Malèna

No passava per un bon moment. Vivia una d´aquelles èpoques de la vida en què tots els esforços esmerçats i totes les decisions preses sembla que han estat els equivocats, i la confusió i la decepció són tan aclaparadores que no sabem veure la manera de seguir endavant. Em trobava, doncs, en una mena d´"embús vital", i aquell dia, fos pel que fos, em sentia més desanimat i perdut que de costum, de manera que tan bon punt vaig arribar a Barcelona amb el primer bus de la tarda vaig adonar-me que no tenia esma de gaire res, i en comptes d´anar a classe vaig decidir de fer un tomb pel centre i provar d´esbargir-me una mica. Com sol passar en aquests casos, durant el trajecte de metro que m´havia de dur al rovell de l´ou de la ciutat comtal no vaig poder evitar de fer respàs mental de la meva situació pel cap baix una dotzena de vegades, com si provés d´identificar el moment exacte en què tot se n´havia anat en orri.

Per raons que ara no vénen al cas, en acabar el batxillerat havia hagut de posar-me a treballar en una feina que em fastiguejava, però que em calia irremeiablement per pagar les factures de casa (ben mirat, la història de tantes persones). Així doncs, en comptes d´estudiar la carrera que hauria volgut que s´hagués convertit en el meu ofici, havia passat quatre anys envoltat de pòlisses d´assegurança, sinistres, gerents folls, caps de departament enfaristolats i clients grollers plens d´exigències i ingratitud. I ara, tot d´una, l´atur m´havia engrapat i me n´havia desfet d´una revolada. Per una banda em sentia alliberat, però per l´altra sentia el neguit que dóna la precarietat econòmica i la visió d´un futur sense ingressos. Llis i ras: m´havien arrabassat vocació i professió.

Davant d´aquesta situació, i després de donar-hi moltes voltes, finalment havia decidit (val a dir que força a contracor) d´apostar pel pragmatisme, de manera que havia començat a preparar-me les oposicions per al cos administratiu de la Generalitat. Amb aquest objectiu, i per tal d´assegurar el tret, m´havia matriculat a una acadèmia de Barcelona, motiu pel qual em desplaçava a la capital catalana tres tardes a la setmana. Aquesta era la meva nova rutina des de feia uns mesos, però com més es refermava la rutina, més dèbil semblava l´objectiu.

La "centrifugació mental" a què m´havia abandonat durant el trajecte de metro va donar-me rodament de cap, i quan per fi vaig poder sortir a l´exterior, la gentada amoltonada que envaia a patolls els carrers, el renou constant i feixuc del trànsit de vehicles i l´aire pol·luït i enganxós de la ciutat van acabar de marejar-me. Necessitava fugir-ne amb urgència, així que quan vaig passar per davant dels cinemes Lauren Universitat del carrer Pelai vaig aprofitar l´avinentesa per fer-me escàpol. Com que no havia previst aquella excursió cinematogràfica, no sabia massa quina pel·lícula veure, de manera que vaig deixar-me seduir pel director Giuseppe Tornatore (malgrat el record ambivalent que m´havia deixat la seva Cinema Paradiso), els aires benefactors d´Itàlia i el nom evocador de Malèna.

Recordo que la primera imatge ja em va reconfortar: un carrer estret d´un poble sicilià amb tot de roba estesa de banda a banda voleiant amb la primera brisa d´una tarda xafogosa d´estiu; gairebé podia sentir la carícia del vent i flairar la bugada neta. En comprovar que la pel·lícula volia parlar-me de vides quotidianes i gent senzilla, lluny d´artificis i sofisticacions pretensioses, vaig alegrar-me d´allò més i vaig escarxofar-me definitivament a la butaca.

Som a la primavera de 1940. Renato, el protagonista adolescent de dotze anys, acaba d´estrenar bicicleta "nova" (de fet, l´han muntada aprofitant les peces d´altres bicicletes), i mentre per megafonia la veu d´Il Duce declara la guerra a França i la Gran Bretanya, Renato cuita eufòric a mostrar la nova adquisició als amics, completament aliè a l´amenaça que plana damunt de les seves vides.

La jovenalla passa bona part del temps al carrer (tal com fèiem nosaltres), i atès que el poble els ofereix poques distraccions, es fan passar l´avorriment amb bretolades pròpies de la seva edat. Per sort, una nova distracció ha vingut a animar els carrers de Castelcuto: Malèna, la muller d´un veí del poble que, poc després d´haver celebrat les núpcies, ha hagut d´anar-se´n a lluitar al front. Malèna és jove i bonica com ningú no ha vist mai, i ben aviat les passeggiate in paese de la nouvinguda provoquen renou pertot. Dit d´una altra manera: la carnalitat de la seva presència encén la libido dels homes del poble, així com l´enveja i la rancúnia de les dones.

Renato, quan la veu per primera vegada, se n´enamora sense remei, i a partir d´aquest moment la segueix i l´observa furtivament a tothora. Malèna esdevé la protagonista de les fantasies nocturnes d´adolescent de Renato (cal dir que algunes són ben divertides), i sense que ella arribi mai a sospitar-ho es convertirà en el seu primer amor, un amor tendre i luxuriós a parts iguals.

Per la seva banda, Malèna no coneix ni té ningú al poble llevat del seu pare, el professor de llatí de l´escola, i el desig i l´enveja que creixen al seu voltant no fan altra cosa que aïllar-la, un aïllament que es fa més cru quan finalment el seu pare dóna crèdit a les enraonies envejoses i li gira l´esquena, però que esdevé insuportable quan el pare mor víctima d´un bombardeig, al mateix temps que arriben notícies de la desaparició del seu marit al front.

Malèna, sola i desemparada, amb el pes d´una profunda tristesa damunt les espatlles, per tal d´assegurar la seva supervivència es veu empesa a prendre una resolució dràstica, que aviat li comportarà conseqüències ben dramàtiques. Amb tot, podria dir-se que la història acaba de manera satisfactòria, i en bona part és gràcies a Renato, convertit en una mena de benefactor invisible, malgrat que la tristor i la nostàlgia impregnen fortament el final.

No nego que l´argument potser té més interès quan és vist que no pas quan és explicat, com tampoc no nego que manca de tota originalitat (en tot cas, res fa pensar que l´originalitat sigui l´objectiu de Tornatore), però en canvi és innegable que la pel·lícula és plena de moments memorables carregats de tendresa, que s´alternen amb d´altres d´esbojarrament típicament italià, mentre una pàtina de dolça melangia cobreix tot el relat.

En veure la pel·lícula i les seves predecessores, hi ha qui ha dit que Giuseppe Tornatore sent nostàlgia del passat, però jo més aviat diria que sent nostàlgia d´una manera passada de fer cinema, atès que l´homenatge al neorealisme italià hi és ben palès, i de fet alimenta i defineix la pel·lícula. En qualsevol cas, i siguin quines siguin les influències que han inspirat Tornatore, la pel·lícula resultant és deliciosa, simpàtica i emotiva, que no és pas poc. La tristesa de Malèna és tan punyent que hom no pot evitar de compadir-se´n ben sincerament, i el seu capteniment davant les adversitats fa esborronar.

Per altra banda, l´esplèndida, extraordinària, magnífica, superba, insuperable (i podria seguir adjectivant fins a l´infinit) presència física de Monica Bellucci en el paper de Malèna afegeix atractius a dojo al personatge, i és inevitable compartir l´embadaliment de Renato i els seus veïns cada vegada que la protagonista decideix de fer una passejada pel poble. Tant és així, que des que vaig veure-la a Malèna li sóc devot i la segueixo en tot allò que fa, talment com Renato (sovint, per desgràcia meva). Encara més: estic ben temptat d´engegar els tràmits d´apostasia per poder professar en llibertat el Belluccisme, l´única religió vertadera que predica l´amor de debò.


No ho puc evitar: cada vegada m´agraden més les històries que parlen de la gent senzilla i dignifiquen la quotidianitat fins a convertir-la en epopeia, fastiguejat de la profusió de relats de "grans personatges" i aquest culte psicòtic que s´hi fa a l´èxit fàcil i ràpid (sempre pecuniari, és clar), el luxe, la sofisticació buida i les vides d´aparador. Per altra banda, la pel·lícula té un encert encisador: malgrat que l´acció s´esdevé en un context històric de tanta transcendència com és la Segona Guerra Mundial, res és més important que el descobriment de l´amor de Renato. Comptat i debatut, l´amor és el vencedor absolut.

Evidentment, quan vaig sortir del cinema els meus problemes seguien just on els havia deixat, però jo em sentia molt millor i, per tant, més capaç d´afrontar-los (o d´ometre´ls, la qual cosa tampoc està malament del tot), i és d´ençà que la pel·lícula (i, per descomptat, la Bellucci) m´acompanya i és part inseparable de la meva vida (que una pel·lícula esdevingui part crucial de la vida pròpia potser semblarà exagerat, però sospito que l´amic Jorge entén què vull dir). A continuació podeu fer-ne un petit tast, que de passada us permetrà de gaudir del geni inqüestionable d´Ennio Morricone, que li va compondre una de les bandes sonores més reeixides dels últims anys. Morricone descriu la soledat i la tristor de Malèna amb una sensibilitat esbalaïdora, i de retop ens recorda que segueix sent un dels grans mestres de la música cinematogràfica de tots els temps.