diumenge, 28 de setembre de 2008

Adéu, oreneta!

M´han dit que te´n vas, un xic apressada, temorenca de topar amb els primers freds de la tardor. Et trobarem a faltar. Trobarem a faltar el teu xerroteig ple d´alegrois que omple d´estridències les tardes d´estiu i els teus vols acrobàtics que dibuixen tirabuixons damunt la ciutat.

Però has volgut que tot l´any fos primavera i estiu, i la teva cerca de bonança ara t´empeny al continent africà, cel enllà, ben lluny del rigor de l´hivern. Nosaltres romandrem aquí, i quan arribi el fred més intens i ens glaci el nas i les orelles, alçarem els ulls i mirarem el teu niu buit, arrecerat sota el ràfec de la teulada. És llavors que t´imaginarem fent acrobàcies damunt el paisatge africà, i desitjarem haver tingut ales per marxar amb tu. Ben mirat, qui no ha somiat alguna vegada d´empaitar el bon temps i viure en una mena d´estiueig etern?

Si marxes, però, et perdràs moltes coses que mai no has vist que potser t´agradaria de conèixer. No veuràs com els arbres es
rebel·len contra les primeres frescors i els planten cara amb colors calents, que convertiran la plaça de Cal Font en un batibull de vermells, grocs i castanys, mentre la plaça de la Creu s´encén amb les vermellors del seu arbrat amb aparença de flames gegants i el passeig de Verdaguer agafa tonalitats de llar de foc i encatifa el paviment amb la fullaraca.

Et perdràs aquells matins en què fins els cimals de la comarca tenen mandra de llevar-se i se´ls enganxen els llençols que ha teixit la boirina matinera, com et perdràs aquells dies en què la boira, envalentida, engoleix les fondalades, i els nostres carrers quotidians esdevenen un paratge misteriós amb una semblança
il·lusòria de paisatge celestial.

Si te´n vas, l´aire no et portarà l´olor de les castanyes torrades, ni veuràs els aparadors de les pastisseries amb el seu parament temptador de panellets que fa badar els vianants goluts (jo al capdavant de tots ells, banderer dels golafres).

Tampoc no veuràs la gent de la coral caminar arrossegant els peus després d´un dia llarg i esgotador de feina, que empesos per uns sentiments ineludibles de deure, responsabilitat i vocació fan acte de presència a l´assaig, i la música, agraïda, els torna la llum als ulls i el batec cofoi al cor amb la primera nota que entonen.

No sentiràs el renou sorprenent de veus, rialles, culleres i tasses que s´escapa dels cafès, atapeïts com mai, convertits en els refugis tàcits del fred i la pluja dels carrers, ni endevinaràs la silueta d´algú que llegeix darrere un vidre entelat que de tant en tant frega amb la màniga del jersei per ullar-ne l´exterior.

Si ara marxes, el perfil de la biblioteca no et semblarà un far meravellós amb les primeres foscors de la tarda hivernal, quan els llums del darrer pis s´encenen per
il·luminar els estudiants amb el cap cot damunt els llibres, i els finestrals projecten una llum blanca a tota la plaça.

Tampoc no trobaràs l´esclat vermell de les ponsèties als aparadors de les floristeries, ni gaudiràs de la lluminària nadalenca amb què els carrers de la ciutat es guarneixen per celebrar les festes.

No podràs volar damunt d´una filera de pares i mares que duen la mainada neguitosa a veure el patge Faruk, el gran emissari de Ses Majestats (els únics monarques veritables), ni t´esborronaràs d´emoció de contemplar la màgia de la cavalcada de Reis, que omple els infants d´
il·lusió i fa vessar alguna llàgrima furtiva a aquells adults que es neguen a deixar de somiar (que són els més assenyats).

Si ara te´n vas, no veuràs com el gebre emblanquina les teulades i els camps, mentre la canalla juga a fingir que fa pipades a un cigar imaginari amb l´alè fumejant, ni un matí et meravellaràs veient caure la neu a flocs que, de tan grans com són, semblen plomes que dibuixen ziga-zagues hipnòtiques en el seu trajecte descendent.

I quan la neu haurà transformat el nostre paisatge en una postal suïssa plena d´encís, tampoc no veuràs la gent que aprofita l´avinentesa per posar-se els esquís i baixar l´avinguda de Balmes més de pressa que corrent tot fent riallades d´alegria, ni la mainada enjogassada a les places amb carregaments de boles de neu a les mans, ni les corrues de gent gran esclafint de riure davant els jocs infantils.

Tot això t´ho perdràs, però quan tornis et semblarà que res no ha passat. T´entristiràs de trobar a faltar algú que ja no hi és, i xerrotejaràs contenta de fer noves coneixences (com la del fillet que esperen uns amics molt estimats de qui t´escriu), però a grans trets el paisatge et semblarà el mateix que vas deixar enrere a l´inici de la tardor. Ja ho veus: mai les aparences no han estat més enganyoses!

Jo em quedo, que res d´això no em vull perdre. Bon viatge, oreneta! Esperaré impacient
la teva tornada.




dimarts, 23 de setembre de 2008

Cançó de tardor


L´etern Nat "King" Cole


AUTUMN LEAVES

The falling leaves drift by the window,
The autumn leaves of red and gold;
I see your lips, the summer kisses,
The sunburned hands I used to hold.
Since you went away the days grow long
And soon I´ll hear old winter´s song,
But I miss you most of all, my darling
When autumn leaves start to fall.



Aquesta cançó és l´exemple més entenedor i reeixit del concepte "menys és més". Composta pel geni hongarès Joseph Kosma, deixeble de Béla Bartók, la versió anglesa va comptar amb la mestria del lletrista (tot i que el títol de poeta li escau molt més) nord-americà Johnny Mercer, que va saber recollir i complementar a la perfecció la simplicitat encisera de la melodia. Cal consignar, però, que la versió original de la cançó és francesa, i en aquest cas els mots van sortir de la ploma del poeta francès Jacques Prévert, amb el títol Les feuilles mortes. Juliette Gréco i Edith Piaf, entre d´altres, van fer popular la versió original, mentre Nat "King" Cole o Frank Sinatra van donar a conèixer arreu la versió de Mercer. Que cadascú triï la que s´estimi més.



Juliette Gréco


LES FEUILLES MORTES


C´est une chanson qui nous ressemble,

Toi, tu m´aimais, et je t´aimais.
Nous vivions tous les deux ensemble,
Toi qui m´aimais, moi qui t´aimais.
Mais la vie sépare ceux qui s´aiment,
Tout doucement, sans faire de bruit.
Et la mer efface sur le sable,
Les pas des amants désunis.

dilluns, 22 de setembre de 2008

Qui matina fa farina

Me l´imagino passejant pel parc del Retiro amb un llibre d´Antonio Gala sota el braç, amb posat seriós i reflexiu. Perquè heu de saber que el nostre protagonista és un intel·lectual, un lletraferit, un pensador, i la lectura sensible de l´autor de Brazatortas amb ànima cordovesa de passada li proporciona material poètic amb què afalagar les senyores als passadissos del Congrés, perquè ell també és tot un caballero español. Parlo, evidentment, de José Bono, el rejovenit president del Congrés dels Diputats. Aquesta versió moderna i millorada de Maimònides de sobte detura el pas, l´expressió del seu rostre s´agreuja com ferida per un llamp, i l´impacte de la nova i valuosa revelació que acaba d´escometre´l és tan gran que fins li afluixa un xic els membres, de manera que el llibre se li esmuny d´entre els dits i cau a terra, abandonat al caprici dels gossos del parc. "Com he pogut estar tan cec?", es pregunta, i encara es fa un altre retret: "Tot aquest temps ho he tingut davant dels nassos i no he sabut veure-ho".

Aquest és un moment històric per al progrés de la humanitat, no ho dubteu pas, perquè en aquest jorn gloriós el nostre protagonista ha topat amb una injustícia sense precedents que el seu tremp i la seva ànima assedegada de justícia ben aviat trobaran la manera de rescabalar. José Bono s´ha adonat que els diputats viuen junyits al treball per un sistema esclavista que els obliga a comparèixer al Congrés tres tardes a la setmana, i que de segur els arrabassa la
il·lusió de viure de què, en canvi, gaudeix el poble. Vet aquí el motiu pel qual tan sovint no li riuen les gràcies! Com les hi han de riure, si no tenen esma ni de parpellejar sota el pes d´aquest jou ignominiós!

L´enginy del nostre protagonista (tot i que més aviat n´hauríem de dir heroi) es concentra en l´afer, i abans no arriba a casa ja li ha trobat una solució satisfactòria: a partir del proper curs polític les sessions plenàries s´aplegaran en dos dies en comptes de tres, tot i que caldrà posar-se a treballar a les nou del matí. De passada reduirà el risc d´haver de presidir sessions de control amb la majoria dels escons buits perquè han tingut la dissort i el desencert de coincidir amb algun dels molts partits de futbol del segle que cada any concentra la temporada esportiva. Així doncs, assumpte resolt. Ara només li cal trobar on ha deixat oblidat el llibre d´Antonio Gala i podrà sopar tranquil.

Però és ben sabut que els genis mai no són compresos, i aquest cas no podia ser pas una excepció. Una vegada s´enceta el curs polític, doncs,
les sessions del matí resten buides, talment com si haguessin coincidit amb algun esdeveniment esportiu de ressonàncies històriques, i el nou horari esdevé un fracàs ben sonat. Pel que sembla, als diputats no els agrada "matinar". "Qualsevol diria que som forners!", deu haver exclamat algun diputat amb l´autoestima ferida per la proposta des de la comoditat del seu jaç farcit de plomes d´oca.

Certament, una entrega tan abnegada al servei públic fa ben incomprensible l´abstenció dels electors.

"On és la gent?", es pregunten els lleons del Congrés.

dimecres, 17 de setembre de 2008

Malèna


No passava per un bon moment. Vivia una d´aquelles èpoques de la vida en què tots els esforços esmerçats i totes les decisions preses sembla que han estat els equivocats, i la confusió i la decepció són tan aclaparadores que no sabem veure la manera de seguir endavant. Em trobava, doncs, en una mena d´"embús vital", i aquell dia, fos pel que fos, em sentia més desanimat i perdut que de costum, de manera que tan bon punt vaig arribar a Barcelona amb el primer bus de la tarda vaig adonar-me que no tenia esma de gaire res, i en comptes d´anar a classe vaig decidir de fer un tomb pel centre i provar d´esbargir-me una mica. Com sol passar en aquests casos, durant el trajecte de metro que m´havia de dur al rovell de l´ou de la ciutat comtal no vaig poder evitar de fer respàs mental de la meva situació pel cap baix una dotzena de vegades, com si provés d´identificar el moment exacte en què tot se n´havia anat en orri.

Per raons que ara no vénen al cas, en acabar el batxillerat havia hagut de posar-me a treballar en una feina que em fastiguejava, però que em calia irremeiablement per pagar les factures de casa (ben mirat, la història de tantes persones). Així doncs, en comptes d´estudiar la carrera que hauria volgut que s´hagués convertit en el meu ofici, havia passat quatre anys envoltat de pòlisses d´assegurança, sinistres, gerents folls, caps de departament enfaristolats i clients grollers plens d´exigències i ingratitud. I ara, tot d´una, l´atur m´havia engrapat i me n´havia desfet d´una revolada. Per una banda em sentia alliberat, però per l´altra sentia el neguit que dóna la precarietat econòmica i la visió d´un futur sense ingressos. Llis i ras: m´havien arrabassat vocació i professió.

Davant d´aquesta situació, i després de donar-hi moltes voltes, finalment havia decidit (val a dir que força a contracor) d´apostar pel pragmatisme, de manera que havia començat a preparar-me les oposicions per al cos administratiu de la Generalitat. Amb aquest objectiu, i per tal d´assegurar el tret, m´havia matriculat a una acadèmia de Barcelona, motiu pel qual em desplaçava a la capital catalana tres tardes a la setmana. Aquesta era la meva nova rutina des de feia uns mesos, però com més es refermava la rutina, més dèbil semblava l´objectiu.

La "centrifugació mental" a què m´havia abandonat durant el trajecte de metro va donar-me rodament de cap, i quan per fi vaig poder sortir a l´exterior, la gentada amoltonada que envaia a patolls els carrers, el renou constant i feixuc del trànsit de vehicles i l´aire
pol·luït i enganxós de la ciutat van acabar de marejar-me. Necessitava fugir-ne amb urgència, així que quan vaig passar per davant dels cinemes Lauren Universitat del carrer Pelai vaig aprofitar l´avinentesa per fer-me escàpol. Com que no havia previst aquella excursió cinematogràfica, no sabia massa quina pel·lícula veure, de manera que vaig deixar-me seduir pel director Giuseppe Tornatore (malgrat el record ambivalent que m´havia deixat la seva Cinema Paradiso), els aires benefactors d´Itàlia i el nom evocador de Malèna.

Recordo que la primera imatge ja em va reconfortar: un carrer estret d´un poble sicilià amb tot de roba estesa de banda a banda voleiant amb la primera brisa d´una tarda xafogosa d´estiu; gairebé podia sentir la carícia del vent i flairar la bugada neta. En comprovar que la
pel·lícula volia parlar-me de vides quotidianes i gent senzilla, lluny d´artificis i sofisticacions pretensioses, vaig alegrar-me d´allò més i vaig escarxofar-me definitivament a la butaca.

Som a la primavera de 1940. Renato, el protagonista adolescent de dotze anys, acaba d´estrenar bicicleta "nova" (de fet, l´han muntada aprofitant les peces d´altres bicicletes), i mentre per megafonia la veu d´
Il Duce declara la guerra a França i la Gran Bretanya, Renato cuita eufòric a mostrar la nova adquisició als amics, completament aliè a l´amenaça que plana damunt de les seves vides.

La jovenalla passa bona part del temps al carrer (tal com fèiem nosaltres), i atès que el poble els ofereix poques distraccions, es fan passar l´avorriment amb bretolades pròpies de la seva edat. Per sort, una nova distracció ha vingut a animar els carrers de Castelcuto: Malèna, la muller d´un veí del poble que, poc després d´haver celebrat les núpcies, ha hagut d´anar-se´n a lluitar al front. Malèna és jove i bonica com ningú no ha vist mai, i ben aviat les
passeggiate in paese de la nouvinguda provoquen renou pertot. Dit d´una altra manera: la carnalitat de la seva presència encén la libido dels homes del poble, així com l´enveja i la rancúnia de les dones.

Renato, quan la veu per primera vegada, se n´enamora sense remei, i a partir d´aquest moment la segueix i l´observa furtivament a tothora. Malèna esdevé la protagonista de les fantasies nocturnes d´adolescent de Renato (cal dir que algunes són ben divertides), i sense que ella arribi mai a sospitar-ho es convertirà en el seu primer amor, un amor tendre i luxuriós a parts iguals.

Per la seva banda, Malèna no coneix ni té ningú al poble llevat del seu pare, el professor de llatí de l´escola, i el desig i l´enveja que creixen al seu voltant no fan altra cosa que aïllar-la, un aïllament que es fa més cru quan finalment el seu pare dóna crèdit a les enraonies envejoses i li gira l´esquena, però que esdevé insuportable quan el pare mor víctima d´un bombardeig, al mateix temps que arriben notícies de la desaparició del seu marit al front.

Malèna, sola i desemparada, amb el pes d´una profunda tristesa damunt les espatlles, per tal d´assegurar la seva supervivència es veu empesa a prendre una resolució dràstica, que aviat li comportarà conseqüències ben dramàtiques. Amb tot, podria dir-se que la història acaba de manera satisfactòria, i en bona part és gràcies a Renato, convertit en una mena de benefactor invisible, malgrat que la tristor i la nostàlgia impregnen fortament el final.

No nego que l´argument potser té més interès quan és vist que no pas quan és explicat, com tampoc no nego que manca de tota originalitat (en tot cas, res fa pensar que l´originalitat sigui l´objectiu de Tornatore), però en canvi és innegable que la
pel·lícula és plena de moments memorables carregats de tendresa, que s´alternen amb d´altres d´esbojarrament típicament italià, mentre una pàtina de dolça melangia cobreix tot el relat.

En veure la
pel·lícula i les seves predecessores, hi ha qui ha dit que Giuseppe Tornatore sent nostàlgia del passat, però jo més aviat diria que sent nostàlgia d´una manera passada de fer cinema, atès que l´homenatge al neorealisme italià hi és ben palès, i de fet alimenta i defineix la pel·lícula. En qualsevol cas, i siguin quines siguin les influències que han inspirat Tornatore, la pel·lícula resultant és deliciosa, simpàtica i emotiva, que no és pas poc. La tristesa de Malèna és tan punyent que hom no pot evitar de compadir-se´n ben sincerament, i el seu capteniment davant les adversitats fa esborronar.

Per altra banda, l´esplèndida, extraordinària, magnífica, superba, insuperable (i podria seguir adjectivant fins a l´infinit) presència física de Monica Bellucci en el paper de Malèna afegeix atractius a dojo al personatge, i és inevitable compartir l´embadaliment de Renato i els seus veïns cada vegada que la protagonista decideix de fer una passejada pel poble. Tant és així, que des que vaig veure-la a
Malèna li sóc devot i la segueixo en tot allò que fa, talment com Renato (sovint, per desgràcia meva). Encara més: estic ben temptat d´engegar els tràmits d´apostasia per poder professar en llibertat el Belluccisme, l´única religió vertadera que predica l´amor de debò.


No ho puc evitar: cada vegada m´agraden més les històries que parlen de la gent senzilla i dignifiquen la quotidianitat fins a convertir-la en epopeia, fastiguejat de la profusió de relats de "grans personatges" i aquest culte psicòtic que s´hi fa a l´èxit fàcil i ràpid (sempre pecuniari, és clar), el luxe, la sofisticació buida i les vides d´aparador. Per altra banda, la
pel·lícula té un encert encisador: malgrat que l´acció s´esdevé en un context històric de tanta transcendència com és la Segona Guerra Mundial, res és més important que el descobriment de l´amor de Renato. Comptat i debatut, l´amor és el vencedor absolut.

Evidentment, quan vaig sortir del cinema els meus problemes seguien just on els havia deixat, però jo em sentia molt millor i, per tant, més capaç d´afrontar-los (o d´ometre´ls, la qual cosa tampoc està malament del tot), i és d´ençà que la
pel·lícula (i, per descomptat, la Bellucci) m´acompanya i és part inseparable de la meva vida (que una pel·lícula esdevingui part crucial de la vida pròpia potser semblarà exagerat, però sospito que l´amic Jorge entén què vull dir). A continuació podeu fer-ne un petit tast, que de passada us permetrà de gaudir del geni inqüestionable d´Ennio Morricone, que li va compondre una de les bandes sonores més reeixides dels últims anys. Morricone descriu la soledat i la tristor de Malèna amb una sensibilitat esbalaïdora, i de retop ens recorda que segueix sent un dels grans mestres de la música cinematogràfica de tots els temps.





divendres, 12 de setembre de 2008

Un món de mones

- Rússia envaeix Geòrgia sense cap mirament. La comunitat internacional ho "condemna enèrgicament", però no hi fa res (dit d´una altra manera: la comunitat internacional fa la puta i la Ramoneta, no fos cas que ens quedéssim sense gas i petroli, oi?);

- La candidata republicana a la vicepresidència nord-americana, Sarah Palin, afirma que seria capaç de declarar la guerra a Rússia (dona, potser que afluixi una mica! Ni tant ni tan poc! La paraula diplomàcia li sona de res? No se li acut cap altra manera de resoldre els conflictes que no sigui treure els tancs a veure món?);

- Rússia confirma que el proper mes de novembre iniciarà maniobres militars conjuntes amb Veneçuela al Carib (per si algú pensava que els huracans eren l´únic maldecap dels caribenys);

- El president veneçolà Hugo Chávez anuncia en el decurs del seu darrer "espectacle televisiu" l´expulsió de l´ambaixador estatunidenc com a mostra de suport al president bolivià Evo Morales, amb declaracions del tipus
"¡váyanse al carajo, yanquis de mierda, que aquí hay un pueblo digno!" (Què deu entendre aquest home per digno? En tot cas, el petroli i el gas tornen a treure el cap com a "instigadors de conflictes")

- Israel es prepara per a un conflicte armat amb l´Iran (algú pot explicar-me què diantre significa el concepte "Terra Santa" i per què l´Iran no es dedica a fer puntes de coixí en comptes d´armament nuclear?)

I un llarguíssim, penós i feixuc etcètera. En moments com aquest, hom no pot evitar d´encomanar-se a Déu, és a dir, Beethoven, en cerca d´una mica de consol:




dijous, 11 de setembre de 2008

L´Onze de Setembre

Fa força setmanes, a mitjan primavera, algú nascuda a l´altra banda de l´Atlàntic i a qui fa dos anys escassos la vida va castigar de manera implacable i despietada obligant-la a viure a Catalunya, en saber que jo era de "terra endins" (i, per tant, un ciutadà recalcitrant segons les lleis de la seva "lògica"), va preguntar-me amb no pas poc menyspreu i una polsina de befa: "¿Por qué coño los catalanes celebráis una derrota? ¿Lo hacéis para convenceros de que sois distintos o es que simplemente estáis locos?" Com n´és de sorprenent, la ment humana! En un segon, mil idees van creuar a tota velocitat el meu caparró mandrós, tot i que ningú que s´hagués fixat en mi en aquell moment no ho hauria sospitat pas, atès que la meva aparença era tan sols la d´una persona inofensiva que duu una copa de licor a la mà enmig d´una festa plena de gent i que té com a únic objectiu intentar passar-s´ho bé. Malauradament, per dins la indignació i la perplexitat pugnaven entre elles i es conjuminaven amb traïdoria amb l´alcohol per fer-me reaccionar amb vehemència. La indignació obeïa a la voluntat evident i gratuïta que hi havia hagut de provocació, i la perplexitat a la incomprensió que sempre em produeix el fet que algú que marxa de casa seva per anar a viure a un altre lloc (i m´importen un rave i mig colló quins siguin la procedència i el destí) decideixi acomodar-se dins d´una bombolla feta a mida i encara es permeti el luxe de judicar el lloc d´acollida des del seu reguitzell d´ignoràncies, pretèrites i presents. Afortunadament, aviat el seny català va venir a ensenyorir-se dels meus sentits, i em va fer aquesta revelació a cau d´orella: "Jordi, ets davant d´una imbècil; no caiguis en el seu parany". Dit i fet. "¿Y a ti quién te ha dicho que fue una derrota?", vaig contestar-li mig burleta. "Las cosas nunca son lo que parecen al primer vistazo simplón, y a tu edad ya deberías saberlo", vaig acabar d´etzibar-li, i me´n vaig anar amb la meva copa a una altra banda, bo i deixant-la allà al mig amb cara de no haver entès gaire res, i amb la sospita (del tot encertada, no em fa res confessar-ho) que jo era un brètol.

Aquests són precisament l´enginy i la gràcia de la Diada Nacional de Catalunya que poden passar per alt a qualsevol persona curta de vista: si deixem de banda el fet objectiu i innegable de la derrota militar de 1714 i les abolicions consegüents de les institucions i llibertats civils catalanes a mans borbòniques, l´Onze de Setembre esdevé un recordatori ben reeixit no sols d´una desfeta, sinó també d´una supervivència malgrat totes les adversitats i oposicions patides. Tres-cents anys d´estira-i-arronsa amb alguns períodes de ferma repressió, dictadura i una situació d´emparedament geogràfic i polític entre dos estats no gaire avesats al diàleg com són Espanya i França no han pogut ofegar la veu catalana, i aquest triomf del tipus "David contra Goliat" bé mereix una celebració. En resum: recordem una derrota militar, però també celebrem una tossuderia, una voluntat de ser a pesar de tot i tots, i que ni els trets de les armes ni la repressió política han aconseguit d´escanyar. Encara més: no sols no han pogut escanyar-nos, sinó que sovint hem estat motor i peça clau del seu propi progrés.

És per això que avui he decidit de penjar l´estelada (centenària, segons diuen) al bloc. Per això i per tot allò que té de reclamació i aspiració de canvi, perquè reclamo i aspiro a un altre model de país més amatent a escoltar la veu i les necessitats de la gent i defensar-ne els drets, lluny dels polítics d´avui de dins i de fora que no fan altra cosa que porquejar amb els nostres destins com garrins en un fangar, demostrant-nos que ni de bon tros estan a l´alçada del poble digne i laboriós que representen.




MALGRAT TOT I TOTS, SOM I SEREM.

dilluns, 1 de setembre de 2008

Les "Ausencias" de Gustavo Germano

Gràcies a l´amic Miguel Vivanco he sabut la mostra d´allò més colpidora que el fotògraf argentí Gustavo Germano ha endegat com a denúncia visual dels crims d´estat comesos durant la dictadura militar argentina encapçalada pel tinent general Jorge Rafael Videla, i que va segar la vida de prop de 30.000 persones en un procés que els botxins anomenaren amb no pas poc cinisme "Proceso de Reorganización Nacional". La mostra fotogràfica, que duu per títol Ausencias, exposa fotografies privades de ciutadans particulars que van ser fetes abans de la dictadura, i que Gustavo Germano va repetir l´any 2006 amb els mateixos protagonistes, bo i procurant de respectar-ne la composició original, però aquesta vegada "amb la feridora presència de l´absència de l´ésser estimat", tal com ha assenyalat amb molt d´encert l´escriptor i periodista argentí Horacio Verbitsky. A continuació en teniu una petita mostra:


Les germanes María Irma i María Susana Ferreira (1970)

María Susana Ferreira (2006)

****

Els germans Raúl i Manuel amb les seves respectives parelles (1973)

Manuel amb la seva parella i la parella del seu germà desaparegut (2006)

****

Laura amb els seus pares (1976)

Laura (2006)

****

Els germans Gustavo (l´autor), Guillermo, Diego i Eduardo Germano

Els germans Germano sense Eduardo


La dictadura militar s´inicià amb el cop d´estat perpetrat el 24 de març de 1976, amb la consegüent deposició de la llavors presidenta de la nació María Estela Martínez de Perón, vídua de Juan Domingo Perón, a qui havia succeït arran del seu traspàs.

Val a dir que el govern d´Isabelita, sobrenom amb què era coneguda la presidenta, havia sembrat la llavor del procés en bona part (per no dir que era la llavor mateixa), atès que durant el seu mandat es dugué a terme una política d´enfortiment de l´acció de govern mitjançant la repressió política i el control dels mitjans de comunicació, que fins comportà el tancament de publicacions opositores. Així mateix, la presidenta Martínez inicià la renovació de la cúpula militar
com a part d´aquest procés d´enduriment de controls, personificada en el nomenament de Jorge Rafael Videla com a comandant en cap de l´exèrcit. Posteriorment hem vist com aquestes mesures, entre d´altres efectes, han generat més de 600 denúncies relacionades amb la desaparició de persones durant el govern de "la mujer del látigo" (com ella mateixa va designar-se en una ocasió), i això sols en l´any i mig escàs que va durar el seu mandat. Malgrat tot, i per increïble que pugui semblar-nos, aquesta mala peça ha trobat un exili ben còmode a Espanya, on encara viu, i des d´on recentment s´ha rebutjat la sol·licitud d´extradició presentada després de l´apertura de causes judicials a l´Argentina per crims polítics.

Amb tot, el triomf del cop d´estat militar contra el govern de la presidenta Martínez va encetar una de les etapes més tràgiques i fosques de la història de l´Argentina. La Junta de Comandantes, integrada pel tinent general Jorge Rafael Videla, l´almirall Eduardo Emilio Massera i el brigadier general Orlando G. Agosti, va assumir el poder, i Jorge Rafael Videla va ser nomenat president de facto. És llavors quan s´inicia l´anomenat "Proceso de Reorganización Nacional", que no féu altra cosa que radicalitzar i "depurar" els mecanismes de repressió política preestablerts, i que es va allargar fins l´any 1983. En el decurs d´aquests anys, els segrestos, les tortures i els assassinats dels opositors o de qualsevol individu que pogués ser considerat "subversiu" (habitualment,
intel·lectuals, estudiants, sindicalistes, periodistes) esdevingueren el pa nostre de cada dia, i arreu del país hi hagué qui va patir d´una manera o altra la desaparició d´algun familiar o amic, molts dels quals, després d´haver estar torturats, eren sedats i llençats al mar des dels avions del mateix exèrcit. Tampoc són pocs els casos en què, ja en el paroxisme del cinisme, els fills de les víctimes eren adoptats pels mateixos botxins, amb els quals han crescut fins avui creient-los els seus pares vertaders. Tot plegat no és res més que una petita mostra del terror d´estat que va instaurar la dictadura militar per tal d´imposar el seu ordre, amb l´agreujant de la mirada muda i sovint còmplice de l´Església, la qual s´entesta a voler-nos fer creure que predica la paraula de Crist malgrat ens té acostumats a no pas poques intrigues de poder, complicitats dictatorials i tàctiques diverses d´intervencionisme polític arreu del globus, com bé recorden aquestes pintades aparegudes durant l´homenatge que la ciutat argentina de Còrdova va retre als desapareguts locals per la dictadura:






Ausencias, patrocinada per la Casa Amèrica Catalunya, és una exposició itinerant que l´any passat va iniciar la seva anadura a Barcelona, i des de llavors ha visitat les ciutats de Madrid, Cornellà de Llobretat, Lleida, Buenos Aires i Paraná. Encara li resten, però, les cites amb Torí, París o la veïna la Jonquera, entre moltes d´altres. Si teniu la sort de trobar-la al vostre camí, no us la deixeu perdre pas; de ben segur que no us deixarà indiferents.


NI OLVIDO NI PERDÓN.