensar des del sostre de Roma, "moriria immensament feliç".



ELS MUSEUS VATICANS


Els antics palaus renaixentistes dels Papes són avui la seu d´una de les coleccions d´art més importants del món. L´origen palatí de les dependències es fa palès arreu: a l´elegant decoració de les sales i les galeries, a les nobles escalinates guarnides amb balustrades de marbre, al disseny de les fonts i els brolladors dels patis interiors... Continent i contingut es conjuminen per esdevenir plegats una obra d´art global i majúscula que venç la resistència del pobre visitant, que acaba la seva visita ebri d´art i ferit de beutat.





El Cortile della Pigna, la majestuosa porta d´entrada que ens dóna la benvinguda a les col·leccions d´art egipci, grec i romà, serà un dels primers impactes arquitectònics que rebrem. Tal com indica el seu nom, el "Pati de la Pinya" lluu una pinya gegantina de bronze, que temps enrere havia format part de la decoració d´una antiga font romana (imaginem-nos, per un moment, les dimensions colossals que devia tenir la font!), avui emmarcada dins un nínxol projectat per Pirro Ligorio.





Un cop som dins, de seguida ens ve a trobar l´impressionant conjunt escultòric Laocoont i els seus fills, del qual l´autor romà Plini el Vell escrigué:


"Ha de situar-se per davant de totes, no només de l´art de l´estatuària, sinó també de l´art de la pintura. Fou esculpida en un únic bloc de marbre pels excel·lents artistes de Rodes Agesandre, Polidor i Atenodor, i representa Laocoont, els seus fills i les serps admirablement enroscades."





Aquesta obra magna de la història de l´estatuària, com bé afirma Plini, va desaparèixer durant centúries, i no fou redescoberta fins l´any 1506. Per un d´aquells capricis de l´atzar, Michelangelo era present en el moment de la descoberta, i la visió de l´obra, tan plena de moviment i tensió dramàtica, l´impactà fortament; tant fou així, que des d´aleshores esdevingué una font freqüent d´inspiració, segons les pròpies paraules del geni del Renaixement.


Si mai passegeu per la Sala dels Bustos m´agradarà que m´expliqueu la sensació que us ha transmès. Personalment, quan vaig trobar-me davant dels retrats de tants ciutadans romans que havien viscut en aquella mateixa ciutat fa dos mil anys, em vaig sentir una mica com si fos un intrús, com una mena de tafaner poca-solta. El cas és que no vaig poder estar-me de fitar-los un a un de ben a prop mentre intentava endevinar el seu caràcter i la vida que havien portat per les faccions dels seus rostres i les expressions de les mirades. Un plaer certament morbós.





Milers d´obres d´art cabdals a tort i a dret i, novament, Michelangelo protagonitza el clímax. Quan per fi vaig entrar a la Capella Sixtina, l´impacte va ser tan gros que vaig notar que les cames em feien figa, i em va caldre seure tot seguit. Us ben asseguro que no exagero pas, però m´heu d´entendre: aquesta vegada no em trobava davant per davant d´una obra d´art que jo hagués venerat des de les classes d´art a l´institut, sinó que em trobava dins mateix de l´obra artística, embolcallat per la mestria sense rival de Michelangelo. Val a dir que la quantitat d´estímuls que rebem a la capella és tan gran que certament és recomanable de seure i anar-los paint amb calma, malgrat el xivarri dels turistes (entesos: jo també era un turista, però m´estava assegut i callat com un bon minyó!). Michelangelo va menester set anys per completar el fresc d´El Judici Final des que el Papa Pau III li fes l´encàrrec, de la mateixa manera que li calgué una bastida especial que ell mateix s´empescà per pintar el fresc del sostre, en aquest cas encarregat pel Papa Juli II força anys abans de pintar El Judici Final.





Certament la Capella Sixtina ha fet vessar molts rius de tinta, però després de veure-la penso que encara no se n´ha dit prou. Ara, si m´ho permeteu, m´agradaria quedar-me una estona aquí assegut, en silenci. De segur que no trobaré cap lloc millor que aquest per perfeccionar els meus dots de badoc, i vull aprofitar-lo com Déu mana. Aneu fent via, que ja us atraparé.






Viatge a Roma; extracte. Estiu de 2006.

Fotografies: Roberto López Juárez.

dilluns, 11 d’agost de 2008

La Verità velata da Berlusconi

Malauradament no estic gaire versat en les Sagrades Escriptures, i encara menys si són de natura profètica, de manera que em caldrà desempolsar-les i donar una ullada atenta al llibre de l´Apocalipsi, perquè crec possible trobar-hi algun passatge del tipus: “... I els governants del món enfolliran, envanits per la concentració de poder... I en el paroxisme de la seva decadència abandonaran el poc pudor que servaven, i començaran a vexar obertament i estúpida els seus pobles... Aquest serà el senyal inequívoc que l´Anyell ha començat la lectura del llibre dels set segells”. Altrament no s´explica l´acumulació de befes i despropòsits polítics que s´esdevenen arreu del món, i que comença a assolir vertaderes proporcions de plaga bíblica.


La darrera bajanada d´un cap de govern duu l´autoria de Silvio Berlusconi, pare putatiu de les tan enyorades “Mama Chicho”. El primer ministre italià, sempre amoïnat pel decòrum i la decència, recentment ha fet “corregir” una reproducció del quadre La Verità svelata dal Tempo (La Veritat revelada pel Temps) emplaçada a la sala de premsa del Palazzo Chigi, seu del govern italià.


La pintura, obra del mestre del Barroc Giambattista Tiepolo, mostra la Veritat personificada en una donzella (tot i que, pel que sembla, més aviat n´hauríem de dir una barjaula) que duu la sina nua i que reposa en braços d´un ancià, personificació del Temps. Berlusconi, temorós que la visió de la nuesa de la donzella pogués ferir sensibilitats a flor de pell, i conscient que el pit sempre apareixia dins l´enquadrament de les càmeres de televisió durant les rodes de premsa del govern, finalment ha decidit fer-lo desaparèixer sota un vel decorós, acció que de retruc l´ha convertit en el nou Braghettone de la història de l´art.


Cal consignar que fou el mateix Berlusconi qui, temps enrere, havia escollit aquesta obra per a decorar la sala de premsa de la seu del govern. Sorprèn, doncs, que en el moment de la seva elecció li passés per alt el contingut “indecorós” de la pintura. Val a dir que, si atenem el tarannà que ha fet famós Il Cavaliere, hom sospita que aquest mateix contingut, ara titllat d´inadequat, de segur que fou decisiu a l´hora d´escollir l´obra, per damunt de consideracions artístiques o simbòliques. Sigui quin sigui el cas, seria recomanable que la propera vegada que el primer ministre hagi d´escollir una pintura, temorenc com sembla de ferir les sensibilitats d´altri, aposti per una obra de temàtica més innòcua, com per exemple una natura morta. Però... Ai las! No hem d´oblidar que a les natures mortes hi sovintegen pomes i taronges, l´obscena rodonesa de les quals podria evocar la imatge d´uns pits turgents, i ofendre la candidesa i fragilitat dels espectadors en gran manera. Així doncs, potser fóra millor optar per un asèptic fons blanc i, de pas, declarar Sophia Loren persona non grata pel seu excés de rodoneses.


És evident que allò que ofèn de debò és que un cap de govern, o bé l´equip que diu vetllar per la seva bona imatge, s´ocupi d´unes tals minúcies en comptes de treballar amb més serietat i dedicació pels vertaders interessos i necessitats del poble que representa, en aquest cas l´italià. Tot plegat no deixa de ser una nova mostra que els governants d´arreu, és a dir, els nostres empleats, acusen una manca acreixent de talla política, així com de respecte per la intel·ligència de la ciutadania. Amb tot, i enzes com som, no ens passa per alt el simbolisme de l´episodi: “Berlusconi tapa la Veritat”.


En moments com aquest, no puc deixar de recordar la frase de l´actor Robin Williams a la pel·lícula Man of the Year: “Els polítics són com els bolquers: cal canviar-los sovint i per la mateixa raó”. I encara afegeix: “No ho oblideu a l´hora de votar!” No puc estar-hi més d´acord.






dimecres, 6 d’agost de 2008

Epitalami


Cada vegada que faig la coneixença d´un nou disc de la Maria del Mar Bonet m´emporto una satisfacció ben grata, i el cas del seu darrer treball no ha estat pas una excepció. El disc, que duu per títol Terra Secreta en homenatge al poeta Robert Graves i en referència directa al seu poema The Secret Land, ve amarat dels perfums a què ens té acostumats la cantautora mallorquina: poemes plens de carícies, melodies lleugeres que voleien com un plomissol a l´aire, arranjaments senzills i saborosos com una magrana, salabror de mar i llum mediterrània. Però per damunt de tot trobarem la seva veu preciosa, fresca com una flor que acaba de descloure´s; sempre dolça, sempre elegant. Una veu que, amb el pas dels anys, conserva totes les gràcies i fins en guanya de noves, com ara la calidesa dels greus, que l´han enriquida amb nous colors i li han donat una fermesa i una textura de vellut que fan esborronar com mai.


Us convido a fer-ne un tast, i el bocí que us ofereixo és la meva cançó predilecta del disc, Epitalami, amb música de Joan Bibiloni i lletra del poeta mallorquí Antoni Maria Alcover. El poema de mossèn Alcover, nom amb què l´autor és més conegut, és en veritat la felicitació d´un amic a un altre el dia de les seves noces, i mescla amb mestria la joia i el desig de benaurança de l´amic amb la nostàlgia que sent pel comiat que s´apropa. Us en deixo la lletra:



EPITALAMI


L´aucell dins lo boscatge

canta i més canta, però es veu tot sol:

i per cercar qui momprenga son llenguatge

i amb qui puga niar dins lo ramatge,

sedent d´amor i ditxa emprèn el vol.


L´ametler de la prada

crida la parra que per ell s´enfil,

perquè amb raïms dolços carregada

li vestesca de pàmpol sa brancada

i jugueteig amb ells l´aire gentil.


Surt tendra i agradosa

del cor la cançoneta, tota mel,

i cerca l´eco de la vall frescosa,

perquè la torn dir amb veu misteriosa

i l´enseny a les fonts i aucells del cel.


Aucell amb dolça aimia,

ametler amb la parra pel brancam,

cançó agradosa amb l´eco que volia...

Amic, açò sou vós en aquest dia,

que heu sigueu per a sempre a Déu li clam.


(Mossèn Antoni Maria Alcover)



video

dimarts, 5 d’agost de 2008

Marilyn Monroe


Li ho devia certament, i si hagués encetat aquest bloc parlant d´algú altre que no fos ella, hauria comès una injustícia ben imperdonable. Hi ha deutes que, de tan grans i profunds com són, s´escapen a qualsevol unitat de mesurament que coneguem, com és el cas dels deutes emocionals, que són d´una tal envergadura que ni la gratitud d´una vida sencera mai no els satisfà del tot. Jo vaig contreure un deute emocional amb la Marilyn Monroe fa una pila d´anys, i des de llavors que li sóc deutor, de manera que l´entrada inaugural d´avui pretén ser alguna cosa semblant a una bestreta, tot i que de ben segur que no estarà a l´alçada d´una creditora tan generosa.


Dues passions (per no dir-ne obsessions) m´acompanyen des que era petit: la música i el cinema. Tant és així que no hi ha cap etapa de la meva vida que jo pugui recordar sense la presència d´ambdues. Ben aviat, doncs, vaig començar a devorar discs i pel·lícules a tothora i de manera compulsiva, i enmig d´una afartada cinematogràfica un dia va aparèixer ella. Abans d´aquell dia jo ja havia topat amb molts actors i actrius carismàtics, i fins havia fet un primer esbós barroer del meu Olimp particular de deïtats del cel·luloide. Però ella era diferent. Ella apareixia i ho encenia tot amb el seu físic generós, la gràcia dels seus gestos i el magnetisme de la seva personalitat. Apareixia i ja no podies deixar de mirar-la, encara que romangués immòbil en un segon pla, arraulida i en silenci. Mai no havia vist res de semblant, i he de dir que encara avui no he trobat ningú que se li assembli.


Malgrat que la indústria del cinema es va esforçar de valent a presentar-la tan sols com una dona voluptuosa carregada de sensualitat, la clàssica pin-up decorativa, ella va aconseguir de transcendir aquest estereotip masclista i ens va oferir un tresor de valor incalculable: la sinceritat. Així doncs, en comptes d´aquella imatge de perfecció i sexualitat distants que volien que projectés, ella se´ns va mostrar propera, fràgil, imperfecta, plena de pors i inseguretats, i el públic va valorar i agrair aquest gest de clara franquesa.


Per altra banda, la mal anomenada “rossa ximpleta”, quan s´adonà que l´encasellaven en papers merament decoratius, va empaquetar totes les seves pertinences i abandonà Hollywood d´un dia per l´altre, tot deixant la Twentieth Century Fox amb un pam de nas. S´instal·là a Nova York, es matriculà a la prestigiosa escola d´interpretació Actor´s Studio, a càrrec del mític Lee Strasberg, i fundà la seva pròpia productora, la Marilyn Monroe Productions, a la recerca de papers amb més substància. No cal dir que immediatament l´estudi cinematogràfic va pledejar en contra d´ella per incompliment de contracte, però abans no s´acabés l´any li pagaren 8 milions de dòlars perquè tornés a treballar per a l´estudi.


Paral·lelament a aquests esdeveniments, i a tall de curiositat que ens demostra que certament no era pas ximpleta, poca gent sap que ella tingué un paper decisiu en la carrera musical d´Ella Fitzgerald. La “First Lady of Song”, com se la coneix avui, en aquella època estava arraconada en petits locals nocturns de segona i tercera fila, atesos els molts prejudicis racials d´aquells anys. La Monroe, en adonar-se´n, va decidir treure profit de la seva popularitat, i s´adreçà a l´empresari del Mocambo, el club nocturn més popular de l´època: “Si vostè contracta l´Ella Fitzgerald”, li va dir, “em tindrà cada nit sens falta al seu club asseguda a la taula de la primera fila”. L´empresari no va voler desaprofitar una publicitat tan bona per al seu local, de manera que va contractar la Fitzgerald. Fidel a la paraula donada, Marilyn Monroe es va presentar al Mocambo cada nit, escortada per l´etern seguici de periodistes i curiosos.


Avui es compleixen 46 anys de la seva mort, tan tràgica i prematura; una mort que conté tots els ingredients necessaris per a alimentar les sospites dels "conspiratòfils": estranyes visites nocturnes a la casa de l´actriu (confirmades pels seus veïns), informes policials contradictoris, desaparició d´informes mèdics, manipulació de l´escenari de la seva mort, i noms tan carregats de controvèrsia com són els de John F. Kennedy, Robert F. Kennedy o el llòbrec i temut J. Edgar Hoover.


Fos com fos, el cas és que ens va deixar abans d´hora, i malgrat que han passat tants anys, avui encara la trobem a faltar. Res millor que recordar-la amb un somriure, i aquesta escena tan senzilla i plena de simpatia de The Seven Year Itch (traduïda a Espanya amb el títol gens exacte però adequat de La tentación vive arriba) sembla el mitjà perfecte per a aconseguir-ho:



video