Marilyn Monroe

Li ho devia certament, i si hagués encetat aquest bloc parlant d´algú altre que no fos ella, hauria comès una injustícia ben imperdonable. Hi ha deutes que, de tan grans i profunds com són, s´escapen a qualsevol unitat de mesurament que coneguem, com és el cas dels deutes emocionals, que són d´una tal envergadura que ni la gratitud d´una vida sencera mai no els satisfà del tot. Jo vaig contreure un deute emocional amb la Marilyn Monroe fa una pila d´anys, i des de llavors que li sóc deutor, de manera que l´entrada inaugural d´avui pretén ser alguna cosa semblant a una bestreta, tot i que de ben segur que no estarà a l´alçada d´una creditora tan generosa.

Dues passions (per no dir-ne obsessions) m´acompanyen des que era petit: la música i el cinema. Tant és així que no hi ha cap etapa de la meva vida que jo pugui recordar sense la presència d´ambdues. Ben aviat, doncs, vaig començar a devorar discs i pel·lícules a tothora i de manera compulsiva, i enmig d´una afartada cinematogràfica un dia va aparèixer ella. Abans d´aquell dia jo ja havia topat amb molts actors i actrius carismàtics, i fins havia fet un primer esbós barroer del meu Olimp particular de deïtats del cel·luloide. Però ella era diferent. Ella apareixia i ho encenia tot amb el seu físic generós, la gràcia dels seus gestos i el magnetisme de la seva personalitat. Apareixia i ja no podies deixar de mirar-la, encara que romangués immòbil en un segon pla, arraulida i en silenci. Mai no havia vist res de semblant, i he de dir que encara avui no he trobat ningú que se li assembli.

Malgrat que la indústria del cinema es va esforçar de valent a presentar-la tan sols com una dona voluptuosa carregada de sensualitat, la clàssica pin-up decorativa, ella va aconseguir de transcendir aquest estereotip masclista i ens va oferir un tresor de valor incalculable: la sinceritat. Així doncs, en comptes d´aquella imatge de perfecció i sexualitat distants que volien que projectés, ella se´ns va mostrar propera, fràgil, imperfecta, plena de pors i inseguretats, i el públic va valorar i agrair aquest gest de clara franquesa.

Per altra banda, la mal anomenada “rossa ximpleta”, quan s´adonà que l´encasellaven en papers merament decoratius, va empaquetar totes les seves pertinences i abandonà Hollywood d´un dia per l´altre, tot deixant la Twentieth Century Fox amb un pam de nas. S´instal·là a Nova York, es matriculà a la prestigiosa escola d´interpretació Actor´s Studio, a càrrec del mític Lee Strasberg, i fundà la seva pròpia productora, la Marilyn Monroe Productions, a la recerca de papers amb més substància. No cal dir que immediatament l´estudi cinematogràfic va pledejar en contra d´ella per incompliment de contracte, però abans no s´acabés l´any li pagaren 8 milions de dòlars perquè tornés a treballar per a l´estudi.

Paral·lelament a aquests esdeveniments, i a tall de curiositat que ens demostra que certament no era pas ximpleta, poca gent sap que ella tingué un paper decisiu en la carrera musical d´Ella Fitzgerald. La “First Lady of Song”, com se la coneix avui, en aquella època estava arraconada en petits locals nocturns de segona i tercera fila, atesos els molts prejudicis racials d´aquells anys. La Monroe, en adonar-se´n, va decidir treure profit de la seva popularitat, i s´adreçà a l´empresari del Mocambo, el club nocturn més popular de l´època: “Si vostè contracta l´Ella Fitzgerald”, li va dir, “em tindrà cada nit sens falta al seu club asseguda a la taula de la primera fila”. L´empresari no va voler desaprofitar una publicitat tan bona per al seu local, de manera que va contractar la Fitzgerald. Fidel a la paraula donada, Marilyn Monroe es va presentar al Mocambo cada nit, escortada per l´etern seguici de periodistes i curiosos.

Avui es compleixen 46 anys de la seva mort, tan tràgica i prematura; una mort que conté tots els ingredients necessaris per a alimentar les sospites dels "conspiratòfils": estranyes visites nocturnes a la casa de l´actriu (confirmades pels seus veïns), informes policials contradictoris, desaparició d´informes mèdics, manipulació de l´escenari de la seva mort, i noms tan carregats de controvèrsia com són els de John F. Kennedy, Robert F. Kennedy o el llòbrec i temut J. Edgar Hoover.

Fos com fos, el cas és que ens va deixar abans d´hora, i malgrat que han passat tants anys, avui encara la trobem a faltar. Res millor que recordar-la amb un somriure, i aquesta escena tan senzilla i plena de simpatia de The Seven Year Itch (traduïda a Espanya amb el títol gens exacte però adequat de La tentación vive arriba) sembla el mitjà perfecte per a aconseguir-ho: