Children of Men

No recordo haver sortit mai del cinema amb l´estómac tan capgirat com la vegada que vaig veure Children of Men (que, de manera sorprenent, a Espanya va rebre el títol literal de Hijos de los hombres en comptes de títols més creatius del tipus Se armó la gorda, Qué vida tan perra o El mundo y Theo se van al "peo", que són les joies a què ens tenen acostumats perquè deuen creure que som beneits, però que gairebé mai tenen res a veure amb el títol original). He de fer constar que no sóc un espectador pusil·lànime, i per afegiment les meves ingestes de cinema han estat tan abundoses i variades que m´han donat un estómac d´acer, de manera que és rar el cas en què una pel·lícula arribi a afectar-me. Amb tot, Children of Men va vèncer totes les meves resistències, i vaig sortir tan atuït del cinema que durant una estona l´única cosa que encertava a dir era "Jo no vull viure en un món així... Jo no vull viure en un món així..." (l´amic Jorge pot testimoniar-ho millor que ningú, atès que vam veure-la plegats i va patir un atuïment semblant). Perquè, si bé la pel·lícula ha estat classificada en el gènere de la ciència-ficció, tot fa pensar que caldria encunyar un nou gènere que la definís d´una manera més escaient i precisa, com ara "drama futurista" o, si encara es vol filar més prim, "drama històricofuturista" (el drama, però, és present en tots els casos).




Basada en la novel·la homònima de l´escriptora britànica Phyllis Dorothy James, l´acció s´esdevé al Regne Unit l´any 2027, i ens parla d´un futur descoratjador en què el terrorisme global i un devessall de conflictes bèl·lics han esfondrat bona part de les societats i governs del món, mentre l´exhauriment dels recursos naturals, la contaminació extrema i la destrucció del medi ambient han estès la fam i tota mena de pandèmies arreu del globus, essent la infertilitat humana la més letal de totes. Tant és així que el darrer ésser humà a néixer, un argentí anomenat Diego, ja té divuit anys, i el relat s´inicia precisament amb la notícia del seu assassinat, del qual tots els mitjans de comunicació es fan ressò i que colpeix fortament l´opinió pública, atès que Diego, pel fet de ser la persona més jove de la terra, havia esdevingut una mena de símbol, i cadascun dels detalls de la seva vida, per més insignificant que fos, era d´interès públic.

Theo, el protagonista que interpreta de manera impecable l´actor Clive Owen, s´assabenta de la notícia quan és a una cafeteria poc abans d´anar a treballar, i la rep amb una fredor que d´entrada sorprèn l´espectador. Aviat descobrirem, però, que Theo és un buròcrata a qui el pes d´una realitat massa feixuga l´ha convertit en una persona apàtica, indiferent a la deshumanització i la injustícia que l´envolten. I no és pas estrany: la vida és difícil arreu, però enlloc es mostra tan crua com a Londres, de manera que la indiferència esdevé forçosament un sinònim de supervivència.

En realitat tot fa pensar que el Regne Unit és l´únic govern que encara resisteix les escomeses de la desfeta global, però per aconseguir-ho ha adoptat una política totalitària de repressió i control social despietats, que inclou l´expulsió de tots els estrangers davant l´amenaça creixent i incontrolable del terrorisme global. Paradoxalment, el país rep allaus d´immigrants il·legals que cerquen l´empara del darrer estat supervivent, la qual cosa no fa res més que agreujar la conflictivitat social i radicalitzar la repressió política, fins al punt que la vida a les ciutats esdevé del tot insuportable i es produeix un èxode important de població al camp, com és el cas del personatge que interpreta el genial Michael Caine, a qui l´aïllament rural permet de fer-se una vida a la mida del seu gust.

Qui encara no hagi vist la pel·lícula del director Alfonso Cuarón ha de saber que Theo rebrà un bon mastegot que el desvetllarà de la seva apatia de la mà de The Fishes, un grup rebel contrari a la política totalitària del govern que lluita pels drets dels immigrants, i que prova d´ocultar i protegir una jove refugiada africana que (agafeu-vos fort!) està embarassada. No cal dir que els coneixements burocràtics de Theo seran d´una importància cabdal per al cas, i us avanço que la resolució no és pas poc emotiva. Podeu donar un cop d´ull al tràiler per fer boca:





No deixa de ser significatiu que bona part dels relats que ens parlen del futur tinguin un caire catastrofista i desesperançat (animo a qui tingui temps a fer-ne una recerca exhaustiva i convertir-la en l´objecte d´una tesi, perquè el tema s´ho val). En aquest sentit, Children of Men no és pas original, certament. L´originalitat de la pel·lícula, doncs, rau en el tractament: mentre que bona part dels relats futuristes solen entretenir-se en recreacions fantasioses del progrés tecnològic, Children of Men recalca els factors polítics i socials, i en fa una anàlisi prou acurada. El procediment d´aquesta anàlisi ha estat tan senzill i assenyat com aplicar teories evolutives als conflictes i problemàtiques actuals. D´aquesta manera s´aconsegueix que les conclusions estiguin ben fonamentades, i espaordeix només de pensar que, llevat que les coses canviïn molt, la resolució que la pel·lícula suposa a temes com l´exhauriment dels recursos naturals, l´amenaça del terrorisme global o el creixent intervencionisme de l´Estat en la vida privada dels ciutadans participa més del món real que no pas de la ciència-ficció (i jo no vull viure en un món així... Jo no vull viure en un món així...). Sigui quin sigui el cas, la pel·lícula convida a reflexionar, tot i que els qui ho haurien de fer de segur que no s´hi entretindran pas.




Children of Men no és recent, però darrerament n´he escoltat la banda sonora, i això m´ha fet recordar-la. Malgrat que el compositor anglès Sir John Tavener no pertany al món de la música cinematogràfica, ell va ser l´escollit per ocupar-se de la partitura de la pel·lícula, per a la qual va compondre una peça de quinze minuts escassos de durada que duu per títol Fragments of a Prayer, i que s´adiu d´una manera perfecta amb l´esperit del relat.

Tavener era, sense cap mena de dubte, la millor opció per al cas: la música d´aquest compositor anglès, fortament influenciat pel misticisme de l´Església Ortodoxa Russa (a la qual va pertànyer), és aspra, despullada d´ornaments innecessaris i, per tant, punyent i directa. En escoltar-la és inevitable de recordar-nos d´alguns dels seus coetanis, com són Arvo Pärt o Henryk Górecki, amb els quals comparteix moltes afinitats teòriques i estilístiques. De fet, Fragments of a Prayer sovint recorda la Simfonia núm. 3 de Górecki (per cert, molt recomanable!).

Atès que quinze minuts de música són del tot insuficients per a una pel·lícula de gairebé dues hores de durada, la resta de la banda sonora la conformen altres peces de John Tavener, moltes de les quals no són altra cosa que transcripcions per a orquestra d´obres que en el seu moment havien estat compostes per a cor a capella (bona part del gruix de l´obra de Tavener és composta per a aquest tipus de formació), com és el cas del petit tast que us convido a fer a continuació, i que de segur us evocarà l´esperit de Children of Men: