L´amargor del comiat

Avui hem acompanyat el meu oncle a l´aeroport, després d´haver-se estat a casa amb nosaltres encara no una setmana. La seva visita ha estat tot un esdeveniment familiar, atès que feia setze anys des de la nostra darrera trobada. Aquests pocs dies han estat, doncs, una temptativa (evidentment en va) de recuperar el temps perdut, i en aquest procés desesperat i contra rellotge he pogut fer la coneixença d´una persona que ha sabut mantenir-se bonhomiosa malgrat haver-les passat magres. A tot estirar, i només quan creu que ningú l´observa, un vel fi de decepció vital li enfosqueix un xic el visatge.

Durant aquests dies s´han dit moltes coses, però es fa evident que són moltes més les que no s´han dit. Amb tot, he sabut que darrerament ha consagrat el poc temps que la feina li deixa lliure a la tasca sempre heròica i mai prou valorada d´escriure un llibre, que fins el dia d´avui l´engreixen gairebé tres-centes pàgines. Part de l´acció se situa al poble anoienc de Sant Martí de Tous, que ell conegué de jove. Aprofitant la seva estada amb nosaltres, va voler apropar-se al poble per tal de refrescar-lo a la memòria i, de pas, fer-ne algunes fotografies que li facilitin una descripció d´escenaris més acurada, i jo vaig decidir d´acompanyar-lo en la seva "excursió literària". Després de fer-hi una llarga passejada i un bon grapat de fotografies, el meu oncle va constatar amb orgull que la memòria no l´havia traït pas gaire, de manera que no li caldrà fer massa canvis a les seves descripcions recreades.

La Fou. Sant Martí de Tous

Qui no conegui el poble de Tous ha de saber que es troba a poc més de 10 quilòmetres al sud-oest d´Igualada, al bell mig d´un paratge feréstec de bellesa natural incomparable, on l´embolcallen boscúries, camps d´ametllers i cereals, rieres, torrents i saltants d´aigua (com el de la Fou), a recer de la frondosa serra de Miralles, que s´alça per damunt dels 850 metres i esdevé una atalaia perfecta de la contrada, on els únics sons que destorben el silenci dominant són la piuladissa d´ocells i el lladruc d´algun gos. El poble, que compta amb no gaire més de mil habitants, conserva l´encant dels carrers estrets i costeruts, de l´aixopluc ombrós de les voltes, de l´empedrat de les petites places frescoses, dels balcons de geranis florits, de la cantarella plena d´alegrois de les campanes de l´església parroquial... Domina tot el conjunt la mola orgullosa del castell, que des del punt més elevat vetlla el municipi de manera eficient i silenciosa fa més de mil anys, i que ha estat molt vinculat a la meva família (que ningú s´imagini una història d´alts llinatges: la meva àvia era la majordoma dels antics propietaris, i mon avi el jardiner). Feu-me cas: si mai esteu desvagats, el poble de Sant Martí de Tous i el seu entorn privilegiat curull de natura generosa i ermites esparses bé mereixen una visita que de segur us escombrarà l´avorriment de l´ànim.

Castell de Sant Martí de Tous

Després d´aquests dies d´agradós retrobament, avui he sentit una punxada dolorosa carregada de tristesa quan he vist l´oncle allunyar-se entre la gentada de l´aeroport arrossegant la seva petita maleta. Caldrà que passin setze anys més per retrobar-nos? Ningú no ho sap. Però una cosa és certa: detesto els comiats.

En primer terme, Sant Martí de Tous; Igualada i Montserrat al fons