Una habitació amb vistes

Poques coses em plauen tant com la contemplació d´aquest paisatge, i és per això que tot sovint faig parada davant la finestra. Tant se val l´hora del dia: quan trobo un moment, m´hi planto i faig el badoc una estona, silenciós i amb la ment en blanc. Si alguna cabòria bregava per llevar-me la calma, és segur que la visió de les nostres muntanyes me la retornarà.

El cas és que, per més vegades que les hagi vistes, mai no em canso de mirar-les, i sempre em meravello de la capacitat infinita de transformació del paisatge: ara un núvol, ara un raig de sol; ara un boirim, ara un ruixat o una nevada. Certament som uns privilegiats, i jo en sóc testimoni d´excepció des del menjador de casa, al bell mig d´Igualada.

Un cordó verd cenyeix la cintura de la ciutat, que creix confiada a l´empara de serres atapeïdes de boscúries. En alguns casos és tanta l´espessor del boscatge que l´obaga del vessant nord de les serres més altes abriga els anomenats "boscos negres", com són els de les serres de Feixes i Orpinell, les serres de Miralles-Queralt o les serres d´Ancosa-Montagut. No és pas endebades que hagin estat incloses al Pla d´Espais d´Interès Natural de la Generalitat. Natura desbordada a l´abast de la mà, a frec de la ciutat.

Encara recordo la vegada que tornava de Madrid amb el sobreexplotat pont aeri. Contemplava les planúries despullades de la Meseta a través de la finestreta de l´avió, i planyia ben sincerament la dissort d´aquella gent de tenir un paisatge tan trist. En apropar-nos a casa, però, quin canvi tan esplendorós! De l´avió estant vaig poder guaitar el perfil d´Igualada i el seu cinyell de muntanyes verdes, i tot d´una la terra em va tornar a semblar un paratge amable i generós.

No hi puc fer més: això és casa meva.