Cançó de primavera

La cançó d´aquesta estació arriba tard, però amb una bona excusa: a parer meu, no hi ha cap altre dia que reculli millor l´esperit de la primavera que el dia de Sant Jordi, per com omple els carrers de flors, llibres, gent i festa.

De segur que la veu neta i sincera de Maria del Mar Bonet aconseguirà d´embellir-nos-el encara un xic més:





DANSA DE LA PRIMAVERA

Febrer m´ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s´obrin pels dits
i, en el cor, m´hi creixi una palmera.
Que exigent que ve la primavera!

Que exigent que ve la primavera,
i el meu cor tan malaltís,
tenc por que es cremi dins de la foguera,
no puc desfer-me del seu encís.

No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar les llunes de les seves nits.

Cantar les llunes de les seves nits,
cantar vermells de la tardor,
cantar el silenci de la nova neu,
cantar, si torna, el dolorós amor.

Cantar, si torna, el dolorós amor
i créixer un poc més en l´intent,
i créixer un poc més cada entretemps,
volar amb el vent i les noves llavors.

Volar amb el vent i les noves llavors;
qui sap on el vent ens portarà, a
dins el cor d´una terra antiga,
o creixerem al fons de la mar.

Música i lletra: Maria del Mar Bonet i Gregorio Paniagua


BONA DIADA DE SANT JORDI PER A TOTHOM!!

El miracle igualadí

El 26 de maig de 1589, Nicolau, un pelegrí francès que venia de Barcelona, mor sobtadament d´una estranya afecció en arribar a la vila d´Igualada. En aquell moment res no fa pensar que la mort d´aquell pobre pelegrí aconseguirà de fer-se un lloc de trista memòria en la història del municipi, bo i marcant el seu esdevenidor d´una manera fatal.

Així, pocs dies després s´esdevé el traspàs d´un teixidor de la vila afectat del mateix mal, i abans no acaba el mes de juny es produeixen quatre noves defuncions. Les temences inicials de les autoritats locals aviat esdevenen certeses quan a mitjan juliol les morts ja són comptades per desenes, i malgrat les mesures profilàctiques adoptades pel consell municipal, entre les quals tapiar els carrers de Sant Sebastià i Sant Roc per haver esdevingut els focus més infecciosos, l´extensió del contagi ja és del tot imparable.

En els mesos següents, l´epidèmia de l´anomenada pesta bubònica (pels bubons o bonys amb què es manifesta) s´ensenyoreix de la vila d´una manera irremeiable, i quan finalment es produeix la darrera defunció al mes de desembre, l´epidèmia ha deixat un rastre de 112 morts (que en una Igualada de poc menys de 800 habitants, esdevenen un 14 % del total) i una població supervivent temorenca en excés de possibles rebrots del contagi, especialment si tenim en compte que la malaltia segueix manifestant-se amb tota la seva virulència a la ciutat comtal, on no remetrà fins el mes de març.




Com sol dir-se, sempre plou sobre mullat, i certament la pesta bubònica no podia haver arribat en un moment pitjor (si és que hi ha bons moments per a rebre una epidèmia, cosa que dubto). La baixa edat mitjana catalana havia estat marcada per les males collites, les plagues (com la plaga de llagostes soferta l´any 1421 a les rodalies de casa nostra), la fam i les mortalitats epidèmiques, i en el context anoienc i igualadí les coses no havien anat pas millor.

La guerra civil en època de Joan II, que s´estengué entre la dècada de 1462 i 1472, no féu més que empitjorar la situació. Cal consignar que Igualada va patir aquest conflicte d´una manera molt directa, atès el seu valor estratègic. Així, en el decurs de la guerra la vila hagué de suportar el domini alternatiu dels dos bàndols fins a quatre vegades, i el raval de Capdevila (l´actual barri de Sant Agustí), que creixia fora del clos de la muralla, en resultà destruït, i el convent dels Agustins enderrocat. Per afegitó, en acabar el conflicte, el triomf de les forces reialistes comportà fortes sancions econòmiques per a castigar la desafecció de la vila a la causa reial, de les quals a principis del segle XVI encara no se n´havia refet.

Per acabar-ho d´adobar, la marginació desaforada de les decisions de la monarquia que posteriorment patí Catalunya en la seva unió amb Castella i el desplaçament del centre d´interès comercial del Mediterrani a l´Atlàntic de resultes del descobriment d´Amèrica generaren una greu crisi econòmica i una gran inestabilitat social en el marc del territori català. Aquest context de penúria i marginació afavorí l´emergència del fenomen del bandolerisme, que a les terres anoienques tingué un protagonisme i una incidència especialment remarcables, tal com testimonieja l´abundor de denúncies i informes oficials i particulars de l´època. És sabut que pels volts de 1570 els bandolers que poblaven l´Anoia superaven el centenar. En concret, només l´escamot que comandaven els bandolers Mateu Palau i Pere Cosconell i amb què amenaçaren de saquejar la vila d´Igualada l´any 1573 ja comptava una vuitantena d´homes.

Aquesta concurrència de malfactors i assaltadors de camins a la comarca s´explica per la presència del camí ral que la travessava, convertit en ruta de la plata i, per tant, transitat a tothora pels combois de carros carregats amb els metalls preciosos de l´espoliació d´Amèrica que la Cort enviava a través d´aquesta ruta a Barcelona per embarcar-los amb destinació a Itàlia. Igualada, doncs, que havia nascut i creixia al peu del camí ral (la darrera remodelació de la plaça de la Creu va deixar al descobert una part del seu paviment), fou un espectador d´excepció d´aquesta desfilada luxosa i dels saltejaments que patia, i era tanta la carestia d´aquella època que la gent local sovint ajudava els bandolers en aquests assalts.

El Divendres Sant del 20 d´abril de 1590, un tal dia com avui de fa 419 anys, quan la ferum de la darrera epidèmia de pesta encara és present a l´aire i enmig d´aquell clima descassetat, inseguretat, delinqüència i desencant profunds, es produeix el prodigi de la suor de sang del Sant Crist d´Igualada. Una imatge gòtica de Crist crucificat que durant l´any es guarda a l´església de Santa Maria és traslladada a l´església del Roser i exposada a l´adoració dels fidels. A mig matí, dues dones que hi són en oració, la criada Coloma i la vídua Massarda, s´adonen que la imatge sembla amarada de suor i sang. Espaordides, surten de l´església i criden al barber Miquel Quadres, que en aquell moment passa per davant del Roser, perquè també ho vegi. Ben aviat la notícia s´escampa arreu de la vila, i quan les autoritats municipals compareixen al lloc dels fets, troben l´església plena de gom a gom per la gentada encuriosida.

Església del Roser, escenari del prodigi

En un intent de posar seny i ordre en aquell clima d´alteració creixent, es decideix d´efectuar un examen curós de la imatge i que se´n faci un seguiment en els dies següents a càrrec de persones expertes i formades de la vila, com són doctors, notaris i consellers municipals, dels quals cal destacar el pintor Francesc Gomà i el metge Francesc Pere pels seus esforços per esbrinar si les taques de la imatge són de sang o bé de pintura. Per la seva banda, la comunitat sacerdotal escriu al bisbe, el qual envia el canonge Pere Perpinyà en representació per tal que col·labori en el procés.

Imatge de l´antic Sant Crist d´Igualada

Aquesta investigació s´allargarà no pas pocs dies, i és recollida en un informe exhaustiu que duu per títol Instrumento Publico, la minuciositat del qual verament aconseguiria de fer trontollar les conviccions de les persones més escèptiques (on m´incloc), i que també recull les declaracions d´alguns testimonis d´excepció del fet prodigiós, com ara la criada Coloma, que s´hi expressa de la següent manera:

"El dia de Divendres Sant propassat al matí, jo tornava sola de l´església de Sant Agustí, on havia anat per adorar. Quan ja era dins la vila vaig sentir que tocaven les deu. Vaig anar a casa de la senyora Ferriola, on jo estic de criada, i em vaig trobar la porta tancada. Em vaig quedar parada una estona, i després vaig dir a unes dones i fadrines que estaven allí si volien venir a l´església del Roser per adorar. Em van respondre que ja hi havien anat. Llavors em vaig determinar d´anar-hi sola.

A la capella no hi havia ningú. Però just en el moment d´entrar i agenollar-me, va comparèixer la vídua Massarda, i vam fer oració totes dues plegades. Jo vaig adorar la primera el Crucifix, que estava a la capella, posat a la veneració dels fidels. Després ho féu ella. Al cap de poca estona d´haver-lo besat, continuant allí dient oracions, jo vaig dir a na Massarda, tot mirant la imatge:

- Na Massarda, sembla que el Crist està tot suat.

I ella em féu:

- També m´ho sembla.

