En l´aniversari d´un amic

Avui és l´aniversari del meu bon amic Jorge, qui en aquests moments es troba de vacances a Cuba, on podrà celebrar-lo en companyia de la seva amiga Aurora, tal com va fer l´any passat i tal com volia que fos aquest any. M´agradaria celebrar aquest feliç esdeveniment explicant-vos com vaig conèixer en Jorge, qui de llavors ençà ha esdevingut, sense cap mena de dubte, una de les persones més importants de la meva vida (encara que ell no vulgui que sigui dit).

Sabíeu que qui ens va presentar fou la Marilyn Monroe? Sí, sí, no em mireu així, que és ben cert! Per les cares que feu, puc endevinar que en un moment el vostre magí s´ha empescat un parell d´hipòtesis burletes, com ara:

a) En realitat, en Jorge i jo som un parell de vells xarucs excombatents de Corea, on vam coincidir amb la Monroe quan va anar-hi a animar les tropes, i ara que som grans i estem jubilats i desvagats, hem decidit d´endinsar-nos en la blocosfera, bo i fent-nos passar per dos joves atractius, a la manera d´una broma infantívola, o bé

b) Certament, i tal com algunes veus afirmen, la Marilyn Monroe no és morta, sinó que viu un retir tranquil a Montserrat amb l´Elvis Presley, en James Dean, el Rodolfo Valentino, la Maria Callas i el nouvingut Heath Ledger, fastiguejada com estava de la indústria del cinema, el clan Kennedy i la mare que ho va parir tot plegat, de manera que un dia que érem d´excursió a la muntanya vam coincidir a l´ermita de Sant Onofre (que és on s´està l´actriu, com de segur sabeu), i atès que ens coneixia tots dos d´excursions anteriors i coneixia la nostra febre de cinema, va decidir de presentar-nos.

Doncs bé, lamento dir-vos que, llevat del fet empíric que en Jorge i jo som dos joves d´allò més atractius i que certament estem malalts de cinema, tota la resta no són res més que fabulacions vostres (mira que en teniu, d´imaginació!), i en realitat ens vam conèixer a l´Institut Pere Vives Vich d´Igualada fa uns... uns... uns pocs anys (poquíssims, em permeto de matisar). Jo duia una carpeta amb fotografies de la Marilyn, que des de sempre ha estat una debilitat meva, algú per qui sento un profund afecte més enllà del cinema (no és pas endebades que sigui la padrina d´aquest bloc), i quan en Jorge ho va veure, s´originà aquest diàleg:

-¡Vaya! ¿Te gusta Marilyn?
-Sí, y, antes de que me lo digas, ya sé que está muerta, gracias.

I fou amb aquest intercanvi de paraules amables que va néixer la nostra amistat, que m´ha permès de conèixer una persona extraordinària a qui estimo de tot cor, i sense la qual la meva vida seria molt més insubstancial. En Jorge, amb el seu humor mordaç i aquell posat estudiat de persona que pretén semblar dura i indiferent perquè és just el que no és, m´ha acompanyat en els moments de rialles i en els moments de llàgrimes sense fer-hi distincions, i mai no li n´estaré prou agraït.

És ben sabut que en el decurs dels anys el nostre cercle íntim es redueix, i és per això que si alguna vegada girem el cap per veure el passat, inevitablement sentim una punxada de tristor per tota la gent que hi hem deixat. Però si bé és cert que el nostre cercle personal s´empetiteix, també és cert que es fa més clar, més net, més veritable, perquè la gent que resta amb nosaltres són els amics vertaders que sabran acompanyar-nos com cal en aquest viatge tan transcendental i difícil que és la vida. En Jorge és un d´ells. Encara us diré més: ara que vivim temps de crisi, jo puc proclamar als quatre vents que sóc un home ric, perquè tinc els millors companys de viatge que un hom podria somiar.

Així doncs, moltíssimes gràcies a tots i totes per fer-me la vida més dolça i donar-li el sentit que jo tot sol no sabria pas donar-l´hi. Sapigueu que us estimo de tot cor.

Muchas felicidades, Jorge. Nos vemos a la vuelta.