El pare Kolbe

A l´altra cara de la darrera entrada d´aquest bloc, que vaig dedicar de manera afectuosa a Esperanza Aguirre, trobem la figura del pare Maximilià Kolbe, un frare frasciscà polonès que va morir al camp de concentració nazi d´Auschwitz el 14 d´agost de 1941, la història personal del qual bé mereix ser contada pel valuós exemple d´humanitat que conté.

En el decurs de la invasió nazi de Polònia, el pare Kolbe va caure presoner i va ser conduït al camp d´extermini d´Auschwitz, d´on, poc temps després, un presoner va aconseguir fugir. En aquests casos, i a manera de norma dissuasiva, els nazis havien establert que, per cada fugitiu que aconseguís escapar, moririen deu presos escollits a l´atzar, i aquest va ser el protocol que van seguir en aquella ocasió. Un dels escollits va ser el sergent polonès Franciszek Gajowniczek, qui, en saber la dissort del seu destí, va començar a plorar i a lamentar-se per la seva dona i els seus fills. El pare Kolbe, present a l´escena, va demanar d´ocupar el lloc del sergent, bo i al·legant que ell era sacerdot i, per tant, la seva mort no deixaria ningú desemparat. L´oficial nazi s´avingué al canvi.

Així doncs, el pare Kolbe i nou homes més van ser condemnats a morir d´inanició, essent el pare Kolbe el darrer de tots a morir després d´una agonia de tres setmanes. La posterior caiguda del règim nazi va suposar l´alliberament del sergent Franciszek Gajowniczek, qui va poder retornar a casa al costat de la seva muller, tot i que malauradament mai no va tornar a veure els seus fills, els quals havien mort durant la guerra. El sergent polonès va morir l´any 1995 a l´edat de 95 anys, i des del seu alliberament fins a la seva mort mai no va deixar d´anar a Auschwitz any rere any per honorar la memòria del seu salvador.

La història del pare Kolbe és, a banda d´escruixidora, l´exemple clar que encara hi ha esperança, contràriament a allò que podem pensar si un migdia dinem amb les notícies posades, amb què de segur ens convencerem que l´ésser humà ha perdut el nord d´una manera irremeiable. L´acte d´amor infinit pel proïsme d´aquest sacerdot és, sense cap mena de dubte, el millor consol que hom pot trobar en moments de desencant per la raça humana, i poc ens cal la posterior canonització (deixant a banda que, personalment, qüestiono la capacitat de l´Església per a destriar els homes sants dels que no ho són) per adonar-nos del valor del seu exemple.

Maximilià Kolbe

Vaig conèixer la història del pare Kolbe a través del meu admirat Wojciech Kilar, compositor polonès que juntament amb Krzysztof Penderecki i Henryk Górecki ha protagonitzat i definit la influent avantguarda musical de Polònia, i el qual ha contribuït a millorar la meva qualitat de vida de manera substancial, tot sigui dit de passada.

Empès per la meva dèria de cercar obres d´aquest compositor, doncs, fou com un dia vaig topar amb l´extraordinari Requiem Father Kolbe, obra per a orquestra composta l´any 1994 per retre homenatge a la figura del sacerdot, i amb la qual m´agradaria acomiadar l´entrada d´avui, tot oferint-vos-en un petit tast que duu per títol Records d´infantesa: