El castell de Queralt

NOTA INTRODUCTÒRIA

La Catalunya central és, sense cap mena de dubte, una de les grans desconegudes del territori català, i no crec pas pecar d´exagerat si afirmo que de ben segur l´Anoia ocupa la primera posició d´aquest pòdium d´honor dubtós. Tanmateix això no hauria d´estranyar a ningú (per bé que dubto molt que, a aquestes alçades, cap anoienc se n´estranyi), especialment si tenim en compte que bona part de les moltes guies de promoció turística que edita la Generalitat (la mateixa que pretén exhortar-nos amb un "som-hi!" cada cinc minuts) sovint passen de puntetes per les terres centrals, i en redueixen els llocs d´interès a Montserrat i poca cosa més. Llis i ras: som desconeguts perquè som ignorats, i tot fa pensar que, si seguim per aquest camí, ben aviat esdevindrem una terra tan mítica i misteriosa com l´Atlàntida.

Avui enceto una nova etiqueta on, sota el títol de "l´Anoia", intentaré compilar, en la mesura dels meus possibles, els llocs d´interès de la nostra comarca, que ja us avanço que no són pas pocs. Sóc ben conscient que això no els farà pas més coneguts, atès que aquest bloc no encapçala les llistes de popularitat, però si més no serà la meva manera de reivindicar-los i de recórrer casa nostra amb vosaltres. M´hi voleu acompanyar?

Sant Miquel al castell de Queralt

Encimbellat a l´extrem occidental de la serra de Queralt per damunt dels 850 metres i arran mateix de l´espadat, el conjunt del castell de Queralt segueix dominant amb altivesa el terme municipal de Bellprat, a l´Anoia, malgrat la conjuració concertada per l´abandó humà i el pas indefectible de les centúries.

La primera notícia documental del castell de Queralt és de l´any 976, quan el comte Borrell II n´efectua la venda al vescomte Guitard de Barcelona, per bé que trobem una referència documental indirecta del castell l´any 960, quan el comte Borrell fa donació del castell de la Roqueta (al terme de Sant Martí de Tous) a un fidel seu, i que es troba a tocar del de Queralt. Amb tot, hi ha prou indicis històrics que fan pensar que l´existència d´aquesta fortalesa es remunta al govern del comte Guifre el Pilós, qui va fer repoblar aquestes terres entre els anys 880-897.

La propera notícia documentada que ens arriba del castell és datada l´any 1002, quan Sendred de Gurb, el nou propietari del castell, pledeja en contra del bisbe d´Urgell per defensar els seus drets de propietat sobre la fortalesa. En morir l´antic propietari del castell, els seus dos fills havien venut la totalitat del castell, però cadascú per la seva banda. Així doncs, mentre que l´un l´havia venut a Sendred de Gurb, l´altre l´havia venut al bisbe Sala d´Urgell i, com és lògic, aquesta duplicitat de propietaris va originar el conflicte. Sabem que el judici va celebrar-se a l´església de la Santa Creu de Barcelona, i si bé ens han arribat força detalls del procés, se´n desconeix la sentència. Tot fa pensar, però, que es va sentenciar a favor de Sendred de Gurb, amb la condició de satisfer una indemnització econòmica al bisbe d´Urgell.

A mig camí del castell

Per altra banda, el llinatge de Queralt s´origina a finals del segle XI, quan Guillem Bernat de Gurb decideix adoptar el topònim. Posteriorment, els senyors del castell esdevenen els barons de Queralt, amb un notable patrimoni familiar engreixat amb les diverses infeudacions rebudes d´importants senyors de les comarques veïnes de la Conca de Barberà i la Segarra.

D´aquest període cal destacar la figura de Pere II de Queralt, que fou cavaller de l´orde del Temple, del qual fou comanador de Montsó i lloctinent a Aragó i a Catalunya. Es conta que Pere II de Queralt, conegut amb el sobrenom de Cor de Roure pel seu coratge guerrer, va matar un lleó en un combat concertat a vida o mort per alliberar un presoner amic que era en poder dels moros valencians. En memòria d´aquest fet, a l´escut d´armes sobresurt la figura d´un lleó rampant amb un punyal clavat al pit, i a una de les claus de volta del panteó familiar dels nobles de Queralt, a l´església de Santa Maria de Bell-lloc, Pere II de Queralt és representat lluitant amb un lleó.

Escut dels comtes de Queralt

L´any 1599 els barons de Queralt reben el títol de comtes de Santa Coloma de Queralt, motiu que afavorirà el progressiu abandó del castell a favor d´aquesta vila. Actualment el recinte de la fortalesa es troba força malmès, però encara és evident gran part del perímetre emmurallat, així com murs de la zona residencial, testimonis d´una cisterna i estables, corrals i pallisses. Destaquen del conjunt les restes de Sant Miquel, que fou la capella privada del castell, de la qual encara resten dempeus el mur de ponent i una de les arcades del campanar d´espadanya, a l´extrem del cingle.

Al peu del castell, poc abans d´arribar al cim del turó, trobem l´església romànica de Sant Jaume de Queralt (abans, de Sant Cristòfol), que des del seu origen va exercir les funcions de parròquia, fins que l´any 1425 les va assumir l´església de Sant Salvador, al nucli de Bellprat, després d´una visita efectuada pel bisbe Galceran Sacosta, qui va poder constatar les dificultats d´accés que tenien els habitants.

Sant Jaume de Queralt

Per les seves característiques, aquesta bonica església és pròpia del segle XI. Es compon d´una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular i campanar d´espadanya al mur de ponent. Els murs exteriors són decorats amb arcuacions cegues i bandes llombardes.

El conjunt del castell de Queralt forma part de la complexa xarxa que teixeixen més de 20 castells escampats i aturonats de manera assenyada arreu de la geografia accidentada de la comarca de l´Anoia, i que nasqué per defensar aquestes terres frontereres amb l´Islam, que les ràtzies freqüents van fer tan perilloses.

A l´interès històric de les despulles del castell de Queralt cal afegir l´interès paisatgístic del seu entorn. Cal destacar-ne el bosc del Pany, reconegut com el millor bosc comunal de la comarca, i per al qual fins i tot el conegut polític Pascual Madoz Ibáñez, actiu opositor d´Espartero, va tenir paraules elogioses al seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar: "... van desapareciendo los bosques por las repetidas cortas, siendo ya el único notable por la valentía y la espesura de sus árboles el llamado bosque del Pany, en el término de Bellprat".

Vistes des del castell de Queralt

El castell esdevé una talaia d´excepció per la seva alçada considerable, des d´on s´albira una panoràmica impressionant de les comarques de la Conca de Barberà i l´Anoia. De ben segur que aquest paisatge feréstec de muntanyes cobertes de boscúries inacabables (incloses al Pla d´Espais d´Interès Natural de la Generalitat) esquitxades pels camps de cultiu de les planes farà les delícies del visitant, i li retornarà un bocí de la pau perduda en el tràfec d´aquest món desmanegat.

El castell de Queralt segueix vetllant pels seus dominis