La Verità velata da Berlusconi

Malauradament no estic gaire versat en les Sagrades Escriptures, i encara menys si són de natura profètica, de manera que em caldrà desempolsar-les i donar una ullada atenta al llibre de l´Apocalipsi, perquè crec possible trobar-hi algun passatge del tipus: “... I els governants del món enfolliran, envanits per la concentració de poder... I en el paroxisme de la seva decadència abandonaran el poc pudor que servaven, i començaran a vexar obertament i estúpida els seus pobles... Aquest serà el senyal inequívoc que l´Anyell ha començat la lectura del llibre dels set segells”. Altrament no s´explica l´acumulació de befes i despropòsits polítics que s´esdevenen arreu del món, i que comença a assolir vertaderes proporcions de plaga bíblica.

La darrera bajanada d´un cap de govern duu l´autoria de Silvio Berlusconi, pare putatiu de les tan enyorades “Mama Chicho”. El primer ministre italià, sempre amoïnat pel decòrum i la decència, recentment ha fet “corregir” una reproducció del quadre La Verità svelata dal Tempo (La Veritat revelada pel Temps) emplaçada a la sala de premsa del Palazzo Chigi, seu del govern italià.

La pintura, obra del mestre del Barroc Giambattista Tiepolo, mostra la Veritat personificada en una donzella (tot i que, pel que sembla, més aviat n´hauríem de dir una barjaula) que duu la sina nua i que reposa en braços d´un ancià, personificació del Temps. Berlusconi, temorós que la visió de la nuesa de la donzella pogués ferir sensibilitats a flor de pell, i conscient que el pit sempre apareixia dins l´enquadrament de les càmeres de televisió durant les rodes de premsa del govern, finalment ha decidit fer-lo desaparèixer sota un vel decorós, acció que de retruc l´ha convertit en el nou Braghettone de la història de l´art.

Cal consignar que fou el mateix Berlusconi qui, temps enrere, havia escollit aquesta obra per a decorar la sala de premsa de la seu del govern. Sorprèn, doncs, que en el moment de la seva elecció li passés per alt el contingut “indecorós” de la pintura. Val a dir que, si atenem el tarannà que ha fet famós Il Cavaliere, hom sospita que aquest mateix contingut, ara titllat d´inadequat, de segur que fou decisiu a l´hora d´escollir l´obra, per damunt de consideracions artístiques o simbòliques. Sigui quin sigui el cas, seria recomanable que la propera vegada que el primer ministre hagi d´escollir una pintura, temorenc com sembla de ferir les sensibilitats d´altri, aposti per una obra de temàtica més innòcua, com per exemple una natura morta. Però... Ai las! No hem d´oblidar que a les natures mortes hi sovintegen pomes i taronges, l´obscena rodonesa de les quals podria evocar la imatge d´uns pits turgents, i ofendre la candidesa i fragilitat dels espectadors en gran manera. Així doncs, potser fóra millor optar per un asèptic fons blanc i, de pas, declarar Sophia Loren persona non grata pel seu excés de rodoneses.

És evident que allò que ofèn de debò és que un cap de govern, o bé l´equip que diu vetllar per la seva bona imatge, s´ocupi d´unes tals minúcies en comptes de treballar amb més serietat i dedicació pels vertaders interessos i necessitats del poble que representa, en aquest cas l´italià. Tot plegat no deixa de ser una nova mostra que els governants d´arreu, és a dir, els nostres empleats, acusen una manca acreixent de talla política, així com de respecte per la intel·ligència de la ciutadania. Amb tot, i enzes com som, no ens passa per alt el simbolisme de l´episodi: “Berlusconi tapa la Veritat”.

En moments com aquest, no puc deixar de recordar la frase de l´actor Robin Williams a la pel·lícula Man of the Year: “Els polítics són com els bolquers: cal canviar-los sovint i per la mateixa raó”. I encara afegeix: “No ho oblideu a l´hora de votar!” No puc estar-hi més d´acord.