Troposfera

17 de març de 2008

En Ferran dorm al meu costat. Jo, en canvi, he de fingir que dormo, ja sigui per una necessitat de mimetisme amb l´entorn, ja sigui per l´esperança il·lusòria que, de tant fingir-ho, al final m´adormiré. Però no és el cas. La veritat és que mai no he reeixit del tot a dormir dalt d´un avió. Vençuda l´esperança de rebre la visita de la son, doncs, em poso a escriure aquest diari. I, en fer-ho, faig comparèixer des de la sala de les frases suades l´expressió "a la llum de la lluna", perquè ara mateix aquesta és tota la llum que rebo, poruc d´encendre el llum individual i desvetllar algun veí de son lleuger. Aquesta contingència justificarà, si més no avui, la deficiència de la meva cal·ligrafia, així com la manca de fidelitat a l´hora de seguir les línies del quadern. I pensar que vaig escollir-lo després d´una llarga deliberació de la qual en vaig fer víctima en Jorge justament per aquest seu tret que m´havia de permetre escriure de manera polida!

Val a dir que no dormir ara mateix també comporta els seus avantatges. He pogut gaudir de la visió d´un perfecte mar de núvols, que en algun moment s´ha tornat tempestuós i ha deixat escapar algun llampec amenaçador. Qui ens acompanya en tot moment és la lluna, que des d´aquesta alçada lluu d´una manera que no es feia sospitar en ullar el cel de la ciutat. Sembla talment una reina en el seu tron, des d´on projecta un focus de llum intensa damunt l´ala de l´avió, i tenyeix tota la resta amb una llum esmorteïda, d´un color perla irreal, que dóna a l´entorn un aspecte de pel·lícula en blanc i negre. Tres estels li fan de corona.

Per un d´aquells girs inesperats del meu caràcter absurd, la tristor s´ha ensenyorit del meu ànim quan hem sortit de Barcelona. Inexplicablement, en aquells moments pesaven més els disset dies de llunyania que no pas els disset dies de descobriment d´un país nou que, sigui dit tot passant i per raons òbvies, sempre ha comptat amb la meva curiositat i simpatia. Sóc una persona enyoradissa, no hi puc fer més. Ignoro si és per una feblesa de caràcter o bé per un excés de sedentarisme, però sigui quina sigui la font d´aquest meu taló d´Aquil·les, el cas és que allunyar-me del meu entorn inevitablement em punxa l´ànim. I mentre jo m´amoïnava amb una garlanda de reflexions lacrimògenes, en Ferran, eufòric, parlava pels descosits, i no desaprofitava cap oportunitat de fer alguna facècia. Quin contrast! Cal consignar que si algú no està a l´alçada de les circumstàncies, aquest sóc jo. Es fa evident que hauré d´aprendre a gestionar els meus atacs d´enyor si vull fer una vida de profit; aquesta evidència fa temps que la tinc ben present.

Malgrat tot, he de dir que aquest viatge em fa molta il·lusió, i estic ben content de fer-lo. Primerament, pel gaudi de la companyia de qui seu al meu costat i que ara dorm amb la boca badada. En segon lloc, perquè faré la coneixença d´una nació que m´és nova, la qual cosa sempre té bona rebuda. I, finalment, perquè aquest viatge no és solament un viatge en l´espai, sinó que també ho és en el temps. Si tot va bé, podré fer una capbussada en el passat familiar, i el punt de trobada on passat i present s´han de donar la mà es redueix a una adreça: calle Paraguay nº 83 de Florencio Varela.

****

Troposfera era el pròleg d´allò que jo pretenia que fos una crònica extensa i exhaustiva del meu primer (i confio que no serà pas el darrer) viatge a l´Argentina, el qual, considerant la seva transcendència especial, em calia registrar amb detall. Ve´t aquí la cura meticulosa amb què vaig escollir el petit quadern! El cas és que Troposfera va ser l´únic capítol que vaig escriure, perquè, una vegada vam ser allà, els dies es componien de vint-i-quatre hores de vida aprofitada, com hauria dit Rudyard Kipling, i al final de cada jornada em trobava més mort que viu i, per tant, sense esma d´escriure res. Així doncs, el petit quadern va tornar buit, però el meu esperit va tornar més ple que mai. Voleu saber quina era la transcendència especial d´aquest viatge?

En acabar la guerra civil, el meu avi matern, que havia lluitat al bàndol republicà i havia participat a la batalla de l´Ebre, va ser empresonat i va haver de patir quatre anys de "reciclatge" franquista (que, ben mirat, era la menor de les penes amb què podien comminar-lo). Quan per fi va ser alliberat i va poder tornar a la vida civil, se sentia tan profundament fastiguejat de les manipulacions, la repressió, la militarització i les humiliacions que havia patit com a català a la nova nació que Franco s´havia empescat, que li vingué un rampell (i això, en un home tan reflexiu i calculador com ell, era tota una novetat que va sobresaltar la meva àvia): va decidir que aquell no era el país que volia per als seus fills, de manera que va empaquetar-ho tot i va endur-se tota la família a l´Argentina, bo i gastant els pocs diners que tenien en el passatge d´un vaixell rònec que duia un carregament d´emigrants esparracats a l´altra banda de l´oceà.

Després de quinze dies de viatge gens plaent, finalment van arribar a l´Argentina, esgotats, escurats, temorencs i famolencs. Poc s´imaginaven la rebuda que hi trobarien! La nació va acollir-los amb els braços oberts, i ben aviat en van rebre terres i tota mena de facilitats per tal de poder començar a guanyar-se la vida. D´aquesta manera, poc temps després el meu avi ja havia construït una casa (la meva mare recorda sovint com tota la gent del barri va col·laborar en les tasques de construcció, així com el asado popular amb què després van celebrar-ne la conclusió), on van poder dur una vida pròspera i despreocupada. No és estrany que la meva mare servi un record tan esplendorós d´aquells anys!

L´enyorança, però, punxava el meu avi (ja ho veieu: no sóc l´únic enyoradís de la família), i atès que la situació política a l´Argentina va començar a agreujar-se a finals dels anys cinquanta, finalment va decidir d´invertir el procés i tornar a casa, aprofitant l´avinentesa que la dictadura franquista semblava que començava a estovar-se una mica. Això s´esdevingué l´any 1962, i de llavors ençà que ningú de la família no havia tornat mai a l´Argentina. No cal dir que la meva mare sovint es demanava si la caseta que havia construït el seu pare i on havien viscut tan feliços encara era dreta, així que quan vaig tenir l´oportunitat de fer aquest viatge, vaig cuitar a posar-me una fotografia vella de la casa a la butxaca amb l´adreça apuntada al dors per tal d´anar a cercar-la: calle Paraguay nº 83 de Florencio Varela. I poc ens ho esperàvem, però la caseta segueix on la van deixar, i sense haver patit gaire canvis. Aquí la teniu:




Se´m fa difícil explicar-vos el reguitzell d´emocions que va aclaparar-me en aquell moment... Quantes vegades la meva mare, enjogassada, devia creuar aquella porta! Quantes vegades la meva àvia devia trescar en aquell pati amb una cançó als llavis, com sempre feia! Sort vaig tenir d´en Ferran, que va fotografiar la casa des de tots els angles possibles mentre jo intentava pair l´impressió de trobar-me davant per davant amb un bocí de la història de la meva família.

He de dir que, ara que he conegut l´Argentina, em dolen més que mai els comentaris carregats d´ignorància i ingratitud que sovint li dediquen alguns panxafarts d´aquí, els quals tenen l´habitud de mirar l´Amèrica del Sud i els immigrants que en vénen amb aquell menyspreu condescendent tan propi dels nous rics llardosos. Obliden, però, que l´Argentina i Sud-Amèrica en general van ser la terra d´acollida de bona part dels emigrants que fugien de Franco, on van trobar un bon recer, que no és precisament el que ha estat casa nostra ara que l´han haguda de menester, sense passar per alt els carregaments d´aliments que l´Argentina va enviar a Espanya per pal·liar la fam de la postguerra. L´escriptor capelladí Joan Pinyol ho recull amb molt d´encert en aquesta entrada del seu bloc, que us aconsello de llegir i que convida a reflexionar a qui en sàpiga.