L´Onze de Setembre

Fa força setmanes, a mitjan primavera, algú nascuda a l´altra banda de l´Atlàntic i a qui fa dos anys escassos la vida va castigar de manera implacable i despietada obligant-la a viure a Catalunya, en saber que jo era de "terra endins" (i, per tant, un ciutadà recalcitrant segons les lleis de la seva "lògica"), va preguntar-me amb no pas poc menyspreu i una polsina de befa: "¿Por qué coño los catalanes celebráis una derrota? ¿Lo hacéis para convenceros de que sois distintos o es que simplemente estáis locos?" Com n´és de sorprenent, la ment humana! En un segon, mil idees van creuar a tota velocitat el meu caparró mandrós, tot i que ningú que s´hagués fixat en mi en aquell moment no ho hauria sospitat pas, atès que la meva aparença era tan sols la d´una persona inofensiva que duu una copa de licor a la mà enmig d´una festa plena de gent i que té com a únic objectiu intentar passar-s´ho bé. Malauradament, per dins la indignació i la perplexitat pugnaven entre elles i es conjuminaven amb traïdoria amb l´alcohol per fer-me reaccionar amb vehemència. La indignació obeïa a la voluntat evident i gratuïta que hi havia hagut de provocació, i la perplexitat a la incomprensió que sempre em produeix el fet que algú que marxa de casa seva per anar a viure a un altre lloc (i m´importen un rave i mig colló quins siguin la procedència i el destí) decideixi acomodar-se dins d´una bombolla feta a mida i encara es permeti el luxe de judicar el lloc d´acollida des del seu reguitzell d´ignoràncies, pretèrites i presents. Afortunadament, aviat el seny català va venir a ensenyorir-se dels meus sentits, i em va fer aquesta revelació a cau d´orella: "Jordi, ets davant d´una imbècil; no caiguis en el seu parany". Dit i fet. "¿Y a ti quién te ha dicho que fue una derrota?", vaig contestar-li mig burleta. "Las cosas nunca son lo que parecen al primer vistazo simplón, y a tu edad ya deberías saberlo", vaig acabar d´etzibar-li, i me´n vaig anar amb la meva copa a una altra banda, bo i deixant-la allà al mig amb cara de no haver entès gaire res, i amb la sospita (del tot encertada, no em fa res confessar-ho) que jo era un brètol.

Aquests són precisament l´enginy i la gràcia de la Diada Nacional de Catalunya que poden passar per alt a qualsevol persona curta de vista: si deixem de banda el fet objectiu i innegable de la derrota militar de 1714 i les abolicions consegüents de les institucions i llibertats civils catalanes a mans borbòniques, l´Onze de Setembre esdevé un recordatori ben reeixit no sols d´una desfeta, sinó també d´una supervivència malgrat totes les adversitats i oposicions patides. Tres-cents anys d´estira-i-arronsa amb alguns períodes de ferma repressió, dictadura i una situació d´emparedament geogràfic i polític entre dos estats no gaire avesats al diàleg com són Espanya i França no han pogut ofegar la veu catalana, i aquest triomf del tipus "David contra Goliat" bé mereix una celebració. En resum: recordem una derrota militar, però també celebrem una tossuderia, una voluntat de ser a pesar de tot i tots, i que ni els trets de les armes ni la repressió política han aconseguit d´escanyar. Encara més: no sols no han pogut escanyar-nos, sinó que sovint hem estat motor i peça clau del seu propi progrés.

És per això que avui he decidit de penjar l´estelada (centenària, segons diuen) al bloc. Per això i per tot allò que té de reclamació i aspiració de canvi, perquè reclamo i aspiro a un altre model de país més amatent a escoltar la veu i les necessitats de la gent i defensar-ne els drets, lluny dels polítics d´avui de dins i de fora que no fan altra cosa que porquejar amb els nostres destins com garrins en un fangar, demostrant-nos que ni de bon tros estan a l´alçada del poble digne i laboriós que representen.




MALGRAT TOT I TOTS, SOM I SEREM.