ROMA. La Ciutat del Vaticà

Tant se val quines són les nostres creences religioses (això en cas de tenir-ne). Si mai tenim la gran ventura de trobar-nos a Roma, i en cas que disposem de prou dies, no n´hauríem de marxar sense abans haver visitat la Ciutat del Vaticà. Les raons són d´una contundència com n´hi ha poques: la Santa Seu aglutina una de les col·leccions d´art més importants del món. Si algú troba que aquest primer argument és insuficient (de debò que no n´hi ha prou?), encara resta una segona raó d´importància a tenir en compte: bona part dels tresors que guarda són obres cabdals de la història de l´art, vertaderes joies de la humanitat.

LA BASÍLICA DE SANT PERE DEL VATICÀ

El Papa Juli II manà construir l´edifici actual l´any 1506, que fou emplaçat damunt l´antic santuari que acollia les despulles de l´apòstol Sant Pere. El procés de construcció, que s´allargà prop d´una centúria, fou encapçalat pels grans mestres del Renaixement i el Barroc, tals com Bramante, Michelangelo o Bernini.

Mai no oblidaré la impressió que vaig patir quan vaig entrar a la basílica. Les seves dimensions colossals i la magnificència de la seva decoració transmeten una estranya sensació d´irrealitat que es barreja amb sentiments de pau, harmonia i plenitud. He de dir, però, que res em va commoure tant com trobar-me davant per davant amb La Pietà de Michelangelo, malgrat que un vidre de protecció me´n separava (i benvingut sia, que prou disgustos li han donat!). La bellesa senzilla de la verge, el seu dolor contingut, la fragilitat del cos inert de Crist... Tot plegat em va deixar embadalit, i vaig restar una bona estona palplantat com un badoc davant l´escultura, completament aliè a la resta d´encants de l´edifici, que no són pas pocs! No ho podia evitar: La Pietà sempre ha estat una de les meves obres escultòriques predilectes, de manera que sentia una mena d´incredulitat (“què hi faig jo, davant d´aquesta meravella?”) coronada de privilegi. Potser us semblaré un exagerat, però és ben cert si us dic que em sentia un privilegiat de poder contemplar-la en directe, i vaig decidir aprofitar l´avinentesa per copsar i retenir a la memòria tots els detalls possibles; i això, amics, vol el seu temps!

Quan per fi vaig tornar al planeta terra, vaig seguir la meva passejada tranquil·la per la basílica, moment en què, com no podia ser d´una altra manera, la meva atenció es va fixar en el majestuós baldaquí que presideix l´edifici amb solemnitat des del seu lloc preferent. Aquest dosser magnífic, obra de Bernini, es compon de quatre columnes salomòniques de 20 metres d´alçada, i és emplaçat a l´encreuament de les dues naus de la basílica, just damunt del sepulcre de l´apòstol i per sota de la cúpula de Michelangelo. Una curiositat: Bernini va aprofitar el bronze sobrer d´una restauració del Panteó de Roma encarregada pel Papa Urbà VIII per construir-lo.

Una cosa és segura: d´entre les moltes obres d´art que curullen la basílica, cap sorprèn i meravella amb tanta rotunditat com ho fa la cúpula de Michelangelo. Amb una alçada de 136 metres i un diàmetre de 42 metres esdevé la cúpula més gran de tot Roma, la qual cosa enlloc té tant de mèrit com aquí, especialment si considerem que Roma és la ciutat amb més cúpules de tot el món. La preciosa decoració interior de mosaics és obra del mestre Giuseppe Cesari. Malgrat les seves dimensions colossals, la sensació de lleugeresa domina el conjunt. Tothom qui camina sota la cúpula ho fa amb la vista alçada i amb cara de babau sorprès; si no em creieu, fixeu-vos-hi bé i ja m´ho explicareu! Val a dir que és inevitable, com ho és la sensació que la cúpula ens xucla amunt, sensació que per uns breus moments ens fa sentir més lleugers que d´habitud.

Si caminar sota la cúpula sembla que ens doni ales, fer-ho des de dalt del llanternó ens ofereix la immensitat de què gaudeixen els ocells quan les despleguen i alcen el vol. L´ascens al cim no és pas fàcil, motiu pel qual les autoritats no es cansen d´advertir que les persones que pateixen de claustrofòbia o tenen una baixa forma física no ho haurien d´intentar pas. Gràcies a això vaig deduir que la dona que caminava davant meu no parlava l´italià, ni l´anglès o el francès, llengües amb què l´avís era pertot arreu, atès que a mig camí va patir un atac de pànic memorable per a la fruïció de tots els qui érem a prop d´ella. Amb tot, la pujada per l´infinita escala de cargol cega i minvant em va semblar interessant i fins divertida, i un cop dalt l´esforç no podia rebre una recompensa millor. Ho podeu jutjar vosaltres mateixos:

Recomano de visitar el Vaticà quan ja porteu uns dies a Roma, de manera que les vistes des de la cúpula es veuran enriquides pel reconeixement dels espais recorreguts els dies anteriors. "Si ara morís", vaig pensar des del sostre de Roma, "moriria immensament feliç".

ELS MUSEUS VATICANS

Els antics palaus renaixentistes dels Papes són avui la seu d´una de les coleccions d´art més importants del món. L´origen palatí de les dependències es fa palès arreu: a l´elegant decoració de les sales i les galeries, a les nobles escalinates guarnides amb balustrades de marbre, al disseny de les fonts i els brolladors dels patis interiors... Continent i contingut es conjuminen per esdevenir plegats una obra d´art global i majúscula que venç la resistència del pobre visitant, que acaba la seva visita ebri d´art i ferit de beutat.

El Cortile della Pigna, la majestuosa porta d´entrada que ens dóna la benvinguda a les col·leccions d´art egipci, grec i romà, serà un dels primers impactes arquitectònics que rebrem. Tal com indica el seu nom, el "Pati de la Pinya" lluu una pinya gegantina de bronze, que temps enrere havia format part de la decoració d´una antiga font romana (imaginem-nos, per un moment, les dimensions colossals que devia tenir la font!), avui emmarcada dins un nínxol projectat per Pirro Ligorio.

Un cop som dins, de seguida ens ve a trobar l´impressionant conjunt escultòric Laocoont i els seus fills, del qual l´autor romà Plini el Vell escrigué:

"Ha de situar-se per davant de totes, no només de l´art de l´estatuària, sinó també de l´art de la pintura. Fou esculpida en un únic bloc de marbre pels excel·lents artistes de Rodes Agesandre, Polidor i Atenodor, i representa Laocoont, els seus fills i les serps admirablement enroscades."

Aquesta obra magna de la història de l´estatuària, com bé afirma Plini, va desaparèixer durant centúries, i no fou redescoberta fins l´any 1506. Per un d´aquells capricis de l´atzar, Michelangelo era present en el moment de la descoberta, i la visió de l´obra, tan plena de moviment i tensió dramàtica, l´impactà fortament; tant fou així, que des d´aleshores esdevingué una font freqüent d´inspiració, segons les pròpies paraules del geni del Renaixement.

Si mai passegeu per la Sala dels Bustos m´agradarà que m´expliqueu la sensació que us ha transmès. Personalment, quan vaig trobar-me davant dels retrats de tants ciutadans romans que havien viscut en aquella mateixa ciutat fa dos mil anys, em vaig sentir una mica com si fos un intrús, com una mena de tafaner poca-solta. El cas és que no vaig poder estar-me de fitar-los un a un de ben a prop mentre intentava endevinar el seu caràcter i la vida que havien portat per les faccions dels seus rostres i les expressions de les mirades. Un plaer certament morbós.

Milers d´obres d´art cabdals a tort i a dret i, novament, Michelangelo protagonitza el clímax. Quan per fi vaig entrar a la Capella Sixtina, l´impacte va ser tan gros que vaig notar que les cames em feien figa, i em va caldre seure tot seguit. Us ben asseguro que no exagero pas, però m´heu d´entendre: aquesta vegada no em trobava davant per davant d´una obra d´art que jo hagués venerat des de les classes d´art a l´institut, sinó que em trobava dins mateix de l´obra artística, embolcallat per la mestria sense rival de Michelangelo. Val a dir que la quantitat d´estímuls que rebem a la capella és tan gran que certament és recomanable de seure i anar-los paint amb calma, malgrat el xivarri dels turistes (entesos: jo també era un turista, però m´estava assegut i callat com un bon minyó!). Michelangelo va menester set anys per completar el fresc d´El Judici Final des que el Papa Pau III li fes l´encàrrec, de la mateixa manera que li calgué una bastida especial que ell mateix s´empescà per pintar el fresc del sostre, en aquest cas encarregat pel Papa Juli II força anys abans de pintar El Judici Final.

Certament la Capella Sixtina ha fet vessar molts rius de tinta, però després de veure-la penso que encara no se n´ha dit prou. Ara, si m´ho permeteu, m´agradaria quedar-me una estona aquí assegut, en silenci. De segur que no trobaré cap lloc millor que aquest per perfeccionar els meus dots de badoc, i vull aprofitar-lo com Déu mana. Aneu fent via, que ja us atraparé.

Viatge a Roma; extracte. Estiu de 2006.

Fotografies: Roberto López Juárez.