dijous, 25 de desembre de 2008

Exsultate Justi

Exsultate Justi de John Williams no és una cançó de Nadal, però en té tot l´esperit. Composta l´any 1987 per a la banda sonora de la pel·lícula L´Imperi del Sol (Empire of the Sun, 1987) d´Steven Spielberg, és l´exemple més reeixit que la mestria inesgotable de Williams no es redueix a les espectaculars fanfares a què ens té tan acostumats, les quals han servit, sigui dit de passada, per a retornar el moviment simfònic a la música cinematogràfica.

L´acurada interpretació de l´
Exsultate Justi és a càrrec de The Ambrosian Junior Choir, el cor de veus blanques que d´alguna manera esdevé la pedrera de The Ambrosian Singers, la prestigiosa formació vocal londinenca que forma part de l´envejable xarxa de cors professionals de la capital britànica, on el món coral coneix més esplendors que no pas a casa nostra.

Lamentablement, les dades parlen prou clar: Catalunya, malgrat la seva prolífica tradició coral (Igualada, a tall d´exemple, compta amb més de deu formacions corals), tan sols disposa de dos cors professionals, i encara vull afegir que en un dels casos els cantaires reben un sou paupèrrim. Ni tan sols la tan esbombada OBC (l´Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya) compta amb un cor professional. Ultra això, la resta de formacions vocals són menystingudes per les institucions, deixades de la mà de Déu, i si sobreviuen és gràcies a la bona voluntat de moltes persones que esmercen no pas pocs esforços i treuen temps de sota les pedres per a fer possible la supervivència del món coral a casa nostra.

L´entrada d´avui és dedicada a totes aquestes persones.


Cartell de L´Imperi del Sol (1987)





BON NADAL A TOTHOM!!

dimarts, 23 de desembre de 2008

Puro teatro

- Actualment, Catalunya rep el 25 % de la immigració de l´Estat, amb què la població catalana ha augmentat en 1.200.000 habitants en tan sols 10 anys. Amb tot, són la Comunitat de Madrid i el País Valencià els que rebran del govern central una partida pressupostària compensatòria per l´augment de població.

- El 25 % de la població d´Extremadura treballa a l´administració pública.

- El percentatge de funcionariat d´Andalusia supera en un 60 % el percentatge de funcionariat de Catalunya.

- El 70 % de la recaptació de les autopistes espanyoles surt dels peatges de Catalunya.

- S´aproven els projectes d´ampliació i millora de les estacions madrilenyes d´Atocha i Chamartín, però es parla d´ajornar el projecte de l´estació de la Sagrera de Barcelona.


Malauradament, la llista de greuges comparatius podria continuar força més enllà, però tampoc no cal allargar l´entrada d´avui fins a l´infinit. Tot fa pensar, doncs, que caldrà canviar allò tan repetit d´
"Spain is different" per un emfàtic "Catalonia is different indeed!".

Val a dir que a l´hora de cercar els culpables d´aquesta situació seria molt recomanable fugir de l´actual maniqueisme en què vivim escarxofats (allò altre de
"Madrid és l´únic culpable dels nostres mals") i practicar un xic més l´autocrítica, que bona falta ens fa. Dit d´una altra manera: si cada dia et prenen el pèl, o t´agrada que t´engalipin o ets un beneït sense remei.

Darrerament, aquesta evidència ha estat més clara que de costum amb la posada en escena que el PSOE i el PSC han fet de les
Escenas de matrimonio de José Luis Moreno, la qual ha acabat tal com era d´esperar: amb l´aprovació dels pressupostos de l´Estat malgrat que el finançament català romangui pendent de resoldre, i que ha estat sacrificat en pro de l´estabilitat del govern central (Ooooh! Quin altruisme tan entendridor! Ploraria d´emoció si tingués sentiments).

Tot plegat em recorda d´una manera inevitable la cançó
Puro teatro del compositor porto-riqueny Catalino Tite Curet Alonso, i que va popularitzar La Lupe, l´extraordinària cantant cubana que avui mateix hauria complert 69 anys si no fos pel seu traspàs prematur l´any 1992. Aprofito aquesta avinentesa per convidar-vos a escoltar-la, i ja em direu si la cançó descriu o no (jo trobo que ho fa a la perfecció) el paper del govern català:





Guadalupe Victoria Yolí Raymond, La Lupe

diumenge, 21 de desembre de 2008

Cançó d´hivern

El genial i prolífic compositor i lletrista nord-americà Frank Loesser, pare de la incombustible Guys and Dolls (1950) i mereixedor d´un bon grapat de premis en el decurs de la seva carrera professional, a destacar-ne el premi Pulitzer, l´any 1944 va escriure la cançó Baby, it´s cold outside, un duet còmic compost com a divertiment per a interpretar-lo a les festes familiars amb la seva muller, la cantant Lynn Garland, que havia conegut en els seus inicis de pianista acompanyant.

El matrimoni Loesser-Garland, que residia al novaiorquès Navarro Hotel, tenia l´habitud de celebrar festes sonades amb la família i els amics a l´esmentat hotel, els quals fins llogaven habitacions per hostatjar-s´hi uns dies, i va ser en aquest context familiar i festiu que la cançó va sonar els primers anys de néixer, fins que l´any 1948 Loesser va vendre´n els drets als estudis cinematogràfics Metro-Goldwyn-Mayer, moment en què
Baby it´s cold outside va començar a sonar arreu del globus, i val a dir que de llavors ençà mai no ha deixat de fer-ho.

Són moltes, més exactament moltíssimes, les gravacions que se n´han fet, però potser una de les més populars sigui la de l´any 1949 a càrrec de la cantant Margaret Whiting i el també compositor i lletrista Johnny Mercer, que d´alguna manera ha esdevingut la versió clàssica, i que és la que us convido a escoltar tot seguit:





Loesser, per tal de distingir els personatges a la partitura i potenciar el joc "presa-depredador" de la cançó, va escriure The Mouse (el ratolí) per referir-se a la veu femenina, i The Wolf (el llop) per fer-ho a la masculina:


BABY, IT´S COLD OUTSIDE

El ratolí / El llop

I really can´t stay / Baby, it´s cold outside
I´ve got to go away / Baby, it´s cold outside
This evening has been... / Been hoping that you´d drop in

... So very nice / I´ll hold your hands, they´re just like ice

My mother will start to worry / Beautiful, what´s your hurry?

My father will be pacing the floor / Listen to the fireplace roar

So really I´d better scurry / Beautiful, please don´t hurry

Well maybe just a half a drink more / Put some records on while I pour


El ratolí / El llop


The neighbors might think / Baby, it´s bad out there

Say, what´s in this drink? / No cabs to be had out there

I wish I knew how... / Your eyes are like starlight now

... To break the spell / I´ll take your hat, your hair looks swell

I ought to say no, no, no, sir / Mind if I move in closer?

At least I´m gonna say that I tried / What´s the sense in hurting my pride?

I really can´t stay / Baby, don´t hold out
Baby, it´s cold outside

El ratolí / El llop


I simply must go / Baby, it´s cold outside
The answer is no / Oh baby, it´s cold outside

This welcome has been... / How lucky that you dropped in

... So nice and warm / Look out the window at that storm

My sister will be suspicious / Gosh, your lips look delicious

My brother will be there at the door / Waves upon a tropical shore

My maiden aunt´s mind is vicious / Gosh, your lips are delicious
Well maybe just a cigarette more / Never such a blizzard before


El ratolí / El llop

I´ve got to get home / Oh baby, you´d freeze out there

Say, lend me a coat / It´s up to your knees out there

You´ve really been grand... / I´m thrilled when you touch my hand

... But don´t you see? / How can you do this thing to me?

There´s bound to be talk tomorrow / Think of my lifelong sorrow...

At least there will be plenty implied / ... If you caught pneumonia and died

I really can´t stay / Get over that hold-out

Baby, it´s cold outside.


Música i lletra: Frank Loesser


Avui hi ha postres. En aquest cas es tracta del petit homenatge que reten al clàssic de Loesser a
Elf (2003), l´esbojarrada
pel·lícula nadalenca protagonitzada pel còmic Will Ferrell, on interpreta el paper d´un follet que treballa pel plom (i ja em perdonareu, però personalment trobo que és un plom) del Pare Noel. L´encisadora companya de duet de l´elf és l´actriu Zooey Deschanel:


dijous, 18 de desembre de 2008

El pare Kolbe

A l´altra cara de la darrera entrada d´aquest bloc, que vaig dedicar de manera afectuosa a Esperanza Aguirre, trobem la figura del pare Maximilià Kolbe, un frare frasciscà polonès que va morir al camp de concentració nazi d´Auschwitz el 14 d´agost de 1941, la història personal del qual bé mereix ser contada pel valuós exemple d´humanitat que conté.

En el decurs de la invasió nazi de Polònia, el pare Kolbe va caure presoner i va ser conduït al camp d´extermini d´Auschwitz, d´on, poc temps després, un presoner va aconseguir fugir. En aquests casos, i a manera de norma dissuasiva, els nazis havien establert que, per cada fugitiu que aconseguís escapar, moririen deu presos escollits a l´atzar, i aquest va ser el protocol que van seguir en aquella ocasió. Un dels escollits va ser el sergent polonès Franciszek Gajowniczek, qui, en saber la dissort del seu destí, va començar a plorar i a lamentar-se per la seva dona i els seus fills. El pare Kolbe, present a l´escena, va demanar d´ocupar el lloc del sergent, bo i al·legant que ell era sacerdot i, per tant, la seva mort no deixaria ningú desemparat. L´oficial nazi s´avingué al canvi.

Així doncs, el pare Kolbe i nou homes més van ser condemnats a morir d´inanició, essent el pare Kolbe el darrer de tots a morir després d´una agonia de tres setmanes. La posterior caiguda del règim nazi va suposar l´alliberament del sergent Franciszek Gajowniczek, qui va poder retornar a casa al costat de la seva muller, tot i que malauradament mai no va tornar a veure els seus fills, els quals havien mort durant la guerra. El sergent polonès va morir l´any 1995 a l´edat de 95 anys, i des del seu alliberament fins a la seva mort mai no va deixar d´anar a Auschwitz any rere any per honorar la memòria del seu salvador.

La història del pare Kolbe és, a banda d´escruixidora, l´exemple clar que encara hi ha esperança, contràriament a allò que podem pensar si un migdia dinem amb les notícies posades, amb què de segur ens convencerem que l´ésser humà ha perdut el nord d´una manera irremeiable. L´acte d´amor infinit pel proïsme d´aquest sacerdot és, sense cap mena de dubte, el millor consol que hom pot trobar en moments de desencant per la raça humana, i poc ens cal la posterior canonització (deixant a banda que, personalment, qüestiono la capacitat de l´Església per a destriar els homes sants dels que no ho són) per adonar-nos del valor del seu exemple.


Maximilià Kolbe


Vaig conèixer la història del pare Kolbe a través del meu admirat Wojciech Kilar, compositor polonès que juntament amb Krzysztof Penderecki i Henryk Górecki ha protagonitzat i definit la influent avantguarda musical de Polònia, i el qual ha contribuït a millorar la meva qualitat de vida de manera substancial, tot sigui dit de passada.


Empès per la meva dèria de cercar obres d´aquest compositor, doncs, fou com un dia vaig topar amb l´extraordinari Requiem Father Kolbe, obra per a orquestra composta l´any 1994 per retre homenatge a la figura del sacerdot, i amb la qual m´agradaria acomiadar l´entrada d´avui, tot oferint-vos-en un petit tast que duu per títol Records d´infantesa:





dimarts, 16 de desembre de 2008

Ha nascut una màrtir

Mortificada pels molts afronts morals rebuts, només arribar a la basílica l´Esperanza es deixa caure de genollons davant l´altar i es desfà en llàgrimes, tot tapant-se el rostre amb les mans tremoloses en un darrer gest de pudor. És ben sabut que les nafres de l´esperit couen més que no pas les del cos, i de tantes com en duu sent l´ànima dessagnada, seca com una pansa, i el dolor del seu naframent espiritual és tan insuportable que li ve la pruïja de deixar-se anar d´una vegada i desfogar-se del tot. I ho fa. Aviat el seu plor desconsolat esdevé un bram histèric que dóna espant: udola, espeternega, xiscla, sanglota, esgaripa i moqueja a dolls. Una corrua de caramells de baves i mocs s´escola entre els seus dits, i la manca de mocador l´obliga a aspirar-los amb molt d´estrèpit.

Les quatre iaies que eren allà per dir l´àngelus, vençut aquell astorament inicial que glaça el raonament i els membres, surten cames ajudeu-me com fa temps que no corren, i en la fugida una d´elles fins oblida el bastó que abans li era tan necessari per a assegurar cada passa
vacil·lant, essent la que corre davant de totes.

L´Esperanza mai no ha estat una dona bonica, per més esforços que un observador benèvol arribi a fer per trobar-li algun indici de beutat i per més esforços que ella faci per semblar-ho, però a favor seu direm que sempre va neta i polida. Amb tot, després d´un esbravament d´una tal vehemència el seu aspecte pulcre d´habitud n´ha resultat perjudicat en grau superlatiu: els cabells esbullats, el rímel i el llapis d´ulls decorreguts, el pintallavis escampat pel rostre a la manera d´un pallasso grotesc, i el darrer vestit de Pedro del Hierro tacat i rebregat. Aquesta desfeta de la seva pulcritud és tan catastròfica que ara la manca d´encants naturals no solament resulta evident al primer cop d´ull sense l´obstacle dels filtres cosmètics, sinó que es veu reforçada amb escreix, i quan per fi s´asserena i enretira les mans del rostre, el seu visatge és tan esfereïdor que fins i tot el retaule major reacciona amb un espetec sorollós, talment com si les imatges dels sants patrons que el guarneixen haguessin fet un esforç coordinat per deseixir-se´n i sortir corrent rere les iaies.

- Pare, per què m´has abandonat??? -implora amb la veu presa per l´emoció i els ulls fits en la cúpula, i tot seguit es felicita per l´encert dramàtic de la frase, que diria haver sentit alguna vegada però que ara no sabria dir on ni quan, i es promet que la recordarà per tal d´anotar-la al seu diari personal quan arribi a casa i faci la crònica detallada d´aquest nou capítol dramàtic de la seva vida.


Dissortadament, el pare espiritual a què s´encomana la nostra heroïna, fundador de l´orde a la qual pertany, no pot escoltar els seus laments perquè és lluny d´allà, sempre atrafegat en les seves tasques d´evangelització, sempre dedicat en cos i ànima a combatre l´amenaça de l´avanç dels nacionalistes, els infidels mesquins que posen en perill la convivència i la unitat hispàniques.
"Se´ls hauria de penjar d´algun lloc...", declara en públic tot melangiós. Quina nostàlgia li produeix el record d´aquells temps en què els seus desigs no morien en paraules, sinó en fets! Quina mala pensada que fou la democràcia!

L´Esperanza, quan s´adona que duu el vestit brut i rebregat, llança un xiscle tan estrepitós que fa udolar els gossos del barri, i fins les alarmes dels cotxes propers es disparen. S´alça d´una revolada i intenta arranjar-ne els desperfectes amb manotades nervioses, però és en va, i al final es dóna per vençuda i s´asseu en un banc. Aviat el seu pensament se l´emporta lluny d´allà, i resta tan embadocada en el repàs mental de la seva tragèdia personal que un captaire que ha presenciat tot l´episodi amagat rere una columna aprofita l´avinentesa per furtar-li el moneder de la bossa, i surt del temple cofoi i impressionat per la rapidesa amb què Sant Isidre ha donat resposta a les seves oracions.


Per més esforços que fa, i hem de consignar que no n´ha fet pas pocs, la nostra heroïna no aconsegueix de pair l´allau de crítiques i befes que darrerament ha rebut per la seva apressada fugida de Bombai.
"Què esperaven que fes, doncs? Que restés allà i em deixés matar?", es diu. Sembla que no pot capir que hi hagi qui de veres cregui que ella, la comtessa consort de Murillo, una Grande de España, hauria d´haver romàs al costat de la delegació que l´acompanyava, i potser fins troba que aquest retret és d´una ingratitud esbalaïdora, atenent la natura altruista que sempre ha definit la seva exemplar tasca pública, com són, a tall d´exemple, l´endegament del procés de privatització del Canal de Isabel II, amb què permetrà que els madrilenys recuperin la propietat de la seva aigua, o les privatitzacions d´alguns centres sanitaris de la Comunitat de Madrid, amb què els madrilenys de segur gaudiran d´una sanitat de millor qualitat i més propera a la ciutadania.

Tot d´una, els seus ulls es fixen en un fresc dedicat al martiri de Sant Sebastià. La visió del cos mig nu del sant lligat a la soca d´un arbre amb els músculs en tensió, assagetat i amb una expressió de dolor heroic al rostre, la retorna a la realitat, mentre una onada de plaer, mig luxúria mig consol, l´arrabassa de les mans despietades de l´aflicció. Per fi ho veu clar: talment com els màrtirs de l´Església, aquest martiri d´avui serà la glòria de demà que l´entronitzarà a les altures hispàniques. I és amb l´ajut d´aquest pensament consolador que finalment l´Esperanza es refà i abandona la basílica, descalça i amb mitjons, però digna com mai.


Mentrestant, el populatxo, sempre malagraït i envejós de la natura superior dels nobles, es convenç que la grandesa a què fa esment el títol de
Grande de España no fa referència a la talla moral.


Qui canta els mals espanta, dona!

divendres, 5 de desembre de 2008

El castell de Queralt

NOTA INTRODUCTÒRIA

La Catalunya central és, sense cap mena de dubte, una de les grans desconegudes del territori català, i no crec pas pecar d´exagerat si afirmo que de ben segur l´Anoia ocupa la primera posició d´aquest pòdium d´honor dubtós. Tanmateix això no hauria d´estranyar a ningú (per bé que dubto molt que, a aquestes alçades, cap anoienc se n´estranyi), especialment si tenim en compte que bona part de les moltes guies de promoció turística que edita la Generalitat (la mateixa que pretén exhortar-nos amb un "som-hi!" cada cinc minuts) sovint passen de puntetes per les terres centrals, i en redueixen els llocs d´interès a Montserrat i poca cosa més. Llis i ras: som desconeguts perquè som ignorats, i tot fa pensar que, si seguim per aquest camí, ben aviat esdevindrem una terra tan mítica i misteriosa com l´Atlàntida.

Avui enceto una nova etiqueta on, sota el títol de "
l´Anoia", intentaré compilar, en la mesura dels meus possibles, els llocs d´interès de la nostra comarca, que ja us avanço que no són pas pocs. Sóc ben conscient que això no els farà pas més coneguts, atès que aquest bloc no encapçala les llistes de popularitat, però si més no serà la meva manera de
reivindicar-los i de recórrer casa nostra amb vosaltres. M´hi voleu acompanyar?


Sant Miquel al castell de Queralt


Encimbellat a l´extrem occidental de la serra de Queralt per damunt dels 850 metres i arran mateix de l´espadat, el conjunt del castell de Queralt segueix dominant amb altivesa el terme municipal de Bellprat, a l´Anoia, malgrat la conjuració concertada per l´abandó humà i el pas indefectible de les centúries.

La primera notícia documental del castell de Queralt és de l´any 976, quan el comte Borrell II n´efectua la venda al vescomte Guitard de Barcelona, per bé que trobem una referència documental indirecta del castell l´any 960, quan el comte Borrell fa donació del castell de la Roqueta (al terme de Sant Martí de Tous) a un fidel seu, i que es troba a tocar del de Queralt.
Amb tot, hi ha prou indicis històrics que fan pensar que l´existència d´aquesta fortalesa es remunta al govern del comte Guifre el Pilós, qui va fer repoblar aquestes terres entre els anys 880-897.

La propera notícia documentada que ens arriba del castell és datada l´any 1002, quan Sendred de Gurb, el nou propietari del castell, pledeja en contra del bisbe d´Urgell per defensar els seus drets de propietat sobre la fortalesa. En morir l´antic propietari del castell, els seus dos fills havien venut la totalitat del castell, però cadascú per la seva banda. Així doncs, mentre que l´un l´havia
venut a Sendred de Gurb, l´altre l´havia venut al bisbe Sala d´Urgell i, com és lògic, aquesta duplicitat de propietaris va originar el conflicte. Sabem que el judici va celebrar-se a l´església de la Santa Creu de Barcelona, i si bé ens han arribat força detalls del procés, se´n desconeix la sentència. Tot fa pensar, però, que es va sentenciar a favor de Sendred de Gurb, amb la condició de satisfer una indemnització econòmica al bisbe d´Urgell.


A mig camí del castell


Per altra banda, el llinatge de Queralt s´origina a finals del segle XI, quan Guillem Bernat de Gurb decideix adoptar el topònim. Posteriorment, els senyors del castell esdevenen els barons de Queralt, amb un notable patrimoni familiar engreixat amb les diverses infeudacions rebudes d´importants senyors de les comarques veïnes de la Conca de Barberà i la Segarra.

D´aquest període cal destacar la figura de Pere II de Queralt, que fou cavaller de l´orde del Temple, del qual fou comanador de Montsó i lloctinent a Aragó i a Catalunya. Es conta que Pere II de Queralt, conegut amb el sobrenom de Cor de Roure pel seu coratge guerrer, va matar un lleó en un combat concertat a vida o mort per alliberar un presoner amic que era en poder dels moros valencians. En memòria d´aquest fet, a l´escut d´armes sobresurt la figura d´un lleó rampant amb un punyal clavat al pit, i a una de les claus de volta del panteó familiar dels nobles de Queralt, a l´església de Santa Maria de Bell-lloc, Pere II de Queralt és representat lluitant amb un lleó.


Escut dels comtes de Queralt


L´any 1599 els barons de Queralt reben el títol de comtes de Santa Coloma de Queralt, motiu que afavorirà el progressiu abandó del castell a favor d´aquesta vila. Actualment el recinte de la fortalesa es troba força malmès, però encara és evident gran part del perímetre emmurallat, així com murs de la zona residencial, testimonis d´una cisterna i estables, corrals i pallisses. Destaquen del conjunt les restes de Sant Miquel, que fou la capella privada del castell, de la qual encara resten dempeus el mur de ponent i una de les arcades del campanar d´espadanya, a l´extrem del cingle.

Al peu del castell, poc abans d´arribar al cim del turó, trobem l´església romànica de Sant Jaume de Queralt (abans, de Sant Cristòfol), que des del seu origen va exercir les funcions de parròquia, fins que l´any 1425 les va assumir l´església de Sant Salvador, al nucli de Bellprat,
després d´una visita efectuada pel bisbe Galceran Sacosta, qui va poder constatar les dificultats d´accés que tenien els habitants.


Sant Jaume de Queralt


Per les seves característiques, aquesta bonica església és pròpia del segle XI. Es compon d´una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular i campanar d´espadanya al mur de ponent. Els murs exteriors són decorats amb arcuacions cegues i bandes llombardes.

El conjunt del castell de Queralt forma part de la complexa xarxa que teixeixen més de 20 castells escampats i aturonats de manera assenyada arreu de la geografia accidentada de la comarca de l´Anoia, i que nasqué per defensar aquestes terres frontereres amb l´Islam, que les ràtzies freqüents van fer tan perilloses.

A l´interès històric de les despulles del castell de Queralt cal afegir l´interès paisatgístic del
seu entorn. Cal destacar-ne el bosc del Pany, reconegut com el millor bosc comunal de la comarca, i per al qual fins i tot el conegut polític Pascual Madoz Ibáñez, actiu opositor d´Espartero, va tenir paraules elogioses al seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar: "... van desapareciendo los bosques por las repetidas cortas, siendo ya el único notable por la valentía y la espesura de sus árboles el llamado bosque del Pany, en el término de Bellprat".


Vistes des del castell de Queralt


El castell esdevé una talaia d´excepció per la seva alçada considerable, des d´on s´albira una panoràmica impressionant de les comarques de la Conca de Barberà i l´Anoia. De ben segur que aquest paisatge feréstec de muntanyes cobertes de boscúries inacabables (incloses al Pla d´Espais d´Interès Natural de la Generalitat) esquitxades pels camps de cultiu de les planes farà les delícies del visitant, i li retornarà un bocí de la pau perduda en el tràfec d´aquest món desmanegat.


El castell de Queralt segueix vetllant pels seus dominis

dimarts, 2 de desembre de 2008

Lluny de casa

La Coruña, 2 de Diciembre de 1941

Sta. Teresa Marimón

Mi querida Teresa:

Estamos en vísperas de Navidad; fiestas que se acostumbra poner en práctica aquel refrán catalán que dice: "Per Nadal, cada ovella al seu corral". Sin embargo para muchos no reza este refrán, pues por ejemplo: yo mismo, no me será posible este año como no me lo fue en el pasado, y en algunos otros más, también pasados.

En estas lejanas tierras de Galicia, no puedo menos que evocar estas fiestas donde tantos años las había pasado en casa en compañía de mis padres y hermanos.

Este año hubiese podido tener la dicha de poder añadir una persona más; la que más quiero en el mundo. Esta persona, eres tú.

Deseo pases muy felices fiestas de Navidad y Año Nuevo, en compañía de tus padres, hermanas y demás personas de tu afecto, y que por muchos años lo puedas celebrar.


Yo por aquí, no creo pasarlas muy felices, puesto que me encuentro como oveja descarriada. Solo, muy solo, puesto que cuanto me rodea, me es completamente indiferente, pero me sentiré dichoso que tú y "cuantos te rodean" las paséis con toda felicidad.


Te quiere mucho tu

José




Avui fa 67 anys que l´avi Josep va escriure aquesta carta a la seva estimada Teresa (qui, temps després, esdevindria la seva muller i, per tant, la meva estimada àvia) des del retir forçós de quatre anys a què el regim franquista va condemnar-lo per tal d´expiar el pecat del republicanisme i "reeducar-lo" per a la "veritat nacional". La carta, que anava acompanyada d´una petita postal nadalenca, hagué de ser escrita en castellà, atès que, com bé sabeu, era l´única llengua oficial i, per altra banda, tota la correspondència era degudament revisada pels oficials abans de ser remesa, no fos cas que contingués
al·lusions ofensives a la professió de la mare del dictador o alguna crítica al règim beneït, segons deien, por la gracia de Dios, motiu pel qual calia adreçar-la en "llengua cristiana" (encara avui, quan algú diu allò de "háblame en cristiano", sento un desig irrefrenable de vomitar-li damunt les sabates) per tal que fos intel·ligible per als censors.

Tot plegat no solament explica la llengua en què va redactar-se la carta, sinó les moltes explicacions que mon avi va haver de donar per l´inofensiu refrany català que havia decidit de mantenir en la llengua original, i que de poc no li va costar que la hi requisessin i no arribés al seu amorós destí.


Quan recordo aquest petit episodi familiar, inevitablement em ve al cap l´afirmació que en una ocasió el rei Joan Carles I va etzibar en un d´aquells discursos tan amens a què ens té acostumats. L´objectiu del discurs era cantar les virtuts de la llengua castellana (que, sense cap mena de dubte, en té moltes, i qui ho negui té ben bé pa a l´ull), però... Ai las! Segons el monarca (o segons qui va escriure-li el discurs), el gran èxit de la llengua castellana raïa en el fet que "mai no havia estat imposada, sinó que havien estat els pobles els qui, lliurament, s´hi havien acollit".


He de confessar-vos que, per més vegades que he intentat de trobar una explicació bonhomiosa d´aquesta espifiada tan flagrant, mai no me n´he sortit (qualsevol teoria que pugui aportar una mica de llum a la qüestió, doncs, serà ben rebuda), però no hi ha cap mena de dubte que la sentència és d´una inexactitud històrica alarmant, així com d´una manca de sensibilitat escruixidora, especialment si tenim en compte que, tot i l´enrenou que va generar en el seu moment, la casa reial mai no va fer cap gest per a rectificar-la.


La premsa balear conta que darrerament la Corona ha donat una nova mostra d´insensibilitat en aquest sentit (i en tants d´altres, però no són el tema d´avui). En trobar-se el rei a Menorca per a inaugurar el curs escolar 2008-09, en el moment de descórrer la cortina i descobrir la placa commemorativa de costum, el monarca va trasmudar la cara, i tot seguit va fer palès el desgrat de veure el seu nom escrit en català. "Me llamo Juan Carlos", va dir als presents. Pel que sembla, al rei no li agrada de veure el seu nom traduït, com tampoc no va agradar a molts ciutadans que ho fossin els seus durant aquella repressió lingüística que, sempre d´acord amb les paraules reials, mai no va existir. No cal dir que les autoritats locals es van apressar a disculpar-se, bo i prometent al monarca que hi posarien remei ben aviat.


La veritat és que no en veig pas la necessitat per enlloc. El rei (o el seu assessor, m´és ben igual) sembla desconèixer que l´IEC (l´Institut d´Estudis Catalans), la màxima autoritat acadèmica en llengua catalana reconeguda com a tal per un reial decret signat pel mateix monarca el 26 de novembre de 1976, ha reglat que els noms personals no es tradueixen, a excepció precisament dels noms de reis, papes i sants. Així doncs, mentre que el Sr. Carod-Rovira es diu Josep Lluís, ja sigui aquí o a la Xina popular, el rei, sempre que es trobi a terres de parla catalana, podrà ser anomenat Joan Carles I, malgrat que això pugui no ser del seu gust, la qual cosa és del tot irrellevant. No hem d´oblidar que no parlem pas d´un ciutadà comú, sinó d´una institució, en tant que cap d´estat.

Després hi haurà qui s´estranyi que el sentiment de pertinença a Espanya no hagi quallat a algunes contrades, però el cert és que aquestes manques de tacte reiterades des dels alts estaments de l´Estat no ho posen pas fàcil. En aquest cas concret, podríem fer dues lectures del gest reial: o Joan Carles I no és el monarca de tots els espanyols, o no tothom qui viu a Espanya és espanyol. Que cadascú triï la que li faci més profit.


Amb tot, vull fer de l´entrada d´avui un homenatge afectuós a totes aquelles persones que, sigui per una raó o per una altra, hauran de passar aquestes festes lluny de la gent que estimen. Per a tots ells, doncs, la més càlida de les abraçades, i els millors desigs d´un retrobament ben proper.

dimarts, 25 de novembre de 2008

Solpostada igualadina

És ben sabut pels que em coneixen que sóc un amant de les postes de sol (més que no pas de les albades, que a aquella hora m´estimo més dormir!). La posta de sol duu la promesa del recolliment i el descans nocturns després d´un dia de feina, i és l´hora que ens retorna a casa al costat dels que estimem. Per afegiment, la llum, com si es resistís a morir i volgués fer una darrera temptativa d´arrabassar el firmament a la foscor, esclata i omple el cel de colors i calideses que de retop semblen regraciar-nos la labor de tot el dia.

Diuen (i diuen bé) que una imatge val per mil paraules, de manera que cap paraula meva serà prou sàvia per a descriure amb un mínim d´encert i justícia la màgia d´una posta de sol com ho faran les imatges d´una solpostada d´aquest darrer cap de setmana que va encendre el cel ample d´Igualada, i de què jo vaig ser testimoni d´excepció de casa estant:


A llevant, el Puig d´Aguilera i Montserrat sota un cel d´espígol


A llevant, un llençol de boira acotxa Montserrat


"No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d´enemics o bé d´objectes
que subtilment o astuta ens empresonen.
Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita;
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l´esperança.
Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres del ponent encrespat, la llum esclata."

(Miquel Martí i Pol)


A ponent, la llum esclata


A ponent, la Tossa de Montbui sota un cel en flames


A ponent, la serra de Queralt engoleix el sol

diumenge, 23 de novembre de 2008

Smile

Quan un mal vent entra a casa nostra i amenaça de capgirar-ho tot (i potser fins de fer destrosses irreparables), hom sent que perd el control de la vida que duia i, tot d´una, es troba perdut en un paisatge que abans li era amable i acollidor.

En moments d´una tal desesperació, és més valent qui decideix marxar i provar nova sort a terres estranyes i llunyanes o qui opta per restar i contemplar la desfeta? És més fort qui reïx a mantenir-se immutable i fins i tot rioler o qui gosa afrontar l´amargor de les llàgrimes? Vosaltres què hi diríeu?


Puc avançar-vos que en Charles Chaplin ja hi ha dit la seva i, com no podia ser d´una altra manera, ell és del parer que sempre cal dur un somriure al rostre, per més mal dades que vinguin. Tant és així que fins i tot defensa que un somriure té prou força com per afeblir qualsevol mal vent que vingui a sotragar-nos.


Nascut en una família d´artistes de teatre de varietats, Charles Chaplin fou una mena d´"home del Renaixement" del cinema: actor, compositor, guionista, productor i director, el seu talent extraordinari ben aviat va convertir-lo en una figura de referència obligada en el setè art que encara avui és ben palesa, i del qual el seu vast llegat artístic n´ha esdevingut els fonaments.


L´any 1936, mentre la Guerra Civil esclatava a Espanya, Chaplin dirigia, produïa i protagonitzava
Modern Times, una sàtira sobre la industrialització que, a parer seu, tractava els obrers com si fossin peces inanimades de la complexa maquinària industrial (com podeu veure, tristament el tema encara és d´actualitat). La música de la pel·lícula també va anar a càrrec de Chaplin, per a la qual va compondre un tema principal deliciós que no va passar pas desapercebut al públic.

En realitat, la petja que havia deixat aquella melodia era tan profunda que l´any 1954, gairebé vint anys després d´haver estat composta, els lletristes John Turner i Geoffrey Parsons van decidir de posar-li lletra, i d´aquesta manera va néixer la cançó
Smile:


SMILE


Smile though your heart is aching,
smile even though it´s breaking,

when there are clouds in the sky, you´ll get by

if you smile through your fear and sorrow,

smile and maybe tomorrow

you´ll see the sun come shining through for you;


Light up your face with gladness,

hide every trace of sadness,
although a tear may be ever so near,
that´s the time you must keep on trying,

smile, what´s the use of crying?

You´ll find that life is still worthwhile

if you just smile.



Si la melodia de Chaplin era deliciosa per si sola, amb la lletra de Turner i Parsons (tot fa pensar, però, que fou més mèrit de la mestria de Parsons que no pas del primer, si hem de jutjar per la fama de penques que tenia Turner) el conjunt va esdevenir sublim, de manera que quan Nat "King" Cole va enregristrar-la per primera vegada l´any 1956 per a l´àlbum
Ballads of the Day, la cançó va resultar un èxit absolut de la nit al dia, i de llavors ençà mai no ha deixat de cuejar amb noves versions que la mantenen d´actualitat. Tant és així que, a principis del segle XXI, l´igualadí que us escriu encara recorre sovint a aquesta cançó en cerca de consol en temps de dificultats, i val a dir que mai no li ha fallat.

Com que de somriures més val que en sobrin que no pas en faltin, a continuació us deixo unes quantes versions d´
Smile per tal que cadascú triï la que més li escaigui:



Charles Chaplin. Modern Times (B.S.O.), 1936



Nat "King" Cole. Ballads of the Day, 1956



Judy Garland. The Judy Garland Show, 1964



Natalie Cole. Unforgettable, 1991



Michael Jackson. HIStory, 1995



Elvis Costello. Cruel Smile, 2002



Barbra Streisand. The Movie Album, 2003



Josh Groban. Awake, 2006



"Un dia sense un sol somriure és un dia sense cap profit".
Charles Chaplin


diumenge, 16 de novembre de 2008

En l´aniversari d´un amic

Avui és l´aniversari del meu bon amic Jorge, qui en aquests moments es troba de vacances a Cuba, on podrà celebrar-lo en companyia de la seva amiga Aurora, tal com va fer l´any passat i tal com volia que fos aquest any. M´agradaria celebrar aquest feliç esdeveniment explicant-vos com vaig conèixer en Jorge, qui de llavors ençà ha esdevingut, sense cap mena de dubte, una de les persones més importants de la meva vida (encara que ell no vulgui que sigui dit).

Sabíeu que qui ens va presentar fou la Marilyn Monroe? Sí, sí, no em mireu així, que és ben cert! Per les cares que feu, puc endevinar que en un moment el vostre magí s´ha empescat un parell d´hipòtesis burletes, com ara:

a) En realitat, en Jorge i jo som un parell de vells xarucs excombatents de Corea, on vam coincidir amb la Monroe quan va anar-hi a animar les tropes, i ara que som grans i estem jubilats i desvagats, hem decidit d´endinsar-nos en la blocosfera, bo i fent-nos passar per dos joves atractius, a la manera d´una broma infantívola, o bé

b) Certament, i tal com algunes veus afirmen, la Marilyn Monroe no és morta, sinó que viu un retir tranquil a Montserrat amb l´Elvis Presley, en James Dean, el Rodolfo Valentino, la Maria Callas i el nouvingut Heath Ledger, fastiguejada com estava de la indústria del cinema, el clan Kennedy i la mare que ho va parir tot plegat, de manera que un dia que érem d´excursió a la muntanya vam coincidir a l´ermita de Sant Onofre (que és on s´està l´actriu, com de segur sabeu), i atès que ens coneixia tots dos d´excursions anteriors i coneixia la nostra febre de cinema, va decidir de presentar-nos.

Doncs bé, lamento dir-vos que, llevat del fet empíric que en Jorge i jo som dos joves d´allò més atractius i que certament estem malalts de cinema, tota la resta no són res més que fabulacions vostres (mira que en teniu, d´imaginació!), i en realitat ens vam conèixer a l´Institut Pere Vives Vich d´Igualada fa uns... uns... uns pocs anys (poquíssims, em permeto de matisar). Jo duia una carpeta amb fotografies de la Marilyn, que des de sempre ha estat una debilitat meva, algú per qui sento un profund afecte més enllà del cinema (no és pas endebades que sigui la padrina d´aquest bloc), i quan en Jorge ho va veure, s´originà aquest diàleg:

-¡Vaya! ¿Te gusta Marilyn?
-Sí, y, antes de que me lo digas, ya sé que está muerta, gracias.

I fou amb aquest intercanvi de paraules amables que va néixer la nostra amistat, que m´ha permès de conèixer una persona extraordinària a qui estimo de tot cor, i sense la qual la meva vida seria molt més insubstancial. En Jorge, amb el seu humor mordaç i aquell posat estudiat de persona que pretén semblar dura i indiferent perquè és just el que no és, m´ha acompanyat en els moments de rialles i en els moments de llàgrimes sense fer-hi distincions, i mai no li n´estaré prou agraït.

És ben sabut que en el decurs dels anys el nostre cercle íntim es redueix, i és per això que si alguna vegada girem el cap per veure el passat, inevitablement sentim una punxada de tristor per tota la gent que hi hem deixat. Però si bé és cert que el nostre cercle personal s´empetiteix, també és cert que es fa més clar, més net, més veritable, perquè la gent que resta amb nosaltres són els amics vertaders que sabran acompanyar-nos com cal en aquest viatge tan transcendental i difícil que és la vida. En Jorge és un d´ells. Encara us diré més: ara que vivim temps de crisi, jo puc proclamar als quatre vents que sóc un home ric, perquè tinc els millors companys de viatge que un hom podria somiar.

Així doncs, moltíssimes gràcies a tots i totes per fer-me la vida més dolça i donar-li el sentit que jo tot sol no sabria pas donar-l´hi. Sapigueu que us estimo de tot cor.


Muchas felicidades, Jorge. Nos vemos a la vuelta.



dijous, 13 de novembre de 2008

Les fulles de tardor

La plaça de Cal Font d´Igualada, aquest matí


LES FULLES DE TARDOR
(Premi "Ateneu Igualadí de Poesia", 1987)

Les fulles de tardor formen una catifa,
a sota els xops sobergs i a sota les rouredes.
Gemeguen sota els peus i desprenen olors
d´intimitat suprema, d´acolliment i bes.

Les plego d´una en una. Són fulles trencadisses,
frèvoles, delicades, i a mi que en vull fer versos
amb tacte delicat, sovint se´m fan a miques.
I sento la recança de l´esforç malversat.

Sento encara tristesa per una amor que es perd,
pel miracle esguerrat, per la sentor perduda.
I arreplego més fulles, empès per una dèria,
temorós del fracàs, de la imminent desfeta.

Només en nits humides, a sota el clar de lluna,
enmig d´un ambient tebi, les fulles de tardor
saben amorosir-se i esdevenen flexibles.
Només en nits de lluna, les fulles puc trenar.

Una pau indicible m´envaeix tots els membres,
quan les fulles, tan fràgils, s´han deixat doblegar.
Sembla que el cor s´espongi i el cel tot s´assereni;
beatitud divina pel desig acomplert.

L´acte d´amor, suara, s´ha consumat i resta
el bell teixit de fulles amb la sentor fragant.
I guardo dins de casa, tot l´esperit benigne
de la tardor amorosa, dels dies reposats.

(Josep Ferrer i Bujons)


Un esclat de tardor a la plaça de Cal Font d´Igualada


diumenge, 9 de novembre de 2008

La cérvola blanca

La gorja de la Fou de Tous


En el temps que s´esdevingueren aquests fets, els senyors del castell de Tous –diu la llegenda- eren respectats i considerats com a senyors de molta categoria. Tot era prosperitat i benestar. Tanmateix, els mancava una descendència a qui llegar els seus béns i el seu futur llinatge.

En aquells dies, els boscos del castell eren espessos, molt més extensos que ara i plens de caça major. En una d’aquestes caceres, quan anaven pel bosc de la Devesa, prop de la Fou, s’aparegué als caçadors, com una centella, una cérvola blanca, però se’ls féu fonedissa i no pogueren ni tan sols seguir-li el rastre. Des d’aquell dia, els caçadors la pogueren veure tres o quatre vegades més, però sempre amb els mateixos resultats.

En l’últim intent per atrapar-la, aconseguiren acorralar-la entre unes bardisses i l’espadat de la cinglera, però per més que cercaren no la trobaren. En comptes de la cérvola, trobaren una nena de bolquers, blanca com la llet i rossa com un fil d’or. Davant d’una troballa tan extraordinària, i enmig de la sorpresa general, el senyor se l’endugué amb ell tot dient: “Si Déu no m’ha donat fills, el destí, sigui quin sigui, ens n’ha aconseguit un”. Així, enmig de festes i gran joia, la nena fou adoptada com a filla pels senyors del castell.

Passaren els anys i la noia es convertí en una formosa donzella, envoltada d’admiradors que la pretenien, però tot el que tenia de bonica ho tenia de desdenyosa. Amb gran menyspreu envers els seus pretendents deia que sols seria d’aquell que li portés la cérvola blanca, ja fos viva o morta.

Provaren sort nois vinguts d´arreu, però un per un es donaren per vençuts. Només un d´ells persistí més enllà de tota mesura. Estava tan foll d’amor per la noia, que la gent fins se’n compadia.

Un dia, en trobar-se a la Fou extenuat de cansament, s´assegué al peu d’una balma a descansar una mica. Tot d’una, se li aparegué un pastor que li preguntà:

- Què us passa, que esteu tan abatut?

El jove li explicà el seu desig d’aconseguir la cérvola i el motiu de la seva obstinació, i li contà que seria capaç de fer qualsevol cosa per tal d’aconseguir-ho.

- Potser jo us puc ajudar – li respongué.
- Com?
- A canvi de la vostra ànima.
- Fet!
- Així doncs, veniu al mateix lloc on som a les dotze de la nit. Així que sentireu la primera campanada del rellotge del poble, veureu passar la cérvola. Dispareu tot seguit i serà vostra.

Dites aquestes paraules, desaparegué. Aquell lloc encara avui és conegut com la Cova del Diable, ja que era ben bé ell sota l’aparença d’un pastor.


La balma de la Fou de Tous

Ja de nit, amb l’arc tens a les mans i els ulls a l’aguait per a poder veure la cérvola enmig de la foscor, el jove esperava pacient el primer batec de la campana. Amb el primer so nat del campanar, l’animal, talment com si sortís del no-res, creuà davant seu. Veure la cérvola i disparar la fletxa, fou tot u. La sageta la tocà, però sols la deixà ferida.

Desesperat, es cregué burlat com tantes altres vegades. Seguí el rastre de la sang, boscúria endins, pels llocs més tenebrosos d’aquell indret. Quan hagué passat el tros més atapeït, aparegué davant els seus ulls la visió més fantàstica que mai no havia vist: una meravellosa balma s´obria enmig del boscatge, i del cim brollava una cascada cristal·lina que formava un llac d’aigües profundes i verdoses, arrecerades per les voltes de pedra i el fullatge espès del bosc. Però encara més sorprenent que la visió de la balma fou trobar la noia que ell estimava asseguda a la vora del llac, amb la cérvola ferida reposant damunt la seva falda mentre la guaria amb les mans.

Es llançà als peus de la noia, i de genolls li digué:

- Jo he complert la condició que calia perquè fossis meva. Em faràs, doncs, aquesta mercè?
- Compliré la promesa, però abans deixa’m fer-te una proposta.
- Demana’m el que vulguis.
- Et proposo fugir d’aquest món. Només lluny d´aquí podrem viure junts per sempre.

Tan bon punt ell acceptà la proposta, el llac s´obrí i la terra els engolí per sempre.

Ni ell, ni ella, ni la cérvola han tornat a ser vistos després d’aquell dia.

(Extret de "Tous, memòria viva. Relats i llegendes". Elisa Vidal. Editorial Claret)


El saltant de la Fou de Tous

****

Llegeixo que el llop ha tornat a casa nostra i el cor em fa un salt, però no pas de por, sinó d´alegria infinita. Després de gairebé una centúria extingit dels nostres boscos, el llop ha tornat per voluntat pròpia provinent d´Itàlia, i tímidament comença a ensenyorir-se del Parc Natural del Cadí-Moixeró, des d´on fa excursions expedicionàries a comarques veïnes de l´Anoia, com el Solsonès (hi ha qui diu haver-lo vist fins a les contrades del Moianès). Trobo que és una d´aquelles notícies que ajuden l´esperança a refer-se dels embats de la destrucció mediambiental, i ens confirma que, malgrat la niciesa humana, la natura segueix lluitant i obrint-se camí.

En els darrers anys, isards, cabirols i cabres salvatges (com les que ara habiten la muntanya de Montserrat), per posar uns pocs exemples, han tornat a passejar-se pel territori català, i val a dir que la seva reintroducció, com en el cas de l´ós, sovint no ha estat exempta de polèmica, aviciat com està l´ésser humà a creure´s l´únic propietari del planeta. Amb tot, i atret per la recuperació d´espècies animals que s´ha esdevingut als nostres boscos, el llop ha tornat a les contrades catalanes per reclamar el seu paper de depredador regulador de les poblacions d´aquests mamífers, tal com feia abans, i que en el cas dels senglars comença a ser de necessitat. Vull pensar que no trobarà gaire oposició humana i que les institucions sabran donar-li la protecció deguda.

Tot plegat m´ha recordat la llegenda de la cérvola blanca de Sant Martí de Tous, que ens evoca una època en què els boscos anoiencs també eren poblats per cèrvids, llops i altres bestioles per l´estil. Que algun dia tornarem a veure´ls passejar-se per la comarca? Qui sap?

Mentrestant, llop, sigues benvingut a casa nostra.

dijous, 30 d’octubre de 2008

La primera nevada de la temporada

- Què hi fa vostè, aquí? Duu l´acreditació?
- Ah, doncs... Doncs no, la veritat. És que he vist la porta oberta i he pensat: "Calla, que potser t´estan convidant a entrar perquè puguis avançar una mica de feina..."
- Avançar feina, diu? I per què hauríem de voler que avancés feina? No sap que a cadascú li corresponen tres mesos i prou? Què li fa pensar que vostè mereix un tracte de favor?

- No no, no dic pas que mereixi un tracte de favor... I ara! Però com que la porta era oberta...
- Doncs si la porta era oberta haurà estat per un descuit, i no pas per convidar-lo a entrar! Quines penques! Potser la Tardor ha sortit un moment a fer un cafè i s´ha oblidat de tancar-la, coi!
- Ah, sí, potser ha estat això, és clar...

- Me´n faig creus! He d´estar per les Estacions tot el dia o què hem de fer? No coneixen el procediment, després de tant de temps?

- ...
- No em miri amb aquesta cara de babau, faci´m el favor!!
- Ho sento... No tenia feina, i...

- Doncs massa que en tindré, jo, ara! Guaiti quin desgavell ha organitzat en un moment!

- Si vol, l´ajudo a retirar la neu...

- No toqui res, que ja ha fet prou! Si vol ajudar-me, faci el favor d´anar-se´n a casa ara mateix, Sr. Hivern!
- És que em sap greu, marxar així...

- Que marxi, li dic!!
- Bé, ja marxo, ja marxo... Però em trucaran, oi?

- Adééééu!!!


Doncs sí, amics: l´hivern, que es deu avorrir perquè aquests dies no el reclamen a cap hemisferi, pobrissó, s´ha avançat i ha fet algunes entremaliadures. Va tenir-ne prou amb un sol dia per canviar-nos el paisatge, i Montserrat, Calaf, Pujalt, Montmaneu, la Llacuna i la serra de Miralles, per posar alguns exemples de casa nostra, ahir van estrenar el primer vestit blanc de la temporada. Bé, més que estrenar-lo se´l van emprovar i, ara que hem vist que els cau bé, tenim ganes que se´l tornin a posar i el llueixin uns dies. Així doncs, esperarem amb ànsia la seva tornada, Sr. Hivern! I gràcies per la visita.



Montserrat ahir, vista de casa estant poc abans de la posta de sol

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Troposfera

17 de març de 2008

En Ferran dorm al meu costat. Jo, en canvi, he de fingir que dormo, ja sigui per una necessitat de mimetisme amb l´entorn, ja sigui per l´esperança
il·lusòria que, de tant fingir-ho, al final m´adormiré. Però no és el cas. La veritat és que mai no he reeixit del tot a dormir dalt d´un avió. Vençuda l´esperança de rebre la visita de la son, doncs, em poso a escriure aquest diari. I, en fer-ho, faig comparèixer des de la sala de les frases suades l´expressió "a la llum de la lluna", perquè ara mateix aquesta és tota la llum que rebo, poruc d´encendre el llum individual i desvetllar algun veí de son lleuger. Aquesta contingència justificarà, si més no avui, la deficiència de la meva cal·ligrafia, així com la manca de fidelitat a l´hora de seguir les línies del quadern. I pensar que vaig escollir-lo després d´una llarga deliberació de la qual en vaig fer víctima en Jorge justament per aquest seu tret que m´havia de permetre escriure de manera polida!

Val a dir que no dormir ara mateix també comporta els seus avantatges. He pogut gaudir de la visió d´un perfecte mar de núvols, que en algun moment s´ha tornat tempestuós i ha deixat escapar algun llampec amenaçador. Qui ens acompanya en tot moment és la lluna, que des d´aquesta alçada lluu d´una manera que no es feia sospitar en ullar el cel de la ciutat. Sembla talment una reina en el seu tron, des d´on projecta un focus de llum intensa damunt l´ala de l´avió, i tenyeix tota la resta amb una llum esmorteïda, d´un color perla irreal, que dóna a l´entorn un aspecte de pel·lícula en blanc i negre. Tres estels li fan de corona.

Per un d´aquells girs inesperats del meu caràcter absurd, la tristor s´ha ensenyorit del meu ànim quan hem sortit de Barcelona. Inexplicablement, en aquells moments pesaven més els disset dies de llunyania que no pas els disset dies de descobriment d´un país nou que, sigui dit tot passant i per raons òbvies, sempre ha comptat amb la meva curiositat i simpatia. Sóc una persona enyoradissa, no hi puc fer més. Ignoro si és per una feblesa de caràcter o bé per un excés de sedentarisme, però sigui quina sigui la font d´aquest meu taló d´
Aquil·les, el cas és que allunyar-me del meu entorn inevitablement em punxa l´ànim. I mentre jo m´amoïnava amb una garlanda de reflexions lacrimògenes, en Ferran, eufòric, parlava pels descosits, i no desaprofitava cap oportunitat de fer alguna facècia. Quin contrast! Cal consignar que si algú no està a l´alçada de les circumstàncies, aquest sóc jo. Es fa evident que hauré d´aprendre a gestionar els meus atacs d´enyor si vull fer una vida de profit; aquesta evidència fa temps que la tinc ben present.

Malgrat tot, he de dir que aquest viatge em fa molta
il·lusió, i estic ben content de fer-lo. Primerament, pel gaudi de la companyia de qui seu al meu costat i que ara dorm amb la boca badada. En segon lloc, perquè faré la coneixença d´una nació que m´és nova, la qual cosa sempre té bona rebuda. I, finalment, perquè aquest viatge no és solament un viatge en l´espai, sinó que també ho és en el temps. Si tot va bé, podré fer una capbussada en el passat familiar, i el punt de trobada on passat i present s´han de donar la mà es redueix a una adreça: calle Paraguay nº 83 de Florencio Varela.

****

Troposfera
era el pròleg d´allò que jo pretenia que fos una crònica extensa i exhaustiva del meu primer (i confio que no serà pas el darrer) viatge a l´Argentina, el qual, considerant la seva transcendència especial, em calia registrar amb detall. Ve´t aquí la cura meticulosa amb què vaig escollir el petit quadern! El cas és que Troposfera va ser l´únic capítol que vaig escriure, perquè, una vegada vam ser allà, els dies es componien de vint-i-quatre hores de vida aprofitada, com hauria dit Rudyard Kipling, i al final de cada jornada em trobava més mort que viu i, per tant, sense esma d´escriure res. Així doncs, el petit quadern va tornar buit, però el meu esperit va tornar més ple que mai. Voleu saber quina era la transcendència especial d´aquest viatge?

En acabar la guerra civil, el meu avi matern, que havia lluitat al bàndol republicà i havia participat a la batalla de l´Ebre, va ser empresonat i va haver de patir quatre anys de "reciclatge" franquista (que, ben mirat, era la menor de les penes amb què podien comminar-lo). Quan per fi va ser alliberat i va poder tornar a la vida civil, se sentia tan profundament fastiguejat de les manipulacions, la repressió, la militarització i les humiliacions que havia patit com a català a la nova nació que Franco s´havia empescat, que li vingué un rampell (i això, en un home tan reflexiu i calculador com ell, era tota una novetat que va sobresaltar la meva àvia): va decidir que aquell no era el país que volia per als seus fills, de manera que va empaquetar-ho tot i va endur-se tota la família a l´Argentina, bo i gastant els pocs diners que tenien en el passatge d´un vaixell rònec que duia un carregament d´emigrants esparracats a l´altra banda de l´oceà.


Després de quinze dies de viatge gens plaent, finalment van arribar a l´Argentina, esgotats, escurats, temorencs i famolencs. Poc s´imaginaven la rebuda que hi trobarien! La nació va acollir-los amb els braços oberts, i ben aviat en van rebre terres i tota mena de facilitats per tal de poder començar a guanyar-se la vida. D´aquesta manera, poc temps després el meu avi ja havia construït una casa (la meva mare recorda sovint com tota la gent del barri va co
l·laborar en les tasques de construcció, així com el asado popular amb què després van celebrar-ne la conclusió), on van poder dur una vida pròspera i despreocupada. No és estrany que la meva mare servi un record tan esplendorós d´aquells anys!

L´enyorança, però, punxava el meu avi (ja ho veieu: no sóc l´únic enyoradís de la família), i atès que la situació política a l´Argentina va començar a agreujar-se a finals dels anys cinquanta, finalment va decidir d´invertir el procés i tornar a casa, aprofitant l´avinentesa que la dictadura franquista semblava que començava a estovar-se una mica. Això s´esdevingué l´any 1962, i de llavors ençà que ningú de la família no havia tornat mai a l´Argentina. No cal dir que la meva mare sovint es demanava si la caseta que havia construït el seu pare i on havien viscut tan feliços encara era dreta, així que quan vaig tenir l´oportunitat de fer aquest viatge, vaig cuitar a posar-me una fotografia vella de la casa a la butxaca amb l´adreça apuntada al dors per tal d´anar a cercar-la: calle Paraguay nº 83 de Florencio Varela. I poc ens ho esperàvem, però la caseta segueix on la van deixar, i sense haver patit gaire canvis. Aquí la teniu:




Se´m fa difícil explicar-vos el reguitzell d´emocions que va aclaparar-me en aquell moment... Quantes vegades la meva mare, enjogassada, devia creuar aquella porta! Quantes vegades la meva àvia devia trescar en aquell pati amb una cançó als llavis, com sempre feia! Sort vaig tenir d´en Ferran, que va fotografiar la casa des de tots els angles possibles mentre jo intentava pair l´impressió de trobar-me davant per davant amb un bocí de la història de la meva família.


He de dir que, ara que he conegut l´Argentina, em dolen més que mai els comentaris carregats d´ignorància i ingratitud que sovint li dediquen alguns
panxafarts d´aquí, els quals tenen l´habitud de mirar l´Amèrica del Sud i els immigrants que en vénen amb aquell menyspreu condescendent tan propi dels nous rics llardosos. Obliden, però, que l´Argentina i Sud-Amèrica en general van ser la terra d´acollida de bona part dels emigrants que fugien de Franco, on van trobar un bon recer, que no és precisament el que ha estat casa nostra ara que l´han haguda de menester, sense passar per alt els carregaments d´aliments que l´Argentina va enviar a Espanya per pal·liar la fam de la postguerra. L´escriptor capelladí Joan Pinyol ho recull amb molt d´encert en aquesta entrada del seu bloc, que us aconsello de llegir i que convida a reflexionar a qui en sàpiga.