Llavors totes dues ho miràrem una bona estona. Em semblà que tenia el front, el pit i el costat dret tots suats; i dels llavis talment com si li sortís saliva, com aigua clara. En canvi la suor del front i de la cara m´aparegué talment com si fos sang. A més, sobre l´ull dret, segons em semblà, tenia una gota molt petita, com un cap d´agulla gran. La gota era molt clara i lluïa. També el braç dret tenia altres gotes, una més gran que l´altra. No puc dir si en tenia de l´altre braç, perquè no ho vaig mirar. On en tenia una era al cap del nas, i era petita. Totes aquelles gotes em van semblar sang veritable, ja que vermellejaven molt i eren molt clares. Vam pensar que si algú hauria pogut prendre aigua beneïda de la pica de l´entrada, per tal de mullar la imatge. Per això vaig anar a mirar si de fet a la pica hi trobaria aigua, i no n´hi havia ni gota".

Quadre al·legòric al prodigi del Sant Crist
Segimon Ribó i Mir, 1844

El prodigi de la suor de sang del Sant Crist revifa l´ànim de la societat igualadina, fins llavors atuïda per més d´una centúria de calamitats ininterrompudes. D´alguna manera, la vila se sent dipositària d´una sort de privilegi diví, i és a l´empara d´aquest nou clima emocional que s´inicien les obres d´ampliació i remodelació de l´església de Santa Maria, que són encomenades al mestre Pere Blai, introductor dels corrents renaixentistes a Catalunya, qui temps després executarà les obres del Saló de Sant Jordi i de la façana del Palau de la Generalitat que avui coneixem.

Retaule barroc de l´altar major
Basílica de Santa Maria d´Igualada

No cal dir que la magnitud d´aquestes obres d´ampliació de l´església gran, a les quals s´afegiran la construcció de la capella del Santíssim i de l´extraordinari retaule barroc de l´altar major, suposen un esforç colossal per a aquella vila esquifida i empobrida, motiu pel qual s´allargaran durant més de cent anys.

Capella del Santíssim
Basílica de Santa Maria d´Igualada

Són d´aquesta mateixa època la construcció del claustre renaixentista del convent dels Agustins, que a partir de l´any 1858 esdevindrà col·legi dels Escolapis, així com la fundació del primer convent dels Caputxins i la construcció de la primitiva església de la Soledat, ambós bastits extramurs. De mica en mica, doncs, la vila es deixondeix i recupera l´autoestima, i l´aposta econòmica que Igualada havia fet en les seves primeres centúries d´existència a favor del comerç, ara en crisi per l´hegemonia castellana en l´emergent mercat americà, es decantarà amb decisió a favor dels oficis menestrals, que li portaran les esplendors futures que li coneixem i que definiran el perfil i el caràcter de la ciutat futura.

Claustre del convent dels Agustins

Deixant a banda les lectures i consideracions religioses, atès que no sóc la persona més escaient per a fer-les, resulta innegable que l´episodi de la suor de sang del Sant Crist ha marcat la història de la ciutat d´una manera indeleble, tot esdevenint un punt d´inflexió extraordinari per a la seva recuperació anímica i econòmica. Cal consignar, però, que una part del miracle igualadí rau en la capacitat d´aquells igualadins que, mortificats per penúries i dificultats molt més crues que les que ens ha dut la tan esbombada crisi d´avui, van saber trobar les forces i l´enginy necessaris per tombar la sort a favor seu.

El canvi sempre depèn de nosaltres, de la nostra actitud i el nostre esforç, i aquest és el missatge que el Sant Crist duia per als nostres avantpassats. Per què no hauria de ser possible, doncs, un nou miracle igualadí?

Homenatge a Itàlia

Quina seria la vostra definició de pàtria? Ve´t aquí la descripció que en dóna l´Institut d´Estudis Catalans:

1 1 f. [LC] Terra on hom ha nascut.
1 2 f. [LC] País al qual hom pertany com a ciutadà.

Certament són dues definicions possibles, però he de dir que en cap cas coincideixen amb la meva. Així doncs, a parer meu, el terme pàtria s´hauria de descriure de la manera següent:

1 1 f. [LC] Terra no subjecta als límits geogràfics ni als poders polítics que determinen una nació i on hom se sent còmode d´una manera especial, talment fos a casa seva i s´hi pogués passejar amb espardenyes.

D´acord amb la meva definició, doncs, jo compto amb tres pàtries. La primera és l´Anoia i les seves terres limítrofes anomenades Catalunya (agraeixo a l´amic Jorge aquesta descripció anoiacentralista de Catalunya en resposta al barroer barcelonacentralisme a què el govern català sovint ens té acostumats).

La segona pàtria és l´Argentina, per motius familiars, sentimentals i... Què coi! Per sentit comú, atès que si algú no es deixa seduir per una terra d´una bellesa tan rotunda i variada i per un poble tan acollidor com l´argentí, és senzillament perquè és ben foll.

Finalment, la darrera pàtria és Itàlia, per la qual tinc debilitat des que era petit, i ha estat aquesta dèria immemorial la que m´ha portat a visitar-la força vegades, i he de dir que mai no em semblen suficients, de manera que és segur que hi tornaré tan aviat com em sigui possible. Com no podia ser d´una altra manera atenent el tarannà del poble italià, sempre que m´hi he trobat m´han tractat amb amabilitat i simpatia encisadores, i sempre n´he tornat amb l´ànima una mica més feliç.

Malauradament, la meva pàtria italiana, que estimo i sento tan pròpia com l´anoienca, us ho ben asseguro, viu dies molt tristos. El terratrèmol d´ahir dilluns al centre d´Itàlia, amb l´epicentre proper a la ciutat de l´Aquila, ha deixat un rastre de mort i destrucció que m´encongeix el cor, i ara més que mai necessito recordar la Itàlia alegre que conec i, de pas, retre un petit homenatge a un poble que m´és tan estimat i que m´ha donat tantes satisfaccions.

L´homenatge és, tal com dic, petit i insignificant, però deliciós com el poble a què va dedicat. Així doncs, us convido a recordar la Itàlia alegre que tant m´estimo amb la darrera escena de la pel·lícula Ieri, oggi, domani (Ahir, avui, demà, 1963), dirigida per l´entranyable Vittorio De Sica i protagonitzada pels genials i imprescindibles Sophia Loren i Marcello Mastroianni (versió original subtitulada en anglès).

Forza Italia!!

Adéu-siau, amic Maurice

Amic Maurice,

He sabut que te n´has anat. Sembla ser que et reclamen a alguna altra banda per omplir-ho tot de música, com has fet aquí. Has marxat amb les mans buides, perquè en aquest darrer viatge no has de menester equipatge, i ens has deixat totes les teves pertinences: melodies delicioses amb què has embellit un món que tants i tants personatges foscos com la sutja s´esforcen a enlletgir. És per això que la teva partença ens dol tant, estimat Maurice; mai no hi ha prou persones que sàpiguen fer llum de la fosca com has fet tu. Guardarem curosament les melodies que ens has deixat per tal que en aquest món mai no faltin les teves pinzellades acolorides.

Et demanem un darrer favor abans no siguis massa lluny per sentir-nos: si trobes l´amic David Lean, que de ben segur el trobaràs, fes-li una forta abraçada carregada de gratitud i enyor, i digues-li que el seu llegat segueix omplint-nos l´ànima com el primer dia.

Bon viatge, amic Maurice. Mai no t´oblidarem.

Jordi

Maurice Jarre, compositor
(13 de setembre de 1924 - 29 de març de 2009)

Suite de Doctor Zhivago.
Maurice Jarre dirigeix la Royal Philharmonic Orchestra.
Concert d´homenatge a David Lean, 1992.

Allò que el vent s´endugué

Quan hom és petit i es meravella davant la grandària d´alguna cosa, sovint algun adult li etziba allò tan desmitificador de "No pateixis, que quan siguis gran ho veuràs més petit". Val a dir que és cert, però amb comptades excepcions. En el meu cas, una d´aquestes excepcions era el cedre que creixia a recer de l´edifici Punto Blanco d´Igualada, prop de casa. Aquest gegant del món vegetal era un arbre majestuós d´edat avançada que assolia una alçada de 20 metres (només us diré que, vivint com visc a un cinquè pis, si l´hagués tingut davant la finestra de casa, m´hauria tapat les vistes de què tant presumeixo), la capçada del qual abraçava la cantonada de l´edifici a banda i banda, i cal fer constar que no és pas una cruïlla petita. Recordo que quan s´apropaven les festes de Nadal, els operaris havien de menester una grua per guarnir-lo de bombetes, i tot i això només aconseguien d´abastar els primers trams de branques, de manera que la part alta de l´arbre sempre quedava despullada d´enllumenat nadalenc.

Sóc un admirador fervorós dels arbres des de ben petit, un tret meu que de segur no ha passat desapercebut a la gent que em coneix, i és per això que sovint m´embadocava davant el nostre gegant, la grandesa del qual m´ha acompanyat tota la vida. Sabia que ell ja era allà molt abans que jo nasqués, i estava segur que seguiria dempeus en el seu emplaçament molt temps després que jo morís, motiu pel qual l´admirava i l´envejava a parts iguals, convençut com estava que ell tindria la sort de veure una Igualada futura que jo mai no coneixeria. Poc podia imaginar, doncs, que aquest cap de setmana el veuria caure després d´hores de lluita heroica contra un vent titànic.

Sempre havia cregut que les dimensions extraordinàries d´aquest cedre passaven desapercebudes a bona part de la gent pel fet de trobar-se al costat de l´edifici més alt de la ciutat, la proximitat del qual n´aigualia les proporcions, però en això també m´equivocava: avui he pogut comprovar que tot Igualada va ple de la caiguda del gegant arbori, a la qual s´al·ludeix per fer palesa la magnitud del temporal.

Aquest matí he sortit de casa a l´hora d´habitud, i he pogut veure a la llum del dia i a peu de carrer el buit que ha deixat el nostre petit colós. Segurament molts pensareu que estic sonat (i segurament teniu raó), però he de confessar que he sentit una fiblada de tristor... Què voleu que us digui: el trobo a faltar.

El gegant caigut

Un gegant amb peus de fang

El temporal d´aquest cap de setmana ha castigat tot Catalunya d´una manera despietada, però cal consignar que la comarca de l´Anoia i les seves veïnes immediates han rebut un bon gruix dels vents més intensos d´aquest temporal, els quals han assolit els 202 km/h a Mediona, els 170 km/h a la Llacuna o els 140 km/h a la conca d´Òdena, per posar només tres exemples, tot deixant al seu darrere un panorama desolador difícil de pair: places i parcs amb l´arbrat arrencat de soca-rel o partit per la meitat com si tan sols fossin branquillons, naus industrials sense teulada, façanes arrencades, escampall de vidres, teules i persianes pertot arreu...

Us posaré uns pocs exemples amb noms i cognoms per tal d´acabar d´il·lustrar l´abast de la desfeta: els vidres del pis superior de la Biblioteca Central d´Igualada (que de moment haurà de romandre tancada al públic) van esclatar, i els finestrals del Museu Comarcal de l´Anoia també han quedat despullats de vidres. El jardí de l´asil del Sant Crist d´Igualada està arrasat, i fins i tot un dels seus arbres va encastar-se a la façana d´un edifici contigu. De la mateixa manera, els desperfectes que ha patit l´entorn històric de la Tossa de Montbui són incalculables i escruixidors, mentre els municipis de Calaf i Santa Margarida de Montbui han hagut de cancel·lar les classes de secundària per la desfeta que han patit els seus instituts.

Tot fa pensar que la natura vol recordar-nos la nostra petitesa.

Desfeta a la plaça de Set Camins d´Igualada (1)

Desfeta a la plaça de Set Camins d´Igualada (2)

Desfeta a la plaça de Set Camins d´Igualada (3)

Desfeta a la plaça de Set Camins d´Igualada (4)

Desfeta a la pineda davant de l´Hotel Amèrica d´Igualada

Nau industrial de la botiga de joguines Drim del polígon d´Igualada

Tanca publicitària als afores d´Igualada

El primer vestit blanc del 2009

Igualada i la conca d´Òdena, aquest matí

Igualada, aquest matí

La Tossa de Montbui, aquest matí

Montserrat, aquest matí (webcam monestir)

Exsultate Justi

L´Exsultate Justi de John Williams no és una cançó de Nadal, però en té tot l´esperit. Composta l´any 1987 per a la banda sonora de la pel·lícula L´Imperi del Sol (Empire of the Sun, 1987) d´Steven Spielberg, és l´exemple més reeixit que la mestria inesgotable de Williams no es redueix a les espectaculars fanfares a què ens té tan acostumats, les quals han servit, sigui dit de passada, per a retornar el moviment simfònic a la música cinematogràfica.

L´acurada interpretació de l´Exsultate Justi és a càrrec de The Ambrosian Junior Choir, el cor de veus blanques que d´alguna manera esdevé la pedrera de The Ambrosian Singers, la prestigiosa formació vocal londinenca que forma part de l´envejable xarxa de cors professionals de la capital britànica, on el món coral coneix més esplendors que no pas a casa nostra.

Lamentablement, les dades parlen prou clar: Catalunya, malgrat la seva prolífica tradició coral (Igualada, a tall d´exemple, compta amb més de deu formacions corals), tan sols disposa de dos cors professionals, i encara vull afegir que en un dels casos els cantaires reben un sou paupèrrim. Ni tan sols la tan esbombada OBC (l´Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya) compta amb un cor professional. Ultra això, la resta de formacions vocals són menystingudes per les institucions, deixades de la mà de Déu, i si sobreviuen és gràcies a la bona voluntat de moltes persones que esmercen no pas pocs esforços i treuen temps de sota les pedres per a fer possible la supervivència del món coral a casa nostra.

L´entrada d´avui és dedicada a totes aquestes persones.

Cartell de L´Imperi del Sol (1987)

BON NADAL A TOTHOM!